És escriptor. Historiador de la filosofia. No té telèfon mòbil. Ha escrit una obra imprescindible per a comprendre la nostra història recent (especialment del País Valencià, però no només del País Valencià) i ho ha fet com un mural, un collage d’històries, de fragments que, junts, ens permeten de confegir una imatge particular i àmplia alhora del nostre segle XX. És Xavier Serra (1967) i acaba de publicar Impuls, el quart i darrer volum de les Biografies parcials que ha anat elaborant per a l’editorial Afers. L’actriu Pepa López, el professor de literatura Dominic Keown, l’editor Vicent Olmos, l’arqueòleg Ferran Arasa, la soprano Eneida Lloris i el periodista Vicent Partal, tots nascuts entre el 1951 i el 1960, tanquen un recorregut que va començar la biografia de Josep Lozano i que ha repassat també vides i fets, entre més, de Francesc Jarque, Joan Francesc Mira, Josep Lluís Blasco, Doro Balaguer i Manuel Boix. Parcialment. A posta.

Com se us acut aquest projecte?
—Comença en una època negra al País Valencià, l’any 2006. La imatge que transmet el país és absolutament nefasta, estem embogits en la carrera de la rajola i de la corrupció. Però encara no és una corrupció declarada: en aquell moment la gent encara no hi està en contra. De fet, fins i tot n’està satisfeta perquè hi participa més o menys. D’una altra banda, veus que els mitjans de comunicació, que són nefastos, només treuen gent… nefasta. I passa com en aquell diàleg entre Lot i els àngels, que li diuen que Sodoma i Gomorra mereixen l’extermini i ell va regatejant: si trobem deu justos, no els perdonareu a tots? Doncs jo em vaig posar a buscar si hi havia valencians que tingueren cara i ulls, que fossen presentables. I a poc a poc em vaig trobar la sorpresa que sí, que hi havia més de deu justos, que hi havia un país amagat molt més presentable que el país que apareixia als mitjans de comunicació.

La solució comuna hauria estat convertir-ho en un recull d’entrevistes. En canvi, heu fet una altra cosa. Retrats. Biografies. Peculiars.
—M’ho mire tot des del punt de vista literari, i l’entrevista com a gènere literari és molt difícil. Sempre pense en el lector, però no en el lector fàcil: el meu lector model ha de ser una persona no necessàriament gaire informada però sí intel·ligent. La biografia també la mire des del mateix punt de vista: no suporte les biografies d’enciclopèdia o les de necrològiques, amb el cant pòstum dels elogis i, a sobre, amb la informació normalment exagerada, falsa o poc profunda. He volgut fer uns escrits que literàriament tinguen solidesa.

I intenció?
—Mitjançant el mosaic fet d’eixes biografies agrupades generacionalment, des del principi hi ha la intenció de retratar el país. Per això moltes vegades hi incloc una mena de deliberacions que em permeten de parlar en sentit ampli. Moltes vegades calen per a situar el personatge. Per exemple, en la de Vicent Olmos necessite parlar del paper que han representat els grans editors en la cultura catalana. Són moments en què potser sembla que és una disgregació dins la biografia, però en realitat és una contextualització.

Hi havia un país amagat molt més presentable que el país que apareixia en els mitjans de comunicació

 

En la de Pepa López ho aprofiteu per parlar del teatre independent, per exemple.
—Exacte. I sempre procure ser sarcàstic, punxar. La biografia de Pepa López em permet de fer una crítica dels grans grups de teatre català que la moda ha imposat, i descobrir que, darrere d’això, no hi ha paraula. És a dir, que són grups que no parlen, que, com a molt, canten. La Fura dels Baus, que està molt bé, sí, cultura amb projecció internacional: però no parlen. O el Tricicle: quan finalment parlaren, vam descobrir que ho feien en castellà, i que representaven La venganza de don Mendo. Per això cal transcendir tant l’entrevista com la necrologia i anar al retrat literari, que seria més o menys el gènere que he practicat.

I la tria dels personatges?
—He fet aquests retrats en reculls meditats, després de moltes hores de conversa amb Vicent Olmos, l’editor, també intentant mirar tots els àmbits de la societat, per retratar-la en conjunt: per això hi ha de cooperativistes a periodistes, de gent del teatre a gent que es dedica a l’arqueologia. Sense oblidar que la tria ha de respondre a la meua parcialitat. Són, tots, gent que jo he conegut. I amb una trajectòria professional que transcendesca l’àmbit personal. Perquè, a banda de ser persones obsedides amb el seu projecte, que ho són totes, també són persones amb una feina que ha tingut projecció sobre el país.

Parlem de la documentació i la metodologia? Perquè heu fet just el contrari que un simple espigolament general, tres clics a Google i deixar després córrer l’enregistradora. Hi ha una documentació sistemàtica, entrevistes llargues…
—Sí. És el mètode de treball. En la majoria dels casos, partesc de converses o entrevistes que poden durar dies, però sempre, abans de parlar amb algú, ja he decidit que eixa persona té una vàlua. I per a decidir-ho he hagut de partir d’una feina prèvia de documentació i de lectura. Per exemple, en el cas de Vicent Partal, es tractava de llegir els seus llibres, el seu bloc; en el de Ferran Arasa, tots els articles que ha escrit, cronològicament. D’aquesta manera no estic limitat a les coses que conten. En alguns casos, he pogut completar la història del personatge amb dades que ell no sabia.

Un exemple?
—Ferran Arasa no sabia exactament on era el seu pare quan esclatà la guerra. Albert Hauf no sabia com el seu pare havia caigut presoner dels russos. Siga com siga, eixe treball previ em permet d’aclarir coses, perquè sovint la gent té memòria però no té clara la cronologia. Després, de tot allò que et conta el personatge, tu has de tenir el nervi atent per a saber què s’encabeix bé en el fil literari i pot tenir profit. L’anècdota de les orelles de Partal, per exemple, me la contà ell, amb sa mare davant. I sa mare va dir: ‘Això no ho poses.’ I Partal: ‘I per què no, si és veritat i, damunt, divertit?’ És això: Partal tenia visió literària i sa mare, no. Ella volia preservar aquelles orelles.

No les explicarem ara, guardem el misteri per als lectors dels llibres, però sí que podem dir que farciu les biografies amb anècdotes plàstiques, literàries, que els acaben de donar vida.
—M’ho vaig passar molt bé escoltant l’anècdota de l’escolarització de Vicent Olmos, també perquè sabia que allò tenia molla. O la de la trobada amb la Guàrdia Civil de Robert Archer. Quan la gent sent la paraula ‘biografia’ pensa en enciclopèdia i, per tant, una cosa que necessàriament ha de ser acadèmica i avorrida. La meua obligació és trencar això.

En dieu Biografies parcials i en realitat hi feu moltes coses. Una de les quals, una història del País Valencià contemporani. I, des d’ell, del conjunt dels Països Catalans.
—Això és intencionat. Ho dóna la fórmula de l’agrupació generacional, perquè et permet d’anar explicant el país per èpoques. Perquè més o menys d’una manera natural, cada generació fa la seua eclosió en algun moment determinat, excepte quan passen coses rares. Era natural que la gent nascuda la dècada dels quaranta fera la seua eclosió en la dècada dels setanta, oi?

Sí.
—La sorpresa va ser quan vaig parlar amb els nascuts abans de la guerra i va resultar que també. Potser els historiadors d’acadèmia ho rebutjaran com a mètode, però mitjançant les biografies m’he convençut que el País Valencià comença a ser possible a partir dels setanta. Als seixanta hi havia hagut la primera arrancada, molt important però molt restringida, de l’àmbit universitari i la nova cançó. Va ser molt important perquè va passar en el pitjor moment, per això anomenava aquell volum Època crítica.

El tercer.
—Sí, el de la condició hamletiana dels valencians, de ser o no ser. Si en aquell moment no haguérem estat, ni que fóra una mica, directament ja hauríem estat espanyols. És la generació de l’Alfons Cucó i el Manel Ardit, per exemple. Hi ha gent que he descartat perquè ja hi havia algú altre que ocupava el seu lloc. I molts d’altres hi ixen referenciats. En tots els volums ix Joan Fuster. L’ombra de Fuster sempre hi és, darrere. I en moltes biografies també ix l’ombra d’Eliseu Climent. O de Ciprià Ciscar.

Teníeu la idea de fer-nos un retrat contemporani: quin dibuix us n’ha sortit? Heu canviat alguna percepció prèvia?
—Ja em va passar en el primer volum: vaig començar amb un pessimisme molt negre i després vaig evolucionar cap al… pessimisme. Amb un coneixement més exacte de les causes. No podem fer el que ens dóna la gana a partir del no res. Cal base. Context. Per exemple, en la pintura: abans dels setanta, un pintor, per a fer alguna cosa, estava obligat a emigrar. En la major part dels casos, això comportava també un abandonament de la feina per al país. Però Boix, Heras, Armengol, Alfaro, etc., no abandonen el país. I això, que abans no era possible, ho comença a ser a partir dels setanta.

Ens feu el resum d’aquesta història que heu desgranat?
—La guerra ens destrossa. Perdem, i el país queda absolutament arrasat. Després hi ha unes individualitats que proven de fer alguna cosa, d’Enric Valor a Vicent Andrés Estellés (per bé que Estellés despista molt, cronològicament, perquè comença a publicar als setanta: l’anterior és una persona que viu però que no existeix en el món literari). Dins d’eixa generació hi ha una cosa absolutament sorprenent, que és un home amb talla intel·lectual europea, mundial: Joan Fuster. Però és encara un cas aïllat. Després, en la generació dels seixanta, el grup dels universitaris, això per fi arrela en un col·lectiu, encara molt petit. I als setanta ja és el país, que canvia en tots els sentits. També econòmicament. I comencen a ser possibles moltes coses. I després això va agafant un to de normalitat, que ja és aquest volum, el darrer. El país comença a funcionar, fins i tot veus que Barcelona també comença a funcionar com a pol d’atracció normal del país, i es deixa de mirar d’una manera provinciana cap a Madrid. Als setanta, el país comença a deixar de ser provincià i després, i fins avui, es comença a normalitzar. Sempre amb dificultats i amb molts dèficits. Eixe és el resum.

Vaig començar el treball amb un pessimisme molt negre sobre el país i després vaig evolucionar cap al... pessimisme

 

Teniu, en tota l’obra, una visió de conjunt que de vegades posa en evidència el prejudici regional. Dieu, per exemple, ‘els romans que envaïren aquestes terres’, i mentre possiblement el lector pensa en País Valencià, continueu i esmenteu Tàrraco o Sagunt.
—La meua tesi doctoral era d’història social de la filosofia catalana i, de manera natural, hi englobava el que havia passat a València. Eixe llibre només s’ha venut a Catalunya. Tot i que parla del País Valencià, i que hi és una peça important, a les biblioteques del País Valencià no l’han comprat. El problema són les comunitats autònomes, que en la cultura fan de barrera. Anem al cas contrari: les Biografies parcials. Els bibliotecaris ho classifiquen com a ‘País Valencià’ i els de Catalunya diuen ‘no interessa a les biblioteques catalanes’. I queda així. Ja estan prou satisfets amb la idea que tenen dels valencians com el fill babau de la família.

I com es corregeix aquesta visió empobridora?
—En realitat és fàcil de trencar. Per la pràctica. Per exemple, quan gent amb bona voluntat et convida a fer una conferència i, com que ets valencià, espera que parles d’un tema valencià. A veure, està molt bé que et tinguen en compte, i de fet els catalans solen deixar espai per a les boletes valenciana, mallorquina i nord-catalana (encara que quan ja tenen una boleta potser no es preocupen de buscar-ne una altra), però quan et conviden com a valencià has de trencar-los els esquemes dient-los ‘no, jo parlaré d’un tema català, dels Països Catalans en general o d’un tema privatiu del Principat’.

Bona.
—Per exemple, quan em conviden a parlar d’un filòsof, no en trie un de valencià, trie Joan Crexells. S’enduen la sorpresa i es ressituen. És fàcil trencar-los els esquemes. Si avui es fera una història dels Països Catalans, segur que la batalla d’Almansa l’encarregarien a un valencià. Per què? Per què no el setge de Barcelona? Per què no la batalla d’Almansa a un mallorquí? Estem captius d’eixa mentalitat que cada boleta ha d’ocupar el seu espai. Però és que, de fet, la barrera no existeix: la cultura catalana ha aconseguit tenir fortalesa i eixir de la cosa minoritària i ja és perfectament normal i assumida. Per tant, s’hi afegeix qui vol. I qui no, no. Per què un valencià no ha de ser especialista en Valentí Almirall? Per què ha de ser només especialista en Teodor Llorente? Si vols estudiar al llarg de la teua vida, Llorente se’t queda curt, t’has d’agafar, jo què sé, un Prat de la Riba, persones que tinguen entitat.

També trenqueu esquemes perquè escriviu en oriental?
—Potser sóc l’únic que ho fa. No ho propose com a model a seguir per ningú, però trobe poc normal que eixe model de llengua no siga seguit per un percentatge significatiu. Perquè, en definitiva, escrivim per a tot l’àmbit cultural, per als Països Catalans, que és on tenim els lectors. De fet, hauria de ser minoritari el fet d’escriure donant importància al dialecte.

Les comunitats autònomes, en la cultura, fan de barrera

 

Pot ser que les estructures autonòmiques, o algunes conseqüències de l’anomenada batalla de València, la prevenció del Principat a l’hora d’actuar també fora dels seus límits per por de ser acusats d”intervencionistes’, frenin algunes coses que ja s’havien assolit?
—Sí, això de la batalla de València induïda, que va ser tan bèstia, va influir en els polítics catalans. Els polítics, dic, que n’era un: Pujol. Va decidir que convenia aquest tancament dins la pròpia frontera, i es va imposar la política de la no intervenció. I va convèncer fins i tot l’àmbit acadèmic. Hi hagué una retracció molt notòria de l’ús del terme Països Catalans, la recerca d’eufemismes i una certa por de la qüestió de noms. Però tot això de la qüestió de noms en definitiva és banal, pots saltar les barreres amb tota la facilitat del món, com en l’exemple d’abans: aquestes terres, que són les de Tàrraco i les de Sagunt. En fi. És cert que hi ha hagut un temps d’aquesta prevenció, de tancament cap a dins i de treballar soterradament. I això té un perill: Compromís, per exemple, treballa tan soterradament que en alguns moments sembla que ho faça per a l’enemic. Una cosa és la prudència política, i és lògic no presentar batalles que no pots guanyar, però una altra és disfressar-te tant que acabes adoptant la figura del teu botxí. De tota manera, crec que ara no queda tant això com una sèrie d’inèrcies mentals que no hi ha manera de trencar. Encara que no seria difícil de fer-ho.

Una característica que s’agraeix dels vostres retrats és allò que hi poseu entre línies. I l’humor. I algun toc de mala idea.
—La literatura ha de tenir un cert sarcasme. Potser també hi ha un component innat, si ho voleu, però els meus models literaris…

Josep Pla, clarament?
—Pla i Fuster. I Josep Maria de Sagarra. I Thomas Bernhard, que es caga en la mare que va parir Àustria. M’he inclinat sempre pels autors càustics, sarcàstics, irònics, mordaços. I si pots retratar l’etapa més negra de l’escolarització franquista amb anècdotes com les de Vicent Olmos, i pots ridiculitzar-la i riure-te’n, ho has d’aprofitar. També hi ha l’altra banda: emocionar sense ser pastós. Aquest és el cas d’Enedina Lloris. Però contar una història emotiva sense que siga tòpica o especialment lacrimògena, sinó de veritat commovedora, és de les coses difícils que es demanen a un escriptor, oi? Que sàpiga fer riure i que sàpiga commoure sense acudir a recursos convencionals.

Aconseguiu que sigui una lectura que traspassa el temps i que va més enllà de l’interès que es pugui tenir en els biografiats.
—L’assaig vol fer aflorar la documentació, però l’obsessió és literària i sempre hi ha narració. Cada biografia és un conte. I si no tens personatges interessants, no hi ha escriptura. Un personatge pot ser interessant o perquè és brillant en sentit positiu o perquè és molt fosc en sentit negatiu. També he escrit biografies d’impresentables i m’hi he trobat a gust igual. Fent Els reaccionaris valencians, per exemple.

Una cosa és la prudència política, i és lògic no presentar batalles que no pots guanyar, però una altra és disfressar-te tant que acabes adoptant la figura del teu botxí

 

Abans heu dit que la visió us ha canviat de molt pessimista a pessimista. Sou conscient que amb aquests quatre volums ens retorneu un grau força interessant d’autoestima?
—Perquè sí que hi ha hagut gent. És la que treballa. Això em passa, sense buscar-ho, en el primer volum. Una cosa important és que cada volum és ascensional. El primer ja ho era, i eixe pas del pessimisme molt negre al pessimisme només, sense arribar a cap entusiasme, però, el vaig traslladar a l’ordenació dels personatges, de manera que si lliges cada volum en ordre veus que hi ha la cerca d’un cert clímax. El darrer acaba amb Vicent Partal que, amb aquells viatges, és absolutament fabulós!

De Bétera al món.
—I acaba amb un èxit brutal d’un mitjà electrònic que passa la mà per la cara als grans diaris (bé, ‘grans’: als mediocres diaris) en paper que es feien a l’estat. Hi ha una dosi important d’entusiasme en eixa història. El primer volum començava amb Josep Lozano, que és un escriptor que guanya un premi i es pensa que podrà viure fent d’escriptor, i acaba amb Manuel Boix, que es troba que fan una exposició Boix-Heras-Armengol i que abans de començar ja han venut tots els quadres. Tornant del viatge diuen: ara què fem? Doncs ara ens casem! I és un final feliç. Per què ho vaig ordenar així? Perquè el meu estat s’havia transformat. I volia que eixe estat arribara també al lector. Què passa? Que el lector no en fa gens de cas, que comença els llibres per on li dóna la gana, tant si és davant un volum o ara que ja té els quatre. Per exemple, per on ha de començar un lector?

Pel primer?
—No: pot començar pel volum que li done la gana i per la biografia que li done la gana. I després, una vegada ja es puga convèncer que allò li interessa, aleshores sí que hauria de fer la lectura cronològica. Perquè, si no, es perd la part de context històric. La història del país no la veus si no la lliges ordenadament…

En algun moment parleu d’una visió antipetulant de la història.
—La història petulant seria tenir en compte només els fets polítics i perdre de vista tot allò relacionat amb la societat. No em referesc a fer la història dels fets quotidians o la del cafè, sinó a fixar-te en totes aquelles coses que en realitat ens omplen la vida. Un exemple concret: per a la història del País Valencià, és decisiva l’aparició de la revista Gorg, que és una cosa que no crida l’atenció però que va ser un intent de trencar la barrera de la censura.

Feu història en biografies. I les reivindiqueu, com en un avís, parcials.
—Tot hi és parcial. Em centre en un aspecte. És parcial perquè encara eren vius, i per tant podien fer moltes coses encara. Algun, fins i tot, pot fer com Jordi Pujol, que deia: ‘Encara puc cagar la meua biografia.’ Eixe aspecte és el més evident. Després, parcials també per la tria, és clar. Jo crec que és una bona tria. No és l’única. I és descaradament parcial, també, pel to irreverent, si ho voleu. I perquè a mi m’interessen les coses que m’interessen a mi.

Quan escriviu, aneu a la cosa material, als fets. Però també n’hi ha que semblen un misteri: tanta gent tan jove que, en un context advers, decidí d’apuntar-se als cursos de valencià per correspondència. Si mai hagués d’esmentar un miracle, crec que seria aquest.
—Sempre hi ha individualitats que tendeixen a ser inconformismes, a fugir de la uniformització. En el nostre cas, a l’hora d’eixir del borreguisme, la proposta cultural que ha funcionat és la catalana. Es pot haver perdut molt de temps en la batalla política, però la cultura s’ha imposat. Hem tingut moments molt fotuts i no hem parat de sumar gent, sobretot en l’àmbit de la cultura. Sobretot.

Acabareu essent optimista.
—[Riu] És veritat que passen coses raríssimes…

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb