08.02.2011 - 10:52
Durant deu dies, sortim de casa i ens trobem amb la festa, ens entra per les orelles, pels ulls, pel nas, pels porus. La gent de Valls sent a cada Decennals aquella esgarrifança íntima que provoca la vida: quantes n’hem vistes? Quantes en veurem? I es barreja amb les comparses, les cuques feres, els castellers, les senyores mudades i els senyors tibats que van amunt i avall, sense temps per fer-se preguntes existencials.
La festa és una gran mirador per a veure i ser vist, és una anella més en el tronc poderós de la vida d’un poble que ens toca consignar al llarg del pas de les generacions. Cada anella igual i distinta alhora de les anteriors. Cada etapa una baula que ens parla amb embastes llargues del que hem estat, del que volem ser.
I en aquestes embastes, inevitablement, hi trobem la mà d’aquelles persones que un dia van ser criatures anònimes corrent darrere un drac i els gegants, o empunyant el brandó de la Candela, siguin creients o descreguts, i que amb els anys han portat el nom de la ciutat al món, a través de la seva personalitat i el seu treball reconegut col·lectivament.
D’aquesta mena de persones, a Valls, en diuen “vallencs il·lustres”, i al llarg dels deu dies de festes de cada deu anys se’ls en fa reconeixement. Per tal que se’ls recordi, a ells i al que representen, el consistori organitza un acte solemne de nomenament, se’ls glossa, i se n’encarrega un gran retrat a un artista (local… o no) que entra a formar part de la Galeria de Vallencs Il·lustres, abans restringida al Saló de plens de la Casa de la Vila, ara ja escampada per tota la planta noble de l’Ajuntament, perquè els il·lustres estadants fa temps que han desbordat els marcs estrictes d’aquella galeria.
Els vallencs il·lustres són alhora un retrat del pas del temps i dels seus costums, de les alternances en el govern i de la manera de ser de les persones al llarg de les èpoques. I no només per la tria de noms feta (en un temps eren només homes, i encara eclesiàstics, gent bé i fins i tot algun botifler), sinó pels mèrits que els han fet únics al món.
Aquest any la imatge fixa de la festa més noble és la imatge de tres vallencs que coneixem bé, perquè malgrat que s’han fet grans en tots els sentits a Barcelona, han estat cronistes d’excepció del nostre dia a dia festiu, han captat gestos, somriures, detalls, llums i ombres de les nostres manifestacions populars, ganyes, corredisses i contrastos.
Va ser un dijous al vespre de vent fred, que anunciava la pluja torrencial de l’endemà, quan s’inaugurava una mostra de fotografies de Pere Català i Pic i de Francesc i Pere Català i Roca. El darrer encara el teníem pels carrers en les últimes Decennals, però també en les grans diades de castells.
Dos dies més tard, al Teatre Principal, que va quedar petit per a la cerimònia, es feia el nomenament solemne. En Jordi París, director del Museu, explicava en un escenari despullat i rodejat de flors vermelles i blanques, els colors de la ciutat de Valls, que aquesta era la dotzena edició d’aquest acte. Va semblar poca cosa… només dotze, bah!, si no fos perquè immediatament ens vam adonar que la xifra s’ha de multiplicar per deu. I el conductor de l’acte ens va fer notar que al llarg de tots aquests anys era la primera vegada que tres persones d’una mateixa família entraven junts a la Galeria.
Es van apagar els llums i aquell ciclorama despullat convertit en pantalla es va omplir de veus i imatges, a través d’un video magnífic realitzat per la Laura Roig, que ens parlava de les aportacions de Pere Català i Pic, el gran innovador de la fotografia a Catalunya, l’home que va modernitzar-ne el concepte i els mètodes, home que fa retrats, fotografia documental, però que alhora s’interessa per les possibilitats de la fotografia publicitària, que estudia les relacions entre la imatge i la psicologia de masses… que es vincula amb els moviments d’avantguarda, que es relaciona amb les grans personalitats de l’art català, amb l’ADLAN i el GATPAC, que es compromet políticament amb el cartellisme fotogràfic (i amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat), del qual admirem encara aquell fotomuntatge en què un peu calçat d’espardenya aixafa una creu gammada, amb el títol d’Aixafem el feixisme…
Després vàrem veure les aportacions dels seus fills i el que en deien els qui els havien conegut: en Francesc Català i Roca, retratista exclusiu de grans artistes catalans i universals, artífex del fotomuntatge, persona extraordinàriament sensible i pacient, capaç d’esperar diversos dies que es donessin les condicions òptimes per fer una fotografia. D’ell i del seu germà, Pere Català Roca, tenim esplèndides col·leccions de testimonis de la cultura popular; en Pere se centra en la voluntat d’aplicar la fotografia al testimoni, i capta les manifestacions del poble des de tots els angles, se centra en els castells, reconquereix el contacte i l’estima amb l’Alguer, i a través de la Carme Dalmau i de l’editorial del seu sogre, de la seva pròpia activitat, vincula la història, el país i el moment que passa.
Veient-los, un a un, allà a les fosques, en aquell teatre ple, et ve al cap per què no els han fet il·lustres d’un en un, per poder-los assaborir a cadascun en la seva mesura, ja que n’entren pocs en deu anys (i en cent vint), d’homes com ells. I allà a les fosques pensem que hem estat molt afortunats de tenir-los.
Després s’encenen els llums i torna el caleidoscopi del present, amb clarors i ombres: la imatge entranyable de la família, que tothom estima a Valls, que són uns vallencs més, i ho diuen. Aplaudiments que no són de compromís. Assistim una mica esbalaïts a la performance una mica estrafalària del pintor Enric Adserà, tal com deu pertocar que es condueixi un artista. Destapen el bastidor i els homenatjats són allà, en un retrat triple, com si fos un segell, perquè els ha hagut d’encabir tots tres (sense perspectiva per no fer-ne cap de menor, explica molt sàviament el pintor). Aleshores ve la intervenció correcta i entranyable d’un jove alcalde emocionat de ser protagonista en un moment de tant de gruix històric. I és que aquest, encara que no sigui un acte de multituds, és un dels més simbòlics del decennari.
Enmig del fred anem desfilant cap a un altre espectacle. La nit no s’acaba i les festes tot just comencen. L’endemà, diumenge, hi ha trobada castellera a la Font de la Manxa. Milers de persones i una pila de colles. La família dels vallencs il·lustres també hi és, en Rafael a la pinya d’una colla de Terrassa, els altres, barrejats entre la multitud. La Carme Dalmau, la muller d’en Pere, als seus vuitanta-un anys, no se’n perd detall. Els dies corren, la festa creix. La memòria dels nostres nous vallencs il·lustres, vells amics, és ara patrimoni de la Galeria.
