The Washington Post · Evan Halper

Mentre els petroliers que van cap a l’Àsia s’amunteguen al golf Pèrsic tot esperant que l’Iran reobri el trànsit marítim a l’estret d’Ormuz, alguns socis de Trump s’han afanyat a cantar victòria sobre el gran rival geopolític i econòmic dels Estats Units: la Xina. “És el gran malson de la Xina”, va declarar aquesta setmana Lindsey Graham, senador del Partit Republicà.

Molts, tanmateix, han arribat a una conclusió radicalment diferent sobre l’impacte del tancament de l’estret en Pequín: que l’economia xinesa, després d’anys d’haver-se preparat per a una crisi energètica d’aquesta magnitud, sembla molt més ben posicionada per a aguantar un augment sostingut del preu del petroli i el gas que no pas moltes de les grans economies del planeta.

Durant molts anys, Pequín ha treballat de valent per protegir l’economia d’episodis d’escassetat de petroli que, en el passat, haurien tingut efectes terribles al país. La Xina no tan sols disposa de les reserves de petroli més grans del món, sinó que també ha estat pionera en l’ús i la producció de vehicles elèctrics i en la generació d’electricitat mitjançant energies renovables i carbó, com també en l’ús de bateries per a la xarxa elèctrica. Alguns experts, de fet, fins i tot han batejat la Xina com un “electrostat”, on l’electricitat –tant d’origen renovable com carbonífer– desplaça com més va més l’ús de combustibles fòssils importats de l’estranger.

L’augment del preu del petroli d’aquests darrers dies ha estat tot una prova de foc per a les darreres dècades de política energètica xinesa. Encara que l’augment del preu de l’energia inevitablement causarà maldecaps significatius a la Xina, entre molts altres països, sembla especialment ben posicionada per a treure rèdit geopolític de la crisi. Les inversions en renovables i en el sector del carbó han fet que la Xina sigui ben resistent a l’augment del preu dels combustibles fòssils, i encara més si es compara amb països que no han seguit aquesta estratègia de diversificació energètica, incloent-hi els Estats Units i els seus aliats europeus.

“Els qui piulen que [la crisi] desestabilitza la Xina segurament volen que sigui així, però la realitat va per una altra banda”, diu Josh Freed, director de la divisió de clima i energia de Third Way, un think-tank nord-americà de centreesquerra. “Aquesta crisi és un cop que la Xina pot entomar. N’acabarà sortint reforçada.”

L’ofensiva del govern Trump contra la generació eòlica i solar als Estats Units, com també contra els vehicles elèctrics, ha permès a la Xina d’ampliar el lideratge en aquests sectors, tant en matèria d’ús com de producció. La reserva estratègica de petroli dels Estats Units es va reduir considerablement durant el govern Biden i les restriccions imposades pel seu govern a les llicències de construcció de noves terminals d’exportació de gas natural liquat van enfurismar el sector. Successius governs nord-americans han promès de potenciar la generació nuclear sense èxit. La Xina, per la seva banda, ha construït –i ha fet entrar en funcionament– uns quants reactors nous aquests darrers anys.

Anys d’inversió constant i sostinguda en el sector energètic han atorgat a la Xina una resiliència extraordinària a possibles crisis energètiques. El país tan sols produeix un quart del petroli que consumeix, però disposa d’unes reserves de petroli que eclipsen les dels Estats Units: uns 1.300 milions de barrils, segons Kpler. N’hi hauria prou per a cobrir més de mig any sense importacions a través de l’estret d’Ormuz, per on passa la meitat del petroli i un terç del gas natural que arriba al país anualment.

La Xina també s’ha llançat a construir centrals de carbó: actualment en té tantes que amb prou feines necessita fer-les funcionar totes a ple rendiment. Ara tota aquesta generació de reserva es podria activar per ajudar a contenir possibles interrupcions en el subministrament elèctric.

“Els sobra carbó”, diu Ben Cahill, director de mercats de l’energia i política energètica del Centre d’Anàlisi de Sistemes Energètics i Ambientals de la Universitat de Texas, a Austin (EUA). “Aquestes darreres dècades, la Xina ha seguit una estratègia molt detallada per a protegir-se dels riscs vinculats a la importació de combustibles fòssils. Consideren que dependre massa de la importació d’energia és una vulnerabilitat estratègica.”

L’esforç per a minimitzar la importació de combustible ha estat una pota clau d’aquesta estratègia. Un terç del consum total d’energia de la Xina, si fa no fa, prové ara de l’electricitat, segons el Global Energy Policy Center de la Universitat de Colúmbia, una xifra que se situa un 50% per damunt de la mitjana mundial. Més d’un terç d’aquesta electricitat procedeix de l’energia solar, eòlica i hidroelèctrica, que generen energia a partir de components i materials fabricats a la Xina i exportats a tot el món.

La Xina també és líder mundial quant a producció i adopció de vehicles elèctrics. La majoria dels cotxes que es venen al país són ara vehicles elèctrics i, a l’estranger, els vehicles elèctrics xinesos solen ser objecte de gran demanda.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, aquest tomb estratègic cap a l’energia renovable ha reduït dràsticament l’augment de les emissions de combustibles fòssils de la Xina i ha evitat un augment de la demanda d’1,2 milions de barrils diaris d’ençà del 2019. El gas natural, per la seva banda, tan sols és responsable d’un 4% de la generació d’energia de la Xina, segons l’Institut d’Estudis Energètics d’Oxford.

“La Xina ha aconseguit de protegir-se dels riscs [dels combustibles fòssils] com pocs altres països”, diu Michal Meidan, director del programa d’energia de la Xina a l’Institut d’Estudis Energètics d’Oxford. “El sistema elèctric està relativament protegit de xocs geopolítics com aquest.”

Els Estats Units, per la seva banda, han quedat molt enrere en la cursa mundial pel vehicle elèctric i han descurat el manteniment i la gestió de la xarxa elèctrica, fins al punt que les grans tecnològiques sovint malden per trobar l’energia que els cal per a impulsar el sector de la IA. Com a president, Trump ha obstaculitzat explícitament i deliberada el creixement de l’energia eòlica i solar, tot blocant projectes pràcticament acabats i retallant els incentius fiscals a la generació d’energia renovable.

Cap país sortirà indemne de la crisi energètica desencadenada pel conflicte a l’Iran, i la Xina no n’és una excepció.

Tot i l’intent de Pequín de reduir la dependència respecte del petroli i el gas, la substitució dels combustibles fòssils importats ha resultat especialment difícil en alguns sectors, incloent-hi àmbits directament relacionats amb les energies renovables. La fabricació del vidre per a les plaques solars i la producció de les bateries que alimenten la xarxa elèctrica xinesa, per exemple, requereixen productes químics derivats del petroli i el gas.

“Els xinesos continuaran necessitant molt de petroli i gas per a alimentar la indústria”, diu Sarah Ladislaw, ex-membre del govern Biden i director del New Energy Industrial Strategy Center, un think-tank centrat en el canvi climàtic i la transició energètica. I afegeix que la tensió d’aquests dies al mercat del petroli podria empènyer països de tot el món a invertir en solucions tecnològiques que permetin de reduir la dependència dels combustibles fòssils en les indústries més difícils de descarbonitzar, un altre àmbit en què la Xina ha invertit molts recursos.

La crisi energètica derivada del conflicte amb l’Iran, d’una altra banda, també podria reforçar la influència de la Xina com a soci estratègic en matèria d’energies renovables.

“Si ets un país europeu, per exemple, segurament no voldràs augmentar la dependència respecte de la Xina en minerals crítics, bateries i plaques solars, entre més components clau per a descarbonitzar una economia”, diu Jason Bordoff, director i fundador del Global Energy Policy Center. “Però en un món en què dependre del mercat del petroli i del gas sembla com més va més arriscat, és possible que els països comencin a veure amb més bons ulls la possibilitat de dependre de la Xina.”

Per a la Xina, els rèdits geopolítics del conflicte dependran, sobretot, de la durada i intensitat del conflicte. Si el conflicte s’acaba aviat i l’Iran accepta de reobrir l’estret d’Ormuz, l’impacte de la guerra al mercat energètic mundial segurament serà limitat.

La perspectiva de tornar a l’statu quo anterior al conflicte, tanmateix, s’ha anat esvaint a mesura que el conflicte s’ha estès per tot el Llevant i ha convertit les infrastructures energètiques i el trànsit marítim en objectius militars. Abans-d’ahir, el nou líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Mojtaba Khamenei, va prometre en un comunicat escrit que els atacs iranians no s’aturarien i que l’estret d’Ormuz romandria tancat al trànsit marítim.

Richard Nephew, assessor en cap sobre l’Iran tant al govern Biden com al govern Obama i ara investigador a la Universitat de Colúmbia, diu que el conflicte –sobretot si s’allarga– també ofereix una lliçó en matèria estratègica per als dirigents militars i polítics xinesos. Històricament, explica, la dependència del petroli estranger ha estat un dels grans obstacles a una hipotètica annexió xinesa de Taiwan, atès que un atac contra l’illa probablement implicaria un embargament de les exportacions de combustible a la Xina.

Ara, segons Nephew, la Xina s’ha trobat “amb un assaig general de com seria un boicot o un embargament si mai provés de prendre Taiwan per la força”. La crisi, d’una altra banda, també ofereix a Pequín l’oportunitat d’observar l’arsenal i les tàctiques de l’exèrcit nord-americà en acció. “Tota aquesta situació podria acabar beneficiant la Xina a llarg termini”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb