08.02.2011 - 10:55
Quan vaig entrar a la bella església de Sant Joan, per assistir a la missa i a la benedicció de les candeles, vaig tenir tres sensacions diferents: la primera, el record clar i perfumat de la meva infància; perquè aquesta vella escèptica feia dècades que no anava a missa i els meus pecats s’han anat acumulant en algun racó fosc de la meva ànima; tot i que, en la meva infància, la missa era en llatí i el capellà ens donava desdenyosament l’esquena, i, a més, hi surava pertot arreu la cara lletja del franquisme. La segona va ser una rememoració d’una festa molt especial per a mi, per a tots els valencians i diria que per a tots els europeus: el Misteri d’Elx; en efecte, a la ciutat de les palmeres, al sud dels Països Catalans, fan aquesta festa inèdita arreu, i que es caracteritza perquè tothom canta, tothom porta espelmes enceses, tothom s’emociona, i, sobretot, que tothom està lloant una dona, que, tan divina com vulgueu, no deixa de ser una dona. I la tercera és el record del gran poeta alemany Heinrich Heine, que al seu famós llibre Quadres de viatges, explica que està pensant de fer-se catòlic, i en el moment d’arribar a Milà entra en la impressionant catedral d’aquesta ciutat italiana, i, essent un dia de calor, hi roba una agradable frescoreta i exclama: “És molt reconfortant, aquesta religió!”
Dic això tercer, perquè vaig sentir una vaga però certíssima sensación de confort, i no vull dir confort físic sinó psíquic; tanta gent, la llum tremolosa de les candeles, un arquebisbe, Jaume Pujol, de Tarragona, dos bisbes, el de la Seu d’Urgell i el de Girona, i, enmig de tot, els càntics: tota aquella gernació de gent cantant, i una potent coral de fortes veus masculines i delicades veus blanques. Quan van interpretar una cantata de Bach, amb un bellíssim orgue de fons, t’emocionaves.
Sí, m’emociona veure com la religió és un dels més vigorosos cohesionadors socials que existeixen. Tant se val si som creients o agnòstics: la religió és una força històrica que ens fa seure junts i cantar junts i saludar-nos els uns als altres, i tant és si som catalans o d’altres terres. La llengua és el primer cohesionador del teixit social; però de seguida ve la religió.
En acabat, es va aixecar un castell a davant de l’altar; era l’expressió popular, la més profunda que tenen els vallencs i les vallenques, a davant dels misteris de Déu i de la gràcia de la Mare de Déu de la Candela, avui i cada dia homenatjada per tot un poble. Vaig tenir la impressió que aquestes persones que hi havia al meu voltant, els castellers i els qui aguantaven una candela, no es podien barallar; almenys, avui, no. Avui no toca. Avui toca, sí senyor, mirar-se el melic una mica, que ja ens convé, tan encongits i acomplexats que vivim. Avui toca ser feliços.
I avui, davant de bisbes i autoritats politiques, davant d’aquesta Catalunya que resa en català, em va venir al cap un eslògan feliç: “A Valls, castells”. I ja està tot dit.
