09.05.2013 - 06:00
Núvol ja va publicar el primer obituari d’Eudald Puig el dia 22 d’abril. Avui trobareu a Núvol articles de col·legues, deixebles i amics que ens parlen del poeta però també de l’Eudald professor, del lector, del bevedor, de l’Eudald pare. També trobareu una reflexió interessant de Joan Todó al blog Fàstic.
“Eudald Puig, el nostre professor de batxillerat, va fer una cosa que ara, simplement, ens semblaria insòlita (gairebé delictiva): va prescindir d’una bona part de les lectures obligatòries del curs i ens va fer llegir unes obres que ell considerava que eren més adequades per inocular-nos el verí de la literatura”, escriu Jaume Aulet a Núvol. Aulet, que avui és professor de literatura catalana a la UAB, fa una evocació del poeta i confessa que probablement no s’hauria matriculat a Filologia si Eudald Puig no li hagués desvetllat la passió per la literatura.
“Quan parlava de poetes catalans, de sobte estava parlant de tot el paisatge de poetes europeus o americans”, explica avui a Núvol Andreu Pérez Mingorance, que va ser deixeble d’Eudald Puig a l’Institut Blanxart, i un lector fidel de la seva poesia des del seu primer llibre, ‘Cel de nit’, publicat a La Gaia Ciència l’any 1979.
Lluís Codinas també recorda les tertúlies en què parlaven d’Auden o Vinyoli a casa d’Eudald Puig i rememora el dia que el poeta li va donar a llegir uns versos que acabava d’escriure i que posteriorment es van publicar a ‘La vida entredita’. Era el poema XXIV del recull.
En aquest poema, Eudald Puig hi escriu aquests versos: “m’embriago amb una tisana d’estramoni / per a crear un cel sense imatges”. Els poemes de La vida entredita semblen estar travessats per aquesta transitòria pèrdua de consciència, sigui a través del somni o de l’entotsolament del poeta, que s’abandona a contemplar “el temps que passa espesseint la sang”. El poeta sembla abstreure’s de tot i renunciar a l’acció, tal com ell mateix declara en la nota preliminar quan ens adverteix que entén l’adjectiu entredita en el sentit recollit pel diccionari Alcover Moll: “privat d’obrar, de raonar, en suspens”. És en aquest espai ‘suspens’ on habita la poesia. El poeta s’hi ha de submergir per poder pouar del fons les paraules que li permeten de veure la realitat transfigurada: “M’abismo dintre meu i dic mots de santa claror”.
Pots llegir l’article aquí.
