Avui es farà el primer dels tres concerts en què l’Orfeó Català cantarà la Missa solemnis de Beethoven, dirigit per Xavier Puig, amb la Filharmònica de Los Angeles, sota la direcció de Gustavo Dudamel, al Walt Disney Hall de la ciutat californiana. Sens dubte, és un pas de gegant per a la reputació de l’Orfeó Català en el context internacional i també un reconeixement de la feina constant d’aquest cor vocacional, que no defalleix mai i sempre malda per superar-se. Per parlar d’aquest fet extraordinari, hem entrevistat Xavier Puig, que, amb la seva direcció, plena de criteri, ha inaugurat una nova etapa de tot l’Orfeó Català. En aquesta entrevista enraonem de la relació de l’Orfeó amb Gustavo Dudamel i de la complexitat de la Missa solemnis, però també hem volgut aprofundir per saber què pensa i qui és Xavier Puig. Ens quedem amb una frase que defineix el seu tarannà: “Deixem de queixar-nos i fem”, referint-se al moment en què van crear el Festival de Pasqua de Cervera, per reivindicar i divulgar la música catalana, que a ell no li havia ensenyat ningú. 

En aquest moment en què la immediatesa s’ho menja tot, el centenar de persones que forma part de l’Orfeó van a assajar dues vegades per setmana, després de la jornada laboral, sense cap més compensació que formar part d’un col·lectiu que gaudeix de la música, s’exigeix i s’esforça. N’hi ha de totes les edats, molts són joves. Puig fa valer aquest compromís i la constància, encara més en un moment en què aquests valors semblen anar de baixa, perquè són els que han portat l’Orfeó avui a Los Angeles.

—Los Angeles és una fita històrica per a l’Orfeó, que és el primer cop que viatja i canta als Estats Units. És un honor que siguem el cor elegit per Gustavo Dudamel per a tancar la seva etapa a la Filharmònica de Los Angeles (LAFil), debutant en una obra molt especial, la Missa solemnis, de Beethoven. És una partitura que Dudamel estima molt i que no ha fet mai. Tots sabem que és una de les obres més exigents i, per tant, és un honor que pensi en nosaltres.

—Com sorgeix una oportunitat tan important com aquesta?
—Sorgeix d’una col·laboració molt llarga amb el mestre Dudamel. L’Orfeó ha cantat unes quantes obres amb ell i n’ha quedat content. Crec que és per això que pensa en nosaltres quan vol abordar una de les obres més exigents. La confiança que ens fa Dudamel és estratègica per al Palau de la Música, perquè és un dels noms més reconeguts actualment i té a les seves mans bona part de les orquestres europees i americanes.

—És un director peculiar. És popular més enllà del món de la música clàssica. Què el caracteritza?
—A Los Angeles és ben bé una icona. Fins i tot hi ha cartells en què s’anuncia la Filharmònica amb la seva cara i el seu nom. Ve d’una classe social molt humil i ha viscut tot el sistema veneçolà de formació de les orquestres. Neix d’aquesta iniciativa governamental del mestre Abreu. Aquests orígens el marquen molt i fan que continuï essent una persona molt propera, molt humil, molt fàcil de tractar. Quan treballes en aquest món professional tan exigent, s’agraeix molt aquest tracte. Ell té una especial devoció per Barcelona i per aquesta casa, pel Palau de la Música. I ho hem de celebrar i aprofitar.

—A Los Angeles dirigirà ell. A Catalunya heu fet tres audicions sota la vostra direcció. Com treballeu?
—Justament hem separat la producció catalana de la producció americana. Ens ha anat molt bé perquè hem deixat reposar l’obra. I ara, a Los Angeles, l’hem pogut abordar des d’una altra perspectiva, que serà la que ell aportarà. Això fa que hi anem amb la tranquil·litat que ja l’hem cantat, que hem fet tres concerts, que són exactament el nombre de concerts que cantarem a Los Angeles. Al cor els he dit que, més que recordar la Missa solemnis que hem cantat, l’hem d’oblidar per estar disposats a practicar la flexibilitat i posar-nos a les ordres del mestre Dudamel.

—Una mateixa peça pot ser totalment diferent?
—I tant, canvia molt, i és molt bonic. Per a mi ha estat una lliçó magistral haver pogut dirigir la Missa solemnis amb les meves decisions i ara posar-nos a les mans del mestre Dudamel per fer la seva versió.

—Per fer-ho n’heu parlat?
—He tingut l’ocasió de parlar amb ell i és interessantíssim com cadascú arriba a unes conclusions diferents. El final de la missa, que és molt enigmàtic, ens vol convèncer que aquest “Dona nobis pacem”, tan necessari en aquest temps, és pacífic, tranquil i gens espectacular. No el veu gens de cara a la galeria, sinó com una reflexió més interior que es fa Beethoven. Jo, en canvi, l’havia fet molt més per arrencar l’aplaudiment del públic. Quan em va explicar la seva manera de veure la missa em va dir una frase molt interessant: “No pretengueu anar vosaltres cap al públic, sinó que heu d’aconseguir que el públic vingui cap a vosaltres.” Això va ser un aprenentatge interessant. A vegades sortim de nosaltres mateixos per lliurar-nos al públic i la música demana a vegades de quedar-te en tu mateix i que sigui el públic que vingui cap a la teva reflexió interior.

—Per què és tan difícil la Missa solemnis de Beethoven?
—En primer lloc, per una qüestió tècnica, parlant de les sopranos, que és una tessitura molt extrema. Ja ens hi tenia acostumats Beethoven, amb la novena simfonia, en què, entre cometes, maltractava les sopranos amb la seva tessitura estratosfèrica, però la missa és molt més llarga, és com quatre vegades la novena simfonia. I això fa que tècnicament sigui molt exigent. A més, és una obra que té moltíssima varietat, que té molts ambients diferents i emocions contrastades. Trobar les transicions entre l’una i l’altra la fa complexa. És una obra en què poques vegades totes les veus van alhora. Hi ha molt contrapunt, hi ha unes grans fugues al final del glòria i al final del credo, on cada secció manté la seva veu independentment de les altres. Això és una dificultat afegida que demana que estiguis molt segur en la teva part per a poder dialogar amb les altres.

—Us agrada molt Beethoven?
—Sí, sí, tinc una debilitat per Beethoven. Té aquesta força interna que transforma la música i tots els gèneres. És un gran mèrit i m’apassiona. A vegades diem que la música de Beethoven no és vocal o no és gaire ben escrita per a les veus, però en realitat la seva creació desborda qualsevol dels llenguatges i la Missa solemnis n’és un exemple molt clar.

—És veritat que en els assaigs llegiu als cantaires?
—He aprofitat tot aquest procés llarg amb els cantaires per mirar d’encomanar aquesta devoció. Al final de cada assaig, els he llegit un petit fragment d’alguna de les biografies de Beethoven.

—I com s’ho agafen?
—Bé. Donar aquestes petites píndoles als cantaires els situa a l’hora de cantar i, a més, la gent se’n va de l’assaig amb la sensació d’haver après alguna cosa. Ho he fet amb Beethoven, però també ho faig amb més autors perquè la gent sàpiga el context d’allò que canten, una mica més enllà de les notes.

—Teniu una gran biblioteca?
—Sí, sí, sóc una mica clàssic, potser en aquest sentit, però tot allò que aprenc encara ho aprenc dels llibres, que és d’on agafo moltes idees i molta inspiració. Una biblioteca és per a anar consultant, no tan sols per a acumular. Tinc molta tirada a subratllar i a marcar allò que m’interessa. No tinc gaire temps, però intento continuar llegint perquè és una font d’enriquiment i m’omple. Els directors sovint només donem i també necessitem moments per a rebre. Dels llibres sempre en pots rebre.

—Heu parlat de Viena. Aquesta ciutat us va marcar? Hi vàreu estudiar?
—Viena va ser un abans i un després. Abans de marxar a Viena vaig fer un curs de direcció d’orquestra amb Salvador Mas. El meu origen és la direcció coral. Sense aquells tres anys a Viena, sense adquirir tot aquell repertori, sense veure aquella vida musical incessant, cada vespre, cada matí, que podia anar als assaigs de la Filharmònica, no seria el mateix. L’etapa de Viena em va obrir moltes portes i moltes vies per atrevir-me després a entrar en el món orquestral. Jo tenia una vida de director coral aquí a Catalunya, amb què dirigia el cor Ariadna, el cor Voxalba. En aquella època havia cantat l’Orfeó, havia cantat al cor Madrigal, però també, per una altra banda, estudiava violí. I unir d’alguna manera els dos mons, el món vocal i el món instrumental, va ser molt important.

—La vostra relació amb la música comença de molt petit a l’Escola de Música Cervera.
—El meu pare va ser dels fundadors de l’Escola de Música de Cervera, que van crear un grup de famílies. Per tant, a mi i als meus germans, que som cinc en total, ningú no ens va preguntar si ens venia de gust anar a l’escola de música, sinó que ens hi van apuntar perquè necessitaven matrícules. Vaig néixer en un ambient musical, sense ser un ambient professional.

—I quan vau decidir de fer el salt de dedicar-vos a la música plenament?
—Josep Lluís Guzmán, que era de Sabadell però feia classes a l’Escola de Música de Cervera, buscava un lloc per quedar-se a dormir i a casa li van oferir allotjament. Per tant, jo tenia classe d’harmonia amb el meu professor i després el tenia a casa. Aquesta coneixença amb Josep Lluís Guzmán va ser molt determinant a l’hora de decidir de dedicar-me a la música. Ell va ser el primer que em va parlar de la música catalana, ningú no me n’havia parlat abans. Em va parlar molt de la cançó popular, que per a ell era una devoció. Em va parlar del tractat d’harmonia de Schoenberg… Fins a setze anys no havia estat especialment un bon estudiant de música. Va ser un canvi molt sobtat. Al cap d’un any tenia clar que volia fer música i ja no em vaig aturar.

—Reivindiqueu la música catalana, en sou un gran divulgador.
—Sí, justament per aquesta mancança que jo havia tingut, perquè ningú no em parlava de la música catalana i començar a descobrir autors que tenien moltes obres que no coneixia. Recordo que amb Josep Lluís Guzmán vam fer una excursió aquí, al Centre de Documentació de l’Orfeó (CEDOC), per conèixer i començar a remenar música de Manén, de Vives, de Francesc Pujol, compositors que eren perfectament desconeguts. Veia que hi havia molta feina per fer i molt patrimoni per recuperar. En converses amb més gent, va sorgir la idea de deixar de queixar-nos i passar a l’acció i vam fer el Festival de Pasqua de Cervera dedicat a la recuperació i divulgació de la música catalana, que vaig dirigir durant sis anys, i que cada any anava dedicat a un compositor català.

—També estimeu molt l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya?
—Sí, hem fet molts projectes perquè en el món coral ens trobàvem que anàvem repetint d’alguna manera el mateix repertori popular, i arribava un moment que a les generacions joves ja no els atreien aquests arranjaments i necessitàvem tenir material nou. Amb el cor de cambra de l’Auditori de Lleida i després amb el cor de cambra del Palau de la Música, vam fer diversos projectes amb els actuals compositors catalans, que en tenim una generació excepcional. Al Palau, aquesta generació l’hem volguda batejar com a “generació C”. Volem relacionar els compositors corals catalans contemporanis amb el patrimoni de la cançó popular catalana. Hi ha poques cultures que tinguin un patrimoni folklòric musical com el nostre, gràcies a una iniciativa com l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

—Aquesta creació ha estat fonamental?
—Va ser una iniciativa molt potent i molt ben feta per a recuperar, per a deixar escrites totes les cançons populars de les terres de parla catalana. Es va fer als anys vint, quan encara hi havia una certa transmissió oral de la cançó popular. Aquesta missió, que van començar un gran seguici de musicòlegs, de Pedrell fins a Pujol i Higini Anglès, va deixar un corpus de més de 40.000 cançons, que és una xifra enorme. És un material que hem de servir als compositors catalans, perquè s’influenciïn de la música d’arrel catalana, tant de la rítmica com de la melòdica catalana, per fer-ne harmonitzacions noves d’una estètica completament diferent de la que teníem fins ara.

—Alguna vegada heu dit que hi ha una cançó popular de la Segarra que tenia orientalismes que us agrada molt?
—Vam descobrir que hi havia una tipologia de cançons populars que no responia al cànon català de cançó popular catalana, que sempre ha estat un cànon de les cançons dels Pirineus, de les cançons de muntanya, del “Rossinyol que vas a França”… I hi havia una tipologia de cançó que no tenia res a veure amb això, que bevia molt més dels aires del sud, i segurament responia al fet que allà era una zona de frontera entre la Catalunya nova i la Catalunya vella, en la qual van estar més de quatre-cents anys els àrabs. I d’aquí n’ha quedat una toponímia, n’ha quedat una arquitectura i, naturalment, també hi han quedat girs melòdics en les cançons, que són orientals. I volíem reivindicar també aquesta Catalunya nova. Perquè ens hem quedat només amb la cultura oficial catalana i hi ha tota una Catalunya del sud, una Catalunya on ballen la jota –a Tortosa– o on trobem cançons de bressol –a Tarragona– molt semblants a les de Mallorca i a les de València. Ens va interessar posar en relleu aquesta nova tipologia de cançó popular, que és en català, que és nostra, igual que l’altra, i que, en canvi, és menys divulgada.

—Aquest cànon que dèieu es podria definir?
—Podria dir que l’Orfeó Català va contribuir en aquest cànon i si alguna crítica podríem fer a l’Obra del Cançoner Popular és que intentava evitar allò que no ens feia del tot europeus, per dir-ho d’alguna manera. En canvi, la realitat a vegades era una altra. Quan anaven a recollir cançons per les terres de Lleida o per les Terres de l’Ebre, es trobaven amb tipologies de tota mena, fins i tot amb cançons eròtiques que també les volien apartar. Hi va haver una certa censura, crec que amb la voluntat d’entrar en el camí europeu. I ara hem descobert que a Europa els agrada la diferència. El que ens marca moltes vegades són aquests aires del sud, aquesta música més mediterrània, que ha quedat també en molta música clàssica, per exemple, ara penso en Toldrà.

—Què és l’Orfeó Català?
—L’Orfeó Català és un cor històric, d’una llarguíssima tradició, i que va canviar el rumb de la música coral en aquest país. Li ha donat estructura una casa com el Palau de la Música, on som ara, i uns estàndards internacionals. L’Orfeó Català va ser el primer cor que va interpretar la gran música europea i mundial. Però jo diria que, a més, l’Orfeó actualment és un far per al món coral català, és el lloc en el qual hem d’acollir els millors cantaires vocacionals del país i és una escola de formació coral imprescindible. L’Orfeó Català és com la masia per al Barça. Hi ha molts cantants professionals que han passat pels cors de l’Orfeó Català. Actualment, a més a més de la vida al Palau de la Música, té una vida internacional que aquests darrers anys s’ha fet molt evident. És una casa on els colors són molt importants. Els cantaires que vénen de petits cantant al Palau de la Música, arriben amb un orgull de pertànyer a l’Orfeó que es nota quan cantem.

—Abans heu dit: deixar de queixar-nos i fer. Això us caracteritza?
—Una autocrítica que sempre hem fet en el món de la música és que hi ha més queixa que propostes. Crec que s’ha de ser propositiu, que s’ha de ser positiu i que s’ha de construir. S’ha de construir fins i tot amb la possibilitat d’equivocar-te, però s’ha de tenir una línia i construir. A vegades és més fàcil destruir una cosa que ha costat molts anys que no pas construir. Nosaltres ens hem d’encarregar de ser propositius.

—Com veieu el país en l’àmbit de cors, d’escoles de música?
—El país i el món coral estan en una època de transformació. És evident que les generacions actuals seran diferents. Quan ampliem una mica el focus veiem que tenim cantaires amb molt millor formació musical, que tenim una generació de directors molt més formats i experimentats i, per tant, tenim tots els elements tècnics perquè el cant coral arribi a un nivell d’excel·lència al qual no havia arribat mai. També és cert que tenim reptes, que no són només del món coral sinó del món cultural en general.

—Quins són?
—Parlo de la constància, del compromís dels nostres joves en un projecte. Són reptes que hem de treballar i que nosaltres, a l’Orfeó Català, ens encarreguem de treballar. Per exemple, som un dels pocs cors que encara assagem dos cops per setmana i, per tant, es demana realment un compromís als cantaires, tant a l’Orfeó com als cors joves. En aquest moment en què la fugacitat i la immediatesa sembla que regna, nosaltres continuem destacant els valors de la constància, a través de la qual aconseguim les grans fites, com aquesta Missa solemnis. Sense això seria impossible, sense que comptéssim realment amb tots els cantaires durant tots els assajos.

—L’exigència també forma part d’aquests desafiaments?
—Sí, és un repte per a mi, però també descobreixes que és un repte per als cantaires. Els cantaires, tot i ser vocacionals i dedicar-se a una altra cosa
i venir al vespre a cantar, a vegades cansats de tota la feina del dia, volen ser exigits, i ho agraeixen, perquè veuen que hi ha resultats. Fins i tot diria que l’exigència parteix d’ells mateixos, que volen ser exigits i cantar cada dia millor.

—A l’escola es podrien canviar coses, de segur que teniu idees…
—Podria ser el quid de la qüestió, perquè és allà on trobem tots els nens, tant els que hi tenen tirada familiar com els que no. A l’escola és on podríem actuar per apujar el nivell musical o per a despertar un nivell musical i cultural més gran a Catalunya. En aquest sentit, sí que s’hauria de fer més i es podria fer molt més. Seria relativament senzill, perquè partim d’una tradició coral molt potent. Tenim un repertori adequat per als nens. Ara penso, per exemple, en el treball que es fa amb la Cantània o el que fem amb el Palau Vincles. Relacionant-ho amb els orígens de la formació de Dudamel, que abans hem comentat, aquí tenim tots els elements per a convertir Catalunya en el sistema veneçolà en versió coral. En això es podria fer més. Per posar un exemple, recordo que quan jo era jove podies estudiar el batxillerat musical directament per fer classes de música. Això també és una especialització que ha desaparegut i es troba a faltar. En l’ensenyament general es podria fer més, segur.

—Sou partidari que els cantares sàpiguen les partitures de memòria i també us agrada dirigir sense partitures.
—Sí, perquè quan no necessites el paper vol dir que tens la música incorporada en tu mateix. Sempre dic que som doctors en “El gegant del pi”, perquè és una música que no l’hem de llegir, que forma part de nosaltres mateixos. Quan una música te la saps de memòria forma part de tu i te l’emportes a casa, al metro, a tot arreu. És teva. Per tant, tot el que puguem arribar a interioritzar, que vol dir cantar de memòria, per mi és un tercer grau de l’aprenentatge musical. El primer seria escoltar una música, el segon seria fer-la, i el tercer és fer-la sense partitura, que llavors ja forma part de tu.

—Dirigir és sumar-ho tot. Hi ha molta literatura, molts films que en parlen. A vegades diuen els cantaires que senten que el director els té als dits. Com ho sentiu?
—Quan tens realment tot el cor, tota l’orquestra a les teves mans, és una sensació molt agradable. És un acte de comunicació, fins i tot diria un acte d’estimació, amb la gent amb qui fas música, de forma sincera. L’honestedat per mi és un aspecte molt important, que tant l’orquestra com el cor capten de seguida d’un director. La direcció és l’art de la interpretació. És aquesta màgia de traduir una escenografia, el que ens ha deixat un compositor, que són negres i corxeres, de traduir-ho en idees sonores. Els compositors somien una idea sonora que és molt difícil posar en un paper. I l’única cosa que podem fer és posar-hi notes, però la nostra missió és traduir aquelles notes en idees sonores i idees emocionants. I aquesta és la nostra feina, desxifrar-les primer i després transmetre-les tant als intèrprets com al públic. Quan aconsegueixes aquesta unió, que tots realment anem cap a una mateixa interpretació, és gairebé una droga que t’enganxa a l’escenari.

—Per acabar, una pregunta més personal: el tennis us ha ajudat a ser director?
—De jove vaig tenir moltes discussions amb la meva professora de violí perquè ella em deia que el tennis m’anava molt malament per al canell. Ella volia que deixés el tennis. I havíem tingut discussions molt agres. Anys després, quan me l’he trobada li ha explicat que potser no em va anar bé per al canell, però el tennis em va ajudar a aguantar físicament el braç quan faig de director. I crec que també em va ajudar, per exemple, a prendre decisions tot sol, perquè no és un esport d’equip: a vegades has de prendre la decisió de si ataques o si defenses.