Paraula de Just Cabot

‘Cabotians’ de moltes menes (liberals i no liberals) es van aplegar dilluns a l’Ateneu Barcelonès per escoltar el periodisme i el pensament de Just Cabot. L’editorial Acontravent va organitzar un acte d’homenatge a aquest periodista de referència, que es va morir fa cinquanta anys, i a tots els periodistes catalans que, com ell, van sofrir el silenci de l’exili i l’oblit. Us oferim alguns dels textos de Just Cabot que es van llegir, seleccionats per Valentí Soler, el seu biògraf, i per l’editor Quim Torra.

Declaració de pseudo-principis

Un destí, que comencem a creure incoercible, ens ha fet, de mica en mica, periodistes. Allò que va semblar un entreteniment per a les tardes de diumenge (la bèstia més difícil de matar) s’ha convertit, amb el temps, en una professió. Cal dir que no ens en sabríem queixar, en mirar-ho fredament i no en moments passatgers d’humor.

Sembla que hom s’alleugeri d’un pes enorme, esclafador, després d’haver embrutat un xic de paper, de vegades amb qui sap les dificultats amb el concepte rebec a deixar-se agafar o amb la frase poc serrada. Encara que un estigui convençut de no fer cap tasca transcendental, el gust que es troba algunes vegades escrivint compensa a bastament, no sols les fatigues d’escriure, sinó també les molèsties causades a algun al·ludit en allò que acabem d’escriure.

Escric perquè m’agrada escriure i perquè m’agrada fer una mica d’agitació: indignar alguns i provocar la satisfacció d’uns altres.

De literatura

Màrius Aguilar és un cas notable d’indigència literària. Fa més de vint anys va començar a escriure ‘ecos’ al ‘Poble Català’ i n’ha seguit escrivint: sempre els mateixos. Tota la literatura del Màrius consisteix en una dotzena de tòpics que remastega cada any al ritme del calendari: unes idees vagues sobre la Revolució Francesa, un vers de Verlaine que ell atribueix a Baudelaire, un altre de Gautier i dos o tres de Rubén Darío; ‘el Estado soy yo’, ‘cardenales del Renacimiento’, ‘San Juan, fiesta pagana’, ‘intransigencias jacobinas’.

Fa més de vint anys que viu dels mateixos rescalfats: amb una nutrició així s’ha d’acabar patint de ber-beri literari.

***

Carner posseeix el geni de l’idioma i l’ha manipulat sempre amb una perfecció inigualada perquè no ha aparegut mai com un esclau d’aquesta perfecció, sinó que s’ha sabut moure dintre d’ella amb un domini absolut, sense cap esforç, amo de la forma i no pas supeditat a ella.

***

Manuel Rubio y Borrás, l’home que durant vint anys ha estat director de la Bibllioteca Universitària, ha fet més per la devastació d’aquesta que tot un exèrcit de corcs i ratolins.

***

Una llarga experiència de cul de cafè i de lector de diaris ens ha convençut que la polèmica, almenys tal i com és correntment practicada en aquest país, només serveix perquè la gent s’entenguin menys.

***

Prefereixo el Josep Pla vagabund de països, que el Josep Pla vagabund d’idees.

***

Hi ha dos tipus d’escriptor: el que retoca i el que no retoca. Potser algú es quedarà literalment bocabadat en saber que Josep Carner escriu a raig els seus complicats articles, fluint-hi sense esforç, tota la marqueteria d’estil, totes les veladíssimes al·lusions que els distingeixen. I, en canvi, la prosa que sembla natural, no gens llimada i directa de Josep Pla, vol dir molts fulls de paper esquinçats, molts començaments i recomençaments.

Sigui el que sigui el mecanisme difícil de descompondre la gènesi de l’estil, creiem que la tasca més útil per al català, encara, és la de preconitzar l’estil directe, planer i en to menor.

***

Una colla d’esperits, i no pas mediocres, s’han sentit atrets per Stendhal, aquest home de sensibilitat lúcida, per la seva intel·ligència estremint-se en contacte amb la vida, per la seva total absència de xarlatanerisme.

***

Sant Jordi: Vianant… estàs en perill. No saps que l’acte que acabes de fer pot canviar la teva vida: pots contraure ‘aquest vici impunit… la lectura’ que, amb el temps, revesteix formes molt variades, susceptible de complicacions que ara no preveus. Però no t’espantis, creu-me, compra tot el que puguis o el que vulguis (si tens la sort de poder fer-ho).

***

Efectivament, ésser ase és un delicte, encara que no en parli, almenys d’una manera explícita i taxativa, cap codi del món.

I, perquè es vegi bé l’abast del delicte, cal assentar abans que res un principi: ésser ase és qüestió de qualitat, no pas de quantitat. Tal que pot haver llegit molt i saber moltes coses, pot ésser un ase dels de més volum, i, pel contrari, un analfabet pot no tenir res d’ase. Potser, si la qualificació d’ase sembla massa dura, poc acadèmica o grollera, podríem provar l’eufemisme de substituir-la per la de mancat d’esprit de finesse, per dir la frase en el seu idioma original i fer rodar el cap d’algun director de diari sense necessitat d’escriure xifres.

***

Ara que el català ha recobrat atribucions perdudes i la consideració que li era negada, ara que el seu ús es farà cada dia més extens i, per tant, indispensable el seu coneixement, el Diccionari d’en Pompeu Fabra surt a l’hora més oportuna. Perquè no és pas un llibre que només hagi de fer servei als que, més bé o més malament escrivim, sinó que és el llibre indispensable a tot català que no vulgui situar-se ell mateix en un pla d’inferioritat.

***

Si per alguna cosa serveix la crítica és de guia del lector. Ha d’opinar i judicar. Sempre resta el recurs de no estar-hi conforme.

Del que es tracta és d’acostumar a llegir, de crear una gran massa de lectors que llegeixin sense cap prejudici literari, tan sols per satisfer un gust sense cap refinament. D’aquesta massa, de mica en mica, sorgiran alguns elements que ingressaran a la categoria pròxima superior, la del públic mitjà que ja llegeix novel·les de categoria literària.

***

El moment literari actual, per mi, és d’una gran desolació. No sostindré, com un amic meu, que s’ha iniciat una època de barbàrie. Per mi, no fem més que continuar-la, una mica agreujada.

***
Ara, al cap de més de quatre-cents anys, en un món que no confia la seva sort sinó a la violència, quin altre Elogi de la follia no podria escriure Erasme! (Mirador, 20 d’agost de 1936).

***

(narrador mirant al públic) Estimats amics, en qualsevol cas, sempre ens quedarà el recurs al gran aforisme cabotià:

Costa tan poc no llegir!

El deure de tots (‘Mirador’, 13 d’agost de 1936)

Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables que unes i altres siguin― sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.

Malgrat les proporcions que des del primer moment ha tingut, no es tracta d’un pronunciamiento d’uns arrossega-sabres que en llur fatxenderia s’han pensat que bastava sortir al carrer perquè la República espanyola retrogradés als temps en què un poble envilit sotmès a un sobirà més vil encara cridava ¡Vivan las caenas! Es tracta de la gestació d’un ordre nou, d’una estructuració radicalment diferent de la vigent fins ara. Que aquesta gestació no hagi estat evolutiva i costi víctimes i ruïna, no en té la culpa ningú més sinó les caricatures de feixistes d’aquestes latituds, la mentalitat cretinoide dels militars sublevats i la política insensata d’aquells elements que gosant anomenar-se conservadors no han comprès que l’actitud més conservadora és adaptar-se als corrents dels temps.

No som prou nosaltres ni tots els homes de bona voluntat per a contenir i reduir a la impotència aquesta allau que confia a la força bruta allò que la civilització ordena de dirimir per mètodes incruents. Però ara que el mal ja és fet, el que cal no és plànyer-se estèrilment, sinó superar-lo i neutralitzar-lo amb l’esforç de tots. Per la culpa d’uns homes criminalment i estúpidament folls, un ordre antic se n’ha anat en orris i se n’està forjant un de nou. Tot home conscient, tot català, té el deure ineludible de contribuir en el radi de la seva acció, en la mesura de les seves forces, a l’estructuració de la nova Catalunya que neix entre els dolors del part.

Perquè creiem que l’esperit no oblida mai els seus drets ―pot cedir-ne momentàniament uns quants a necessitats vitals més urgents―, perquè Catalunya sigui rica, plena i justa vol l’esforç, la voluntat i el treball de tots. Nosaltres, des del nostre lloc, sense haver de claudicar gens de les normes que sempre ens han inspirat, creiem que podem contribuir a la tasca que ha de ser la de tothom.

Per això reapareix Mirador, sense cap canvi d’ordre extern ni d’ordre intern, disposat a seguir treballant per Catalunya amb la col·laboració, des del lloc que li pertoca, al costat dels governants que representen legítimament la voluntat del poble català.

Pensaments d’exili

Per l’hotel corren uns números de Destino que, segons diuen, és el més alt exponent de la intel·lectualitat de Barcelona. Ja estem ben arreglats. Veig que la cretinització del país va per molt bon camí i que l’onada de merda que s’hi va abocar fa uns quants anys, segueix recobrint-lo. Com que, d’altra banda, els qui a França escriuen i publiquen en català són tan cretins, en general, com els qui a l’altra banda dels Pirineus escriuen en una aproximació de castellà, hom arriba a la constatació consternadora que hem tornat enrere, tan enrere que no sé si mai es podrà fer la pau del temps perdut entre el filldeputisme i el cretinisme combinats.

***

Ja fa molts anys que tinc la meva opinió sobre una colla de gent i una pila de coses i res no m’obliga a canviar-la per ara. Al contrari. De tant en tant, molt de tant en tant, veig premsa de Barcelona i fins algunes vegades de Madrid. Si no vomito és perquè tinc, pel que es veu, l’estómac molt sòlid. Em penso que només a Alemanya, quan aquest país encara existia, o a Rússia no hi ha altre exemple d’embrutiment sistemàtic del públic.

****

Des de fa mols anys sostinc el principi, i l’afirmo, que costa molts menys no llegir que llegir.

Vaig tenir fa poc l’honor d’exposar la meva opinió sobre Destino i sobre els «col·laboracionistes» al cèlebre Carles Sentís, que no sé si ja s’ha refet de la impressió. Li vaig dir que ací, en temps de l’ocupació, els col·laboracionistes escrivien en francès i no en l’idioma de l’ocupant, cosa que no era possible a Barcelona, on per força has d’escriure en l’idioma de l’ocupant, que tampoc t’ho agraeix. Que per a un català l’única solució decent era el silenci. Que aquest «cuento» que així es feia catalanisme, molt aigualit però catalanisme al cap i a la fi, era un argument que no s’aguantava dret, i que l’experiència de 1940-44 a França ens ha instruït sobre la ineficàcia del «doble joc», etc., etc. A l’últim el Sentís em va dir: «Home, m’estranya que siguis tan intransigent.» Li vaig fer una contesta que va tallar-li la respiració: «Jo, intransigent? La prova que no en sóc és que mengem junts.»

***

Recordaràs que en Pujols sostenia que els catalans del temps de la Renaixença que escrivien en castellà es tornaven tísics (Balmes, Batrina, Cabanyes, etc). Va dir-ho en una conferència en temps de Primo de Rivera i van caure deu duros de multa (que em sembla que va pagar l’organitzador i no el conferenciant). Això de la tuberculosi passava al segle XIX. Ara, al segle XX, fóra qüestió de veure si els catalans que escriuen en castellà es tornen burros. Em sembla que es trobarien prou exemples per a sostenir sòlidament aquesta teoria.

***

Les dificultats de llegir un tractat de geometria o un estudi sobre els signes cuneïformes i llur relació amb els signes jeroglífics vénen de la matèria de l’estudi; mentre que la dificultat de llegir la prosa de Josep Maria Junoy ve del fet de ser escrita amb les potes del darrere, que en general serveixen per caminar i no pas per escriure.

***

Si els individus tenen el dret de perdonar i d’oblidar, els pobles tenen el deure d’exigir justícia.

***

Quan vaig ser a Barcelona, en Cruzet em va regalar les Memòries d’en Sagarra (225 peles estalviades). Vaig començar a llegir-les al tren, i en poques nits em vaig empassar les 800 i tantes pàgines. I confesso, que tot i revoltant-me de vegades contra certes característiques de l’estil d’en Sagarra, les vaig llegir amb gran fruïció, sense adonar-me sovint del temps que passava, i fins potser li escrigui arran d’això.

***

Per ací anem fent, comprant i venent llibres, submergit entre piles de paper imprès, fitxes i catàlegs. Circulo poc, tan poc com puc. La meva mandra dels desplaçaments topogràfics ha augmentat de mala manera, i tot i no movent-me de casa, o de la botiga, no em queda temps per a la vagància.