13.07.2025 - 21:40
The Washington Post · Joshua Yang
Com a estudiant universitària a la Universitat de Pequín, una de les més prestigioses de la Xina, la Crystal sabia que volia acabar treballant en un dels principals conglomerats tecnològics o financers del país.
Durant la seva carrera, la Crystal –que accedeix a identificar-se únicament pel seu nom de pila per por de rebre represàlies professionals– va fer tot allò que era a les seves mans per ser contractada. Participà en concursos de la consultora nord-americana Bain and Company, delerosa de demostrar la seva versatilitat més enllà del seu grau en humanitats. Va fer quatre pràctiques en empreses tecnològiques, incloent-hi ByteDance, la matriu de TikTok, i Rednote, la versió xinesa d’Instagram.
No obstant això, el currículum brillant de la Crystal tan sols la deixà amb una opció realista per a prosseguir els seus estudis: un màster en economia i gestió, cosa que vol dir que haurà d’estudiar dos anys més abans de poder incorporar-se al mercat laboral.
“Ja no hi ha cap garantia de trobar feina quan acabes la carrera”, explica la Crystal. “Quan et gradues, les perspectives econòmiques són força dolentes. La promoció del 2014 de la Universitat de Pequín ho tenia tot de cara per a aconseguir una feina decent i haver viscut una vida còmoda amb facilitat, però per a nosaltres no és així.”
La situació de la Crystal reflecteix les dificultats a què s’enfronten els graduats universitaris xinesos –fins i tot els millors alumnes de les institucions d’elit del país– a l’hora d’entrar al mercat laboral en l’era postpandèmia.
El problema no és tan sols que les darreres promocions de les universitats d’elit xineses no puguin trobar feina ben remunerada, tal com explica Nancy Qian, professora d’economia de la Universitat Northwestern (Estats Units). “Lluiten molt aferrissadament per aconseguir feines amb sous força mediocres, que ni tan sols els permeten d’independitzar-se”, diu.
L’impacte de la pandèmia del coronavirus en l’economia xinesa, seguit d’una recuperació lenta i desigual, ha abocat els graduats universitaris xinesos a un mercat laboral descoratjador, marcat pels acomiadaments i els ERO.
Aquests darrers anys, segons que expliquen els experts i els graduats universitaris xinesos, les empreses del sector privat amb més recursos han passat a contractar candidats amb títol de màster de manera gairebé exclusiva.
Fa temps que els graduats de les millors universitats xineses opten en massa pels estudis de postgrau: cada any, prop d’un 80% dels graduats de la Universitat de Pequín opten per continuar estudiant. Però en compte de fer un màster per poder optar a salaris més alts en el futur, els estudiants d’ara cursen estudis de postgrau simplement per poder optar un lloc de feina, segons que explica Qian.
Fins i un títol de màster pot ser insuficient. “Molta gent assumeix erròniament que, una volta tingui un títol de postgrau, podrà optar a la feina que vulgui”, escrigué en un informe l’any 2023 Zhaopin, una de les plataformes de contractació en línia més grans de la Xina. “Però, en realitat, això només els permet d’entrar al mercat laboral. Que puguis aconseguir una bona feina continua depenent de les teves habilitats. […] Tenir títols acadèmics és el mínim necessari per a les empreses, no pas un avantatge.”
Com més va més estudiants xinesos cursen estudis de postgrau en institucions nacionals en comparació amb anys anteriors. A la Universitat Tsinghua de Pequín, considerada la millor universitat del país, un 54% dels alumnes de la promoció del 2013 optà per cursar un programa de postgrau a la Xina. El 2022, aquesta xifra havia augmentat al 66%.
A Pequín, un 48% de la promoció del 2019 es va matricular en un màster o un doctorat a la Xina; en la promoció del 2024, aquesta xifra va augmentar a un 66%.
“Els estudiants ara pensen: ‘Si els requisits de les empreses són com més va més exigents, no tinc més remei que complir-los. Per tant, el postgrau s’ha convertit en un requisit més, ras i curt’”, explica Dong Jiachen, graduada recent del programa de màster en sociologia de la Universitat de Pequín.
Igual que la Crystal, Dong sabia que volia treballar en el sector privat, i que estudiar un màster tan sols seria el començament.
“Fins i tot abans de començar a cercar feina, cal fer un seguit de pràctiques, obtenir els certificats pertinents, estudiar per a les proves escrites de les empreses, etcètera”, explica Dong, que va fer sis pràctiques diferents abans de trobar feina a temps complet enguany a Meituan, l’equivalent xinès de Glovo.
D’ençà que la Xina començà a liberalitzar l’economia, a final dels setanta, el país ha tingut un seguit de crisis d’ocupació, segons que explica Qian. “El fet realment sorprenent d’aquest episodi de dificultats en el mercat laboral és que ha perjudicat els qui solen tenir més seguretat laboral, és a dir, l’elit”, afegeix.
Molts graduats universitaris que havien estudiat de valent per entrar en universitats d’elit, explica, estan “desanimats”. “Es fan preguntes com: ‘Quin sentit tenia, tot això? Per què hem treballat tant? Potser hauríem de llançar la tovallola.’”
Les empreses també exigeixen més dels seus treballadors que no pas abans, segons que explica Lily Liu, antiga directora executiva d’una plataforma xinesa de contractació en línia que té prop de cent mil usuaris. “Les expectatives dels estudiants que s’acaben de graduar ara són molt variades: expectatives sobre l’entorn corporatiu, els valors del sector, el salari, la distància de casa seva, l’emplaçament. Si aquestes expectatives no es compleixen, molts graduats ho deixen córrer i tornen a la universitat.”
Qi Mingyao, fundador i director executiu de Ruihua, una empresa de telecomunicacions amb seu a Pequín, assenyala el problema més ampli de la inflació de títols a la Xina. “Quan vaig entrar a la universitat, l’any 1992, un 100% dels estudiants universitaris trobaven feina després de graduar-se, i a més eren bones feines”, diu. “Ara, els estudiants de postgrau d’avui dia són com els estudiants universitaris d’aleshores, i els estudiants universitaris d’avui dia són com els estudiants de formació professional d’aleshores.”
Ruihua reduí la plantilla d’uns seixanta treballadors abans de la pandèmia a una vintena en l’actualitat, i no ha contractat ningú aquests darrers anys a causa de la situació econòmica. Si l’empresa tornés a contractar treballadors, Qi diu que cercaria directament graduats de màster. “Volem desenvolupar programari nou, i els titulats de postgrau tenen habilitats més especialitzades que no els titulats universitaris.”
Més enllà de les perspectives dels joves, les dificultats del mercat laboral xinès amenacen de tenir conseqüències demogràfiques més àmplies per a la Xina.
La pròxima generació de pares “no creu que tinguin prou diners per a casar-se i formar una família”, diu Qian. “Quan hi ha molta desocupació juvenil, tots els mecanismes normals perquè les persones es coneguin, socialitzin, es casin i tinguin fills i famílies es trenquen.”
L’agost del 2023, el govern xinès va deixar de publicar dades sobre la desocupació juvenil després d’haver-se disparat al 21,3% la taxa de desocupació dels joves entre 16 anys i 24. Pequín tornà a publicar informació sobre desocupació juvenil aquest gener, tot i que ara exclou els estudiants universitaris del conjunt de dades.
L’Oficina d’Estatístiques xinesa també ha començat a dividir el grup d’edat de 25 anys a 29–que anteriorment s’englobava en el grup d’edat de 25 anys a 59– en una categoria separada per a reflectir “l’augment de la durada de l’educació dels joves”.
Aquest maig, la taxa de desocupació per als joves xinesos entre 16 anys i 24 fou d’un 14,9%.
Les dificultats dels graduats per a accedir al mercat laboral mostren pocs senyals de millora, i més encara amb els aranzels imposats pel govern Trump a les importacions xineses. “L’impacte dels aranzels nord-americans és que les empreses estrangeres contracten menys a la Xina”, diu Liu.
La Crystal, que es graduà del programa de màster aquesta primavera, diu que està llesta per a començar a treballar en una empresa tecnològica de Pequín.
“Si em comparo amb els nord-americans o els europeus, evidentment que no estic contenta: com poden tenir trenta dies de vacances i continuar guanyant tant per hora?”, diu. “Però si em comparo amb les generacions anteriors a la Xina, sento que, en realitat, no treballo tant. La generació dels meus pares també feia jornades laborals molt llargues, no menjava bé ni vestia roba maca. Quan ho miro així, sento que ara és el nostre torn de suportar les dificultats que implica formar part de la nostra generació.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
