22.02.2008 - 06:00
‘Cera’ (la Magrana), la nova novel·la de Miquel Pairolí (Quart, 1955), comença amb la descripció impactant de l’enterrament del bisbe d’una ciutat catalana l’any 1963. El retrat del seguici disseca totes les capes socials, per ordre de jerarquia i adhesió al règim. I comença per les dones, pel ‘bosc de mitges negres’ que veu un nen, que és el narrador.’La idea, explica Pairolí, era d’evocar un moviment de càmera: començar amb un pla general de la ciutat (de primer a través de la mort del bisbe, després amb l’entrada del successor) i passar a un pla curt, el de la història d’una família d’aquesta ciutat, propietària d’una cereria. De la perspectiva general, social, passem a uns personatges que reflecteixen i concreten l’ambient.’
‘La voluntat era de fer una crònica social, un fresc, d’una ciutat en una època, la que va del 1963 a final del segle XX. En quaranta anys canvien moltes coses, però hi ha una continuïtat en l’expansió urbanística. Els anys seixanta els protagonistes del llibre veuen com es va urbanitzant el camp, i al final viuen la transformació urbana: s’enderroca la casa familiar. En aquestes accions urbanístiques el poder del diner és una constant. Perquè el poder del diner s’adapta, tant en dictadura com en democràcia.’
La ciutat que es retrata té moltes similituds amb Girona, el bisbe que enterren consona amb Josep Cartanyà i el bisbe que el succeeix, amb Narcís Jubany. Però l’autor s’estima més de no posar noms: ‘La ciutat no té nom perquè, quan parles d’una ciutat concreta, has de ser molt fidel i jo no em volia encotillar en aquest realisme. I, per una altra banda, m’interessa que el lector s’imagini la ciutat, la que tingui a l’abast o qualsevol altra. Pensant en el lector, aquesta llibertat li dóna molt de marge per a imaginar.’
‘Al llibre, hi apareix un narrador, però és una figura molt lleu, de la qual se saben poques coses, perquè no és pas el protagonista, és un personatge secundari, i no és gens intervencionista. Al començament del llibre és un nen i després va creixent, però no se n’explica volgudament gaire res més. Perquè el narrador és testimoni dels fets i funciona com un element vehicular. En la novel·la anterior, ‘El manuscrit de Virgili’ era a l’inrevés, hi apareixia un narrador abassegador i summament subjectiu.’
‘En relació amb els meus llibres anteriors, ‘Cera’ ofereix una perspectiva més col·lectiva, té una intenció més sociològica i és la crònica d’una època. La base de la novel·la és el temps. Crec que escrivim novel·les per aferrar el temps.’
Una època que feia olor de cera
Un temps, segons com es miri, ben galdós: ‘No és una època que desperti il·lusions. La família que centra la novel·la mira de conviure en aquest ambient, aprofitant-ne totes les escletxes. És una família d’una classe social, ara poc tractada literàriament a Catalunya: una família menestral, botiguers que s’esforcen per prosperar i que es converteixen en petita burgesia. I l’he triada per una certa tendresa, per aquest esforç de viure, de superar les circumstàncies i prosperar, i per cercar una mica de felicitat en un món impossible.’
En un temps minat i asfixiat per la dictadura i la religió, Pairolí tria una família que té una cereria, ‘perquè aquella època i aquella ciutat feien olor de cera, i una família propietària d’una cereria és la quinta essència de l’època’.
És una novel·la crítica? Diu: ‘Hi ha una voluntat més testimonial que no pas crítica. No crec que cap creient es pugui ofendre per les coses que explico, perquè eren, senzillament, així.’
La llengua com a base
La llengua de Pairolí és un dels elements sobresortints: ‘Procuro escriure tan bé com sé, amb la màxima competència de què sóc capaç. Hi ha escriptors que tenen una gran exuberància narrativa, n’hi ha amb molta facilitat per a teixir una trama… Per mi, la base de tot és que el text sigui rigorós, que pugui respondre de cada frase que he escrit. Sóc molt exigent en aquest sentit; és en el que més ho sóc.’
M. S.
Enllaços
Més informació a VilaWeb Lletres.
