15.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.11.2021 - 10:57
Yasmina Reza (1959), una de les escriptores més reconegudes de França, va ser ahir a l’Institut Francès de Barcelona (IF) per a presentar la seva darrera novel·la, Serge (Anagrama). Tretze periodistes es van presentar a la conferència de premsa de l’autora d’Art, l’obra de teatre convertida en fenomen mundial des de l’any 1994, i en ronda permanent d’aleshores ençà, en què tres amics debaten i es barallen quan un compra un quadre per 200.000 francs. Ahir cap de les preguntes no es va fer directament en francès dins la biblioteca de l’Institut Francès (1921-2021), que ara celebra cent anys. Catalunya, membre de la francofonia, té en el francès una assignatura a millorar. Ahir Reza va respondre amb traducció a les preguntes fetes. Reza és considerada una de les autores que sap retratar millor, amb més elegància i finor, les profunditats, les buidors i les característiques de la classe mitjana i el seu món. I que ho fa com qui no vol la cosa, deixant anar reflexions profundes embolcallades entre rialles. Enmig de la tragèdia, la comèdia (“és la doble mirada que tinc de manera natural”, diu)
“La frivolitat ens salva. És positiva. I no és absència de profunditat, és l’escuma de la vida. I continuar essent frívol permet de no caure massa en la tragèdia que és la vida. I per això tenim la rialla, que ens protegeix. Les dones, i els homes també, tenim l’humor i el pensament per a fer-ho: hi ha moltes maneres de ser frívol”, deia Reza per reivindicar el seu estil, que en Serge torna a aflorar.
En aquesta novel·la, Reza parla de tres germans (Jean, el narrador; Serge, el més protagonista; i Nana, casada amb un francès d’origen espanyol, de Podem, i que cobra en negre mentre cobra el subsidi de desocupació). Tots tres viuen dos moments importants durant aquesta novel·la de 182 planes: la mort de la mare i una visita a Auschwitz, jueus com són –no practicants. “Per a aquesta novel·la em vaig inspirar en part amb els meus pares, tots dos jueus. La meva mare venia d’Hongria i el meu pare de Samarcanda, aleshores a l’Iran, tot i que havia nascut a Moscou. El meu pare era un mica religiós i defensava a mort Israel i la meva mare era atea total, no creia gens en Israel i ni en volia sentir parlar. I tots dos es veien com a jueus”, deia Reza, que ahir, durant la conferència de premsa, va prohibir qualsevol fotografia i enregistrament. Vestida amb jaqueta negra, arracades llargues, brusa grisa, l’editorial va repartir fotografies d’arxiu per a il·lustrar la conferència.
La visita dels tres germans a Auschwitz centra bona part del llibre i també va centrar la conferència de premsa, per la visió grotesca d’un espai que hauria de ser de memòria històrica, i ho és, però que també s’ha convertit en una mena de parc temàtic. “El primer impuls de la novel·la era parlar del turisme, però el llibre es va transformar. I ara tenim aquesta novel·la que es diu Serge. És impossible de parlar del turisme, és un tema monstruós, enorme, no es pot concebre. Però un lloc com Auschwitz era perfecte per a descriure el caràcter bufonesc del turisme. Gent amb cares de profunditat vestint pantalons curts, xancletes, ampolla de Coca-Cola, i motxilles cridaneres enmig d’Auschwitz.”
Reza, a partir d’Auschwitz, també reflexiona sobre la memòria imposada, allò que ens fan recordar i allò que no: “Qüestiono la paraula ‘memòria’. Crec que els éssers humans tenim dues facultats mentals: quan ens ensenyen allò que els altres han viscut i allò que hem recordat per experiència personal. Amb la memòria se’ns confon, perquè no és possible recordar coses no viscudes. I ens ho fan fer.” Reza fa ficció, com qui no vol la cosa, sobre un fenomen descrit en psicologia com a trauma escollit (‘pèrdua que el grup traumatitzat no pot revertir i transfereix aquestes tasques sense resoldre a les generacions futures’).
L’autora, que fa servir el sentit de l’humor com a cuirassa, ara es mostra preocupada pel totalitarisme del políticament correcte actual. “No m’he censurat mai –diu– i no ho faria mai conscientment. Però no us puc pas assegurar que no ho faci inconscientment. Perquè el totalitarisme en què vivim fa que per no ofendre, anem amb compte. És un totalitarisme que ens ve dels EUA, on hi ha gent que es dedica a comprovar els films i les novel·les perquè no hi hagi cap minoria ofesa per aquella obra. És una deriva molt inquietant.”
D’ençà de l’èxit esclatant de la seva obra de teatre Art, traduïda a trenta-cinc llengües (en català es va estrenar a Catalunya el 2016 al Temporada Alta, amb adaptació de Jordi Galceran, amb Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva; a València, cinc anys abans, el 2011, sota direcció de Joaquim Candeias, amb Carles Alberola, Alfred Picó i Carles Sanjaime), que Reza fa servir el nom Serge a totes les seves obres. “Per a Art em vaig inspirar en un amic que es deia Serge, que em va dir: ‘Aquest èxit me’l deus a mi. Exigeixo que posis el nom de Serge en totes les teves novel·les i obres de teatre.’ I ho he fet: siguin personatges secundaris o principals. Aquí he decidit de posar-lo al títol, i és el nom d’un germà.”
Perquè aquest és un altre dels fils que recorre tota la novel·la, les relacions familiars de tres germans: Nana, casada; Serge, divorciant-se; Jean, en una relació mig oberta tenint cura d’un fill, Luc, que no ho és, però que ho podria ser. “Mantinc un lligam amb la Marion per no perdre’l. Però això no crec que ell ho sàpiga”, diu Jean, el germà mitjà que cedeix protagonisme –però no veu– al germà gran durant una novel·la que també fa viure, i veure, una família per dins.
