Nocturnistes i lluents mediterranis

Són pocs els pobles que tenen la sort d’haver parit artistes essencials, que de ben joves ja ho eren, amb la mirada neta i atenta. Que han viscut sempre al territori, que se’l coneixen, que en coneixen la gent. Que hi han sabut bastir un discurs i que tenen el coratge d’interpretar-ne el paisatge, un segle després dels qui ja ho van fer.

Potser d’entrada sembla enrevessat, però no ho és. Darrera l’exposició i el llibre ‘Nocturn diürn. Sant Pol de Mar 1911-1980‘ hi ha l’essència de l’artista Perejaume. Perquè aquesta exposició és impossible d’imaginar si no partim de la seva biografia. Ell diu que és una proposta difícil d’explicar, que entra dins de la realitat confusa, i que per això els responsables de la Fundació Palau parlen d’una ‘exposició maniobrada’ més que d’una exposició comissariada. Però anem a la història.

Anem a la història que ha trenat Perejaume, que li ve de lluny, que li ve de sempre: es tracta d’una història de nocturnistes, per una banda, i d’homes diürns i lluminosos, per una altra. Tot comença el darrer terç del segle XIX, amb el primer mestre de Sant Pol de Mar, Miquel Campeny, que feia dibuixar a tots els seus alumnes i d’aquesta manera de transmetre coneixement i cultura va sorgir a Sant Pol una generació que va aprendre a dibuixar.

Les primeres pintures genuïnes de Sant Pol

Ho explica Perejaume en el catàleg: ‘Hi ha dues raons que fan d’en Miquel Campeny una figura poc menys que insubstituïble per a la cultura santpolenca. L’una és haver exercit de mestre a uns quants santpolencs a qui encomanà els seus interessos per l’astronomia, l’excursionisme, la nàutica, la literatura…, així com una dèria especial pel dibuix. L’altra, el fet d’haver estat autor de les primeres pintures de Sant Pol en el sentit genuí del terme. Naturalment a Sant Pol hi havia quadres en algunes cases, coneixem també algunes pintures antigues de la vila fetes per pintors que hi eren de pas, però la pintura, una pintura genuïna, a Sant Pol ens atreviríem a dir que neix de la mà d’en Miquel Campeny i segueix de la mà d’aquells a qui en Campeny ensenyà a dibuixar: Benet Martorell, Joaquim Pou, Josep Mateu, Joan Vila, Joaquim Pera…. ‘

El 1911, Nicolau Raurich, pintor famós a la seva època, format a Roma, es va instal·lar a Sant Pol de Mar durant alguns anys i en tres estades diferents, amb la voluntat d’endagar pictòricament unes ‘visions mediterrànies i noctambulars’ (en deia). El seu mestratge va fer forat entre la generació de santpolencs formats en el dibuix pel mestre Campeny. Així, el barber Benet Martorell, el taxista i polític Joaquim Pou i algun altre es van convertir en compromesos ‘nocturnistes rauriquians’.

Conta Perejaume: ‘Nicolau Raurich va arribar a Sant Pol l’any 1911. A can Martorell, en Benet i en Josep –el seu germà petit– a més a més de barbers feien de carters, i això els duia a tractar, amb assiduïtat, tots aquells visitants, alguns d’ells il·lustres, que en el primer quart de segle feren estada a Sant Pol: el mateix Josep recordava haver repartit el diari, cada matí a les set, a Prudenci Bertrana i a Enric Morera. Arran de l’interès que en Benet tenia per la pintura, l’amistat amb en Raurich va ser immediata, i amb en Pou, que era qui els duia en cotxe, van fer diverses sortides a pintar cap a les roques que hi ha entre Blanes i Tossa. En Raurich, en aquesta primera estada a Sant Pol, va venir per tres mesos i s’hi va estar dos anys.’

I més endavant: ‘La nit, pels nocturnistes de Sant Pol, esdevé, al capdavall, una figuració blavosa del món visible. Sense allunyar-se de fet de la realitat objectiva, la transcendeixen en un tint, en un filtre. D’altra banda, a través d’aquest procediment solar, Raurich, Pou i Martorell serveixen els nocturns, de rel nòrdica i emboirada, amb una claror de mar més afranquida, com si poguéssim anar del dia a la nit per simple transparència, com si traient i posant vels i ombres de vel i veladures fóssim a un cap de rellotge o a l’altre…, com si cada dia, al cap i a l’últim, el món passés a través d’un vidre blau.’

L’Avi Vila i el diün solellós

Continua Perejaume: ‘Tanmateix, paral·lelament a aquest nocturn, va gestar-se, a Sant Pol, una obra diürna i solellosa de la mà de dos altres autors: l’arquitecte Ignasi Mas i el que fou el seu paleta i mestre d’obres, Joan Vila, el qual, en la vellesa, inicia una creació molt extensa que consta de centenars de dibuixos i un nombre més reduït de figures de fang.’

Ignasi Mas, arquitecte municipal entre el 1910 i el 1940, va deixar Sant Pol esquitxat d’edificis modernistes amb pretensió burgesa i d’execució modesta, plens de rajoles en trencadís que lluïen. ‘Cases endiumenjades amb jardins, terrissers, solelloses, festives, d’una arquitectura a l’encesa que posa a brillar reflexos ceràmics sobre els murs encalats’, escriu Perejaume. Edificis, alguns, significatius, com Les Escoles (fa pocs anys en perill a causa d’un intent de remodelació extremadament agressiva, que un moviment popular va poder frenar a temps).

Ignasi Mas va ser l’arquitecte més influent que ha tingut Sant Pol i al seu costat hi va estar tots aquells anys Joan Vila. L’Avi Vila ja era gran quan es va posar a pintar. Però com que es va morir encara més gran, va deixar una producció quantiosa de dibuixos i pintures molt diverses. ‘Dibuixos que desvetllen intuïcions sorprenents, inusuals, sempre sembla, però que ho fan per compte propi, al marge de la voluntat del seu autor. (…) D’una transparència matinal, el sol arriba, amb esclat autèntic i no gens esvanit, al fons de la seva memòria, al fons, també, de la nostra memòria: a la gran intempèrie interior.’

El nocturn i el diür units per la memòria i la transgressió

I què uneix la festa de la nit dels ‘nocturnistes rauriquians’ amb la frescor arquitectòrica i lluminosa de l’Avi Vila i Ignasi Mas? Més enllà de la seva formació d’origen, la del mestre Campeny, Perejaume ha trobat que uns i altres pintaven des de la memòria: l’Avi Vila pintava des d’una memòria solellada, mentre que els rauriquians pintaven de dia falsos nocturns, que a base de blaus anaven enfosquint. La transgressió els lliga, ja sigui diürna o nocturna, i una certa concepció màgica, sobrenatural, del fet artístic, pictòric.

Així relata Perejaume el pinyol de l’exposició: ‘Diürn i nocturn tanquen, en realitat, alguna cosa. Sant Pol es mostra íntimament confegit d’aquests autors. Tots dos conjunts d’obres ve que aparien, amb el temps, un únic cos, un terreny sòlid: un massís amb campenys, raurichs, pous i martorells a l’obaga que té viles i masos de cara a mar.’

La ‘llei de la pertorbació intermèdia’

L’exposició ‘Nocturn diürn’ que ara es presenta a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, fins al 26 de setembre, té l’origen en dues exposicions anteriors que es van presentar al Museu de Sant Pol de Mar als anys noranta.

Perejaume adverteix que no hi ha pas cap intenció de panagiri de Sant Pol de Mar. Ell és dels que defensa que el lloc no és pas un producte, que el lloc és un do. I que qualsevol lloc té el mateix valor al món. I que, en tot cas, posar l’atenció en aquest de lloc permet interrogar-se sobre aspectes concrets que passen arreu, com ara la ‘llei de la pertorbació intermèdia’, que ve a dir que el pic de riquesa de qualsevol espai és el grau mig de pertorbació. Per sobre i per sota es tendeix a l’empobriment. I diu Perejaume que tot indica que a finals del segle XIX és el ‘moment mig’ de pertorbació del mediterrani, el moment més ric que s’ha donat en aquest paisatge. Aquesta llei, com la que parla del ‘fluxe d’energia mitjà’, també es pot traslladar a la cultura. A Sant Pol, en aquella època de primers del segle XX, amb molt poques accions (dos mestratges i un grapadet de seguidors) es va aconseguir un gran resultat cultural.

Són moltes les idees que afloren d’aquesta exposició. Un altre exemple, per cloure la història, i en paraules de Perejaume, sobre l’arquitectura que van deixar Ignasi Mas i l’Avi Vila: ‘L’adaptació al lloc i la transformació del lloc hi són en una proporció tan ajustada que aquestes cases ofereixen, immediatament, una poètica de l’entorn, una interpretació de l’època, del país. Esdevenen, en definitiva, una il·lustració admirable d’aquell caràcter marcadament nacional i no exclusivament urbà que, a diferència dels estils europeus coetanis, va tenir el Modernisme d’aquí.’