Zona zero: antropologia compulsiva

Fa hores que plou i els carrers baixen com torrents. Allò que primer és un auguri agosarat es consolida com a predicció realista. No podrem sortir d’aquí. La menuda juga a canviar el bolquer a la nina, aliena al diluvi. El carrer Major és un barranc furiós. Piscina!, diu, com sempre que veu molta aigua. Hem deixat el cotxe feliçment aparcat i ara el corrent ja li tapa la llanta. Ja no el podem treure, només podem resar. Baixen rodolant taules i cadires del bar de la cantonada. Les veïnes als balcons amb cara d’espant. Déu n’hi do, Déu n’hi do. Les mans al cap. Tornem cadascuna al nostre cau i abaixem persianes. Alerta! G., amiga del Maestrat, està aturada al meu poble. L’aigua l’ha agafada a la carretera i no ha pogut continuar. La gent no es queda mai a casa tot i les advertències. Vivim en un món hipermòbil. Em diu que són uns quants i que es troben en un embut a la rotonda de l’entrada. M’arriben imatges al mòbil dels pobles de la vora. Comencen a explicar els fets a la televisió, aquest cop sí, no com als incendis de Paüls, quan l’apagada informativa era total. Rebo missatges preocupats d’amics de tot arreu. Estem bé, estem bé. Comença a fer-se de nit. G. continua a la carretera, tancada dins del cotxe, sense que la puguin rescatar. Em diu que comencen a arribar més vehicles refugiats i que els Mossos i els bombers els han dit que no es moguin. Quan baixa la intensitat de la pluja, surten dels cotxes a comentar la jugada. Hi ha una parella gran que no treu els ulls del radar. Un pagès nerviós perquè la cosa va per llarg i adeu a la collita. Quatre estudiants en una furgoneta riuen com si fos una aventura. G. em va relatant l’escena. Em diu que aguantarà les hores que calgui. Que s’imagina en un seient d’avió volant cap a l’Argentina. Li pregunto si té menjar i aigua. M’explica que els motoristes extraviats amb els seus vestits de robocop van entrant als vehicles per posar-se a cobert. Una mare i un xiquet avaluen. El xiquet, tècnic i precís, diu que aquest camí podria convertir-se en riera. Dos cowboys de poble amb xandall i barba retallada tranquil·litzen el personal. L’adrenalina fa riure a alguns i desesperar uns altres. S’acumula tensió a cervicals i ciàtica. Es comparteixen ampolles d’aigua i galetes, amb la mateixa facilitat que s’intercanvien notícies falses i una mica de rumorologia. Antropologia compulsiva. Arriben als mòbils les alarmes de Protecció Civil. El soroll estrident ja és familiar. La constatació acústica del risc. D. em comunica que a la Ràpita hi ha helicòpters buscant conductors arrossegats cap a la mar que anaven a contemplar la pluja. H., que és afeccionada a la crònica negra, afila urpes i malediccions. Trec el cap pel balcó i el cotxe aguanta immòbil amb l’aigua al coll. N., valenciana, em diu que carregui el mòbil, que a la dana de València va ser un horror no tenir electricitat ni poder-se comunicar. Em dóna instruccions. Teniu aigua en garrafes? Ompliu-ne. Per experiència t’ho dic. Es va fent fosc, ha arribat la nit. Avisem l’alcalde que la gent continua atrapada a la carretera. Les persones es coordinen. S’ha habilitat el centre de dia perquè hi puguin passar la nit. Paradoxes. Els veïns porten unes truites amb carmanyoles i unes figues del tros. A casa nostra comencem a preparar matalassos. Ja són les onze de la nit i continuen dins els vehicles. Ja heu trucat al 112? L’alcalde, veient la saturació general dels cossos de seguretat, agafa la furgoneta particular i els va a buscar. La desena de cotxes refugiats emprenen ruta en comitiva per camins segurs. Arriben al poble i al centre de dia es troben desenes de desconeguts. Als pobles del costat també es van adequant pavellons com en les tragèdies i els huracans dels Estats Units. Mentre reposen del risc, i mengen figues i galetes, parlen de Palestina i de la novel·la 1984 i d’un conte de Cortázar. L’adrenalina encara va fent els seus efectes. Tenen les hormones de guàrdia. G. arriba a casa nostra passada la mitjanit. Té el jaç a punt. Ens abracem. Final feliç. Sembla que ningú ha pres mal. Demà avaluarem els danys.

L’endemà es desperta gris a la zona zero. Un helicòpter sobrevola els carrers de Santa Bàrbara. De casa estant veiem camions de bombers i llums blaves. Les veïnes amb bates i espardenyes han agafat els cubells i els pals de fregar. Ja hi ha necessitat de parlar-ne i deixar anar l’espant. Se’ns ha inundat el soterrani. Truquem al 112 i donem l’adreça perquè passi el camió de bombers. A l’altra banda del telèfon, escolta i eficiència impecable. Mobles i sofàs enfangats al carrer, llibres mullats, cadires trencades. Llàgrimes per records perduts. Una màquina de cosir centenària sembla que s’acabarà salvant. Alguns cotxes encastats. Els propietaris fan gestions amb els documents de l’assegurança a la mà. La gent treu fang i ànims dels racons. No es dóna per acabat l’episodi i jo no tinc gaires forces per a acabar el text. Avui tinc tancat, diu el botiguer. Tampoc no hi ha escola. A la floristeria tenen més fang que flors. Hi ha tubs i pedres i restes de troncs entre l’asfalt sostovat. Es perdran molts diners i en caldran. Els periodistes fan la crònica amb la devastació de fons. Una carpa davant l’ajuntament amb avituallament. Entrepans i fruita. Hi ha un estat d’excepció. Hi ha desànim i més solidaritat. Esperen el president de la Generalitat. Cada cop hi ha més torrentades. Una per any o més. Es demanen solucions a llarg termini. Mesures estructurals. Menys burocràcia. La gent del poble ha dormit poc. Han faltat vehicles de rescat i cossos especialitzats. Jo sento una pena fonda, de pèrdua gran. Com si plogués sobre mullat i encara pogués ploure més.

Som davant una nova manera de viure. Una vida en alerta constant, una nova percepció del risc, bip-bip alerta, no saps mai si en fas poc cas o en fas massa. Un dia et toca a tu i un altre al veí, un dia a València i un altre aquí. Cal prendre mesures de seguretat per unes pluges que seran com més va més torrencials. Cal un nou model urbanístic. Els estats d’excepció no són bons per al sistema nerviós, però tenen una cosa molt gran i poderosa: la capacitat humana de donar i cooperar. A la zona zero, l’epicentre de tot plegat, la solidaritat avui és compulsiva i també, clarament, curativa.