Xile: 11 de setembre de 1973

  • Patricio Guzmán, Joan Garcés i Víctor Pey, la lluita per la justícia i la memòria cinquanta anys després del cop d’estat de Pinochet

VilaWeb
Allende, al Palau de la Moneda, el matí del cop d'estat.
Xavier Montanyà
10.09.2023 - 21:40
Actualització: 11.09.2023 - 13:17

Els anys noranta vaig fer uns quants viatges a Xile i vaig estar en contacte amb exiliats republicans espanyols i la resistència antipinochetista: artistes, intel·lectuals, socialistes, comunistes i militants del braç armat del partit comunista xilè, el Front Patriòtic Manuel Rodríguez (FPMR). Els que van atemptar sense èxit contra Pinochet al Cajón del Maipo l’any 1986 i anys després van protagonitzar una fuga de pel·lícula de la presó de Santiago.

El resultat de tots aquells anys de viatges, reunions i contactes va ser divers: un documentari, un llibre, un parell de programes de televisió, articles, entrevistes i un grapat d’amics.

Avui, en el cinquantè aniversari del cop d’estat, del suïcidi d’Allende al Palau de la Moneda i el començament d’una dictadura terrible, les llums i ombres del passat encara amenacen la dividida societat xilena. Convé de recordar alguns fets i honorar molta gent. Però, darrerament, sembla que el govern i la justícia actuen amb més diligència sobre els afers pendents.

El president Gabriel Boric ha anunciat que el govern cercarà més de mil desapareguts de la dictadura. La sentència per l’assassinat del cantant Víctor Jara arriba cinquanta anys després i ha fet suïcidar-se un dels ex-militars culpables. També la de l’assassinat fa quaranta-set anys del diplomàtic comunista espanyol Carmelo Soria, que condemna sis ex-agents de la Direcció d’Intel·ligència xilena (DINA) i dos ex-militars. El govern de Boric ha proposat d’aixecar part del secret de l’informe de la Comissió de Presó Política i Tortura, o comissió Valech, que aplega els testimonis de les víctimes de la dictadura. Tot i això, el propòsit presidencial de fer un comunicat conjunt de condemna del cop d’estat del 1973, continua rebent el rebuig de la dreta.

Cal recordar que el govern democràtic del socialista Salvador Allende va governar del 1970 al 1973. La dictadura d’Augusto Pinochet, 17 anys. Amb un balanç repressor de més de 40.000 víctimes, entre les quals almenys 3.200 opositors assassinats, 1.469 dels quals van ser víctimes de desaparició forçada.

Detenció dels treballadors de la Moneda.

Allende, icona revolucionària del segle XX

Contra l’oblit i la desinformació recomano, d’entrada, Salvador Allende. Biografía política, semblanza humana, del doctor en història alacantí Mario Amorós, que enguany reedita, ampliat i actualitzat, l’editorial Capitán Swing. Un llibre que fa justícia a la història i a la memòria. És un monument al poder popular i a la figura d’un dels mites gegantins del segle XX. Amorós escriu amb el rigor de l’historiador i l’olfacte i l’agilitat del periodista. És un llibre bàsic per a saber a fons, detalladament, allò que va passar a Xile en els temps dels governs de la Unitat Popular, com es va gestar la utopia de la formació d’un govern revolucionari marxista per la via electoral, l’entusiasme i solidaritat popular, els contraatacs de l’extrema dreta teledirigida per la CIA a Washington i, sobretot, per a saber la personalitat única i vibrant del president Salvador Allende.

És un llibre fonamental que et fa sentir nostàlgia d’allò que saps, però no has viscut, paradoxalment. Diu Amorós: “L’esquerra ha d’aprendre d’Allende com va unir el conjunt de forces que representen els interessos del poble.” I així va ser. Tots els testimonis que van viure aquells anys m’ho han confirmat. Es vivien uns temps il·lusionants, participatius, gairebé místics, en què el poble, els estudiants, intel·lectuals i treballadors van estar més units que mai disposats a tot contra l’explotació i la injustícia. Uns temps en què, tal com deia el poeta Arthur Rimbaud, l’acció era germana del somni.

El càmera Jorge Müller (desaparegut) i Patricio Guzmán, durant la filmació (Santiago, 1973) (fotografia: Fons Cardoso).

Memòria visual de la revolució xilena

No hi hauria hagut constància documental del procés revolucionari més innovador i progressista del segle passat sense el film La batalla de Xile, de Patricio Guzmán, una de les obres de referència mundial del documentari polític de tots els temps. De fet, es pot dir que, per molta gent d’arreu del món, sense aquest film, el procés no hauria existit. L’equip de filmació va viure tan intensament el procés revolucionari per enregistrar-lo que el cop de Pinochet els va enxampar treballant. De fet, van acabar forçosament el matí de l’11 de setembre de 1973, després d’un intent fallit de sortir al carrer i continuar filmant. Quan vaig parlar amb ell, als anys noranta, el film encara era prohibit comercialment a Xile.

“Aquell matí de l’11 de setembre”, m’explicava Patricio Guzmán, “érem en el tram final de La batalla de Xile. L’equip de filmació havia llogat una avioneta per fer uns plans dels barris perifèrics industrials de la capital. Per veure l’espai que envoltava la capital. Ens vam llevar d’hora. Cap a les set del matí van començar els bàndols militars. Érem al camí cap a l’aeroport. Vam fer mitja volta perquè la situació era molt perillosa. La nostra oficina era al centre, que era ple de militars. L’operador i jo vam sortir sense la càmera per inspeccionar el terreny, però no es podia fer res”.

Quan li vaig demanar que em descrivís allò que havien estat els anys d’Allende, em va dir, amb emoció: “Era un moment extraordinari, ple de vitalitat, d’energia col·lectiva. Jo penso que els països s’enamoren una vegada cada cent anys i quan passa és meravellós. Hi havia una alegria enorme, una sensació forta que el país seria millor per primera vegada. Allende va unir tot el poble, tot que no sabíem ben bé què passaria. Era fascinant. La millor cosa era sortir al carrer i filmar.”

Dos dies després, Patricio Guzmán va ser detingut i empresonat a l’estadi de Xile, tal com Víctor Jara i tants més. S’hi va passar dos mesos, en aquell camp de concentració improvisat en què cada dia hi havia assassinats. El càmera de La batalla de Xile, el seu amic Jorge Müller Silva, va ser segrestat per la policia de Pinochet l’any 1974. És un desaparegut polític.

Patricio Guzmán filma Santiago.

Quan va ser alliberat, Guzmán va saber que el seu oncle havia pogut lliurar tots els rotllos de pel·lícula a l’ambaixada sueca, que els va enviar en vaixell a Estocolm. Quan va poder, Guzmán els va anar a recollir. No se n’havia perdut ni un. El film es va muntar a Cuba i en més de trenta-cinc països va implicar una denúncia absoluta del règim de Pinochet.

Després de vint-i-tres anys d’exili, el cineasta va decidir de tornar al seu país per filmar-hi un altre documentari. El xoc va ser molt fort. No reconeixia el país ni sabia com expressar-se: “El país havia canviat de color, d’ordre, de ritme… Era com tornar a casa teva i veure que t’havien canviat el paper de la paret, que havien tancat unes finestres i n’havien obert unes altres, els mobles eren diferents. Era casa teva, però no ho era. No en sabia les claus per a veure què hi passava.”

Un dia va decidir projectar La batalla de Xile en una classe. En acabat, es va fer un silenci inquietant. Tots ploraven. L’impacte va ser tan emocionant que el realitzador va trobar la clau del seu pròxim treball, l’impressionant La memòria obstinada (1996). Una altra de les obres importants de Patricio Guzmán és el documentari Salvador Allende, en què un dels protagonistes de l’entorn del president xilè és l’enginyer català exiliat Víctor Pey, un home discret, ferm, de conviccions molt profundes, que va tenir un paper molt important en aquesta història.

L’estadi de Xile, camp de concentració de Pinochet.

Víctor Pey, amic íntim i col·laborador d’Allende

La primera vegada que vaig aterrar a Santiago de Xile era pocs dies després de la detenció d’Augusto Pinochet a Londres per ordre del jutge Baltasar Garzón, el 16 d’octubre de 1998. No hi havia bon clima per als espanyols. Els més significats havien rebut amenaces telefòniques. Alguns eren exiliats republicans que s’havien refugiat a Xile l’any 1939. Van arribar amb el mític Winnipeg, procedents de l’estat francès, on no havien estat ben rebuts. L’operació la va dirigir el poeta Pablo Neruda com a Cònsol Especial per a la Immigració Espanyola a París.

Recordo el respecte i la impressió que vaig sentir quan vaig conèixer Víctor Pey al seu petit apartament del barri de Nuñoa. Havia estat amic i un dels homes de confiança de Salvador Allende. Per molts resistents xilens i espanyols era un referent moral. Ho havia estat a la guerra del 1936-1939 com a membre de la Columna Durruti i a assessor de la Comissió de les Indústries de Guerra de la Generalitat. Ell i el seu germà eren molt joves, però van arribar a controlar unes cinc-centes fàbriques de material de guerra a tot Catalunya.

Víctor Pey va arribar a Xile en el Winnipeg gràcies a Pablo Neruda. Anys després, el 1948, en els pitjors temps de la clandestinitat i la repressió, Pey va poder-li tornar al favor quan Neruda era senador comunista. El president Gabriel González Videla havia ordenat una campanya de repressió contra els comunistes. Els diaris anunciaven a tota plana que Neruda era un dels homes més cercats. Diuen que el perseguien tres-cents policies. M’ho va confirmar aquells dies el seu biògraf i dirigent del Partit Comunista de Xile, Volodia Teitelboim.

Amb l’acord de la cúpula del PC, Víctor Pey va idear un pla per a salvar-lo. La condició era que solament ell sabria on era amagat i n’informaria de tant en tant. “Allò era perillós –em va confessar– i més per la meva condició d’estranger, però els comunistes són disciplinats i tot va sortir bé.” Pey va refugiar el poeta i la seva dona, Dèlia del Carril, “la Hormiguita”, en un petit apartament seu. El matrimoni tenia prohibit de sortir-ne. Pey els subministrava tot allò que fos necessari. “Jo, que no bec, vaig haver d’aprendre totes les marques de whisky del mercat”, recordava divertit. Quan va passar un temps prudencial, gràcies a un amic que tenia una explotació forestal, van aconseguir que el poeta arribés a l’Argentina clandestinament travessant els Andes a cavall. Un episodi que Neruda rememoraria en el discurs d’acceptació del Nobel l’any 1971.

“A mi també m’amenacen aquests dies”, em va dir Víctor Pey aquella tarda de la tardor del 1998, i va assenyalar el telèfon, “però jo no els faig ni cas”. Aquell dia, i uns altres que seguirien, Pey em va donar una lliçó d’història i d’ètica. I una és dir poc.

Víctor Pey.

Dos homes clau per a detenir Pinochet a Londres

Amb el to discret, elegant i humil que el caracteritzava, Pey em va explicar que havia estat l’home que va encendre la metxa perquè s’engegués el dispositiu de la detenció de Pinochet. “Sí, jo era aquí, en aquesta taula, llegint un diari xilè quan vaig saber la notícia que Pinochet havia viatjat a una clínica de Londres per sotmetre’s a una intervenció. Pinochet era aleshores senador vitalici i estava convençut que tenia impunitat arreu del món, però nosaltres crèiem que no. Immediatament, vaig enviar un correu electrònic a l’advocat i amic Joan Garcés a Madrid per informar-lo del fet. I pocs dies després el dictador era detingut per la policia britànica.”

Efectivament, l’advocat Joan Garcés havia interposat a Madrid una querella criminal en nom de l’Agrupació de Familiars de Detinguts Desapareguts de Xile i la Fundació President Allende. El jutge García Castellón instruïa el sumari sobre la dictadura xilena. I el jutge Baltasar Garzón feia igual en el cas de l’Argentina. Aquest mes, en el cinquantè aniversari del cop d’estat, Baltasar Garzón publica un article a Le Monde Diplomatique en què rememora tot el procés que el va dur a aconseguir la detenció de Pinochet a Londres. La participació de Garcés, advertit per Pey, va ser fonamental.

El jutge Garzón ho reconeix molt clarament: “Al voltant del dia 13 d’octubre de 1998 vaig concedir audiència a l’advocat Joan Garcés, en què em va informar que Augusto Pinochet era en una clínica de Londres per a sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, situació que podia ser aprofitada per enviar una ‘comissió rogatòria’ que li prengués declaració. Li vaig recordar que la causa de Xile era al jutjat núm. 6, a càrrec del meu col·lega, el jutge García Castellón. Amb la seva habitual i exquisida formalitat, Joan Garcés respongué: ‘Ja sap que és difícil que el seu company ho acordi, i es perdria l’oportunitat.’ Aleshores li vaig demanar: ‘Però, tenim marge per a practicar aquesta diligència?’ I, com si ho tingués tot pensat, Garcés reblà: ‘Vostè té la peça separada sobre el pla Còndor.’ Dit i fet.”

Augusto Pinochet se’n volia anar de la clínica, i, segons que Scotland Yard va informar al jutge espanyol, no hi havia temps d’organitzar la “comissió rogatòria”. L’única possibilitat era emetre una ordre de detenció. I així es va fer. Pinochet va ser detingut i així començà el principi de la seva fi. Lentament, es va anar reduint la impunitat per a ell i molts dels seus i, en paral·lel, la censura i l’oblit sobre els crims comesos durant la seva dictadura que no havien estat investigats ni processats.

L’advocat Joan Garcés, assessor del president Salvador Allende.

Una gran partida d’escacs

Tant Víctor Pey com Joan Garcés havien estat amics i confidents del cercle de confiança de Salvador Allende. Pey era dels pocs que podia parlar-li de tu. Es veien cada tarda a palau, jugaven a escacs i comentaven les notícies. Pey aleshores era propietari del diari Clarín, que va arribar a tenir un tiratge de 350.000 exemplars. L’11 de setembre, després del bombardament del Palau de la Moneda, els militars van arrasar la seu de Clarín.

Tots dos van parlar amb Allende el matí de l’11 de setembre de 1973. Pey, per telèfon, dues vegades. La primera, perquè el president volia interessar-se pel general Carlos Prats, a qui Pey, que ja era un especialista, havia ajudat a amagar-se. La segona, i darrera, per confiar-li afers personals i familiars d’última hora.

Joan Garcés era al palau, on treballava d’assessor. Allende el va anar a veure i li va dir: “Vés-te’n, que algú ha d’informar el món d’això que passa.”

Exactament això van fer tots dos. Per ideologia, compromís i lleialtat a la justícia, a l’amic i al poble xilè. I potser, també, amb la intenció que les darreres paraules d’Allende fossin algun dia una certesa que confirmés el pensament del seu amic que es va suïcidar abans de caure en mans dels colpistes.

Unes paraules que no per sabudes hem de deixar de recordar, també, avui: “Uns altres homes superaran aquest moment gris i amarg en què la traïció pretén imposar-se […], es tornaran a obrir les grans avingudes per on passarà l’home lliure per construir una societat millor. […] Visca Xile! Visca el poble! Visca els treballadors! Aquestes són les meves darreres paraules. Tinc la certesa que el meu sacrifici no serà en va. Tinc la certesa que, si més no, serà una lliçó moral que castigarà la covardia i la traïció.”

Portada de Clarín l’endemà del cop d’estat.

Per tots dos, aquell 11 de setembre de 1973 va ser una tragèdia, per la fi del procés de la Unitat Popular, pel suïcidi del president i amic i pel començament d’una dictadura criminal. Però, alhora, els va marcar les bases d’un compromís molt ferm i intel·ligent per a reivindicar Allende i lluitar contra la impunitat i l’oblit. Durant tots aquests anys de lluita, han jugat una partida d’escacs amb les lleis nacionals i internacionals per la justícia, la llibertat i l’amistat. I han vençut. Tots dos han complert amb perseverança, discreció i intel·ligència les missions contra la dictadura i per a preservar la memòria de Salvador Allende i la Unitat Popular. En dies com aquest, cinquanta anys després del fatídic cop d’estat, convé de recordar-los amb respecte.

El tàndem Pey-Garcés, després d’una batalla legal infinita a Washington, va aconseguir de recuperar la propietat del diari Clarín, expropiat pels colpistes l’11 de setembre de l’any 1973.

Víctor Pey es va morir a Santiago de Xile el 5 d’octubre de 2018, a cent tres anys. El parlament xilè ha reconegut oficialment fa quinze dies la lluita de l’advocat Joan Garcés en demanda de justícia contra la impunitat pels crims comesos durant la dictadura.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any