Xavier Bosch: ‘La sinceritat és sobrevalorada’

  • Xavier Bosch presenta la seva última novel·la, 'Paraules que tu entendràs' (Columna), una mirada sobre la vida íntima i les relacions de parella

VilaWeb
Noemí Bibolas
27.08.2019 - 21:50

Si mai aneu a Venècia, no passeu entre les columnes de granit que s’alcen a la piazzetta de Sant Marc. Els venecians no ho fan perquè porta mala sort. És on s’instal·lava el cadafal per a les execucions públiques. Amb aquesta recomanació, Xavier Bosch enceta la conversa que mantindrà amb els periodistes sobre la seva última novel·la, Paraules que tu entendràs (Columna), una mirada sobre la vida íntima i les relacions de parella. Som al cafè de la llibreria Laie de Barcelona i sobre la taula hi ha uns quants exemplars del llibre que l’editorial presenta com un dels plats forts d’aquesta tardor. A la coberta, una imatge de Venècia amb les columnes de la piazzetta que han originat el comentari.

No és casual que Bosch comenci el diàleg fent referència a aquest element arquitectònic de Venècia. La ciutat és un dels escenaris de la novel·la, però en el comentari de Xavier Bosch hi descobrim, sobretot, la passió per l’arquitectura que l’ha portat a convertir aquest ofici en la metàfora de les relacions de parella que recorrerà tot el llibre. Paraules que tu entendràs és una exploració sobre les relacions íntimes, I la vida de parella, com els edificis, s’ha de construir pedra a pedra: ‘En Xavi havia après que al llit, com a l’arquitectura, tot s’ha de construir a poc a poc.’

En Xavi Vera, probable alter ego de l’autor i un dels protagonistes de la història, és un arquitecte reconegut que durant el transcurs de la novel·la rep l’encàrrec més important de la seva carrera, alhora que s’enfronta a una crisi emocional amb què no havia comptat. La seva dona, Mara Lincoln, es dedica a organitzar viatges de luxe (com la volta al món en deu dies i cinc xefs) per a clients selectes, i des de la primera escena del llibre el lector sap que té un amant. Però en Xavi ho ignora i serà de mica en mica que anirà descobrint, com la resta de personatges, l’entramat de complicitats, secrets i veritats a mitges que s’amaga sota una vida força còmoda i de més o menys èxit, de gimnasos i escoles a la zona alta de Barcelona, i residències imponents als afores. Perquè el glamur serà un altre dels ingredients cercats per Xavier Bosch. Segons ell, les misèries humanes, per contrast, es poden fins i tot subratllar més.

Periodista de llarga trajectòria, Bosch explica que la tria que fa dels oficis per als seus personatges li serveix per a obrir nous mons al lector i a ell mateix. Els arquitectes, diu, tenen el punt just d’artistes: ‘Els periodistes no inventem, ells construeixen –nosaltres a vegades destruïm–, tenen voluntat de transcendir i passió pels detalls.’

La passió pels detalls, en aquest Paraules, també és de Xavier Bosch. Segons que explica, és un llibre de cocció lenta, escrit sense pressa i posant la màxima atenció en la creació dels personatges i en les descripcions. És així com, mentre uns nens es remullen els peus a la font de Jaume Plensa de Xicago, unes ratlles més enllà Mara Lincoln escolta les notes que li arriben d’un concert al Pritzker Pavilion, ‘un ventall perfecte sota una coberta irisada de Frank Gehry’. I, entre descripcions i valoracions arquitectòniques, no hi falten tampoc reflexions sobre el mateix sentit de l’arquitectura: ‘Donem forma als nostres edificis i, després, ells ens donen forma a nosaltres’ (W. Churchill). De totes les construccions, la de més pes en el relat naturalment és la casa que fa Xavi Vera realitza per a un col·leccionista d’art mexicà establert a Florida. Serà el somni de la seva vida, una casa sostenible i totalment integrada al paisatge de l’Empordà.

Però tornant al començament de la conversa, després del comentari sobre les columnes de la piazzetta, passem de seguida a un altre espai venecià, el Palau Venier. Aquesta vegada la intenció de l’autor és descobrir-nos una de les fonts d’inspiració de la novel·la. Al jardí de l’actual Museu Guggenheim, Bosch hi va llegir el vers d’un poeta del segle XIII esculpit en un neó de color blau: ‘Si la forma desapareix, la seva arrel és eterna.’ Aquesta frase que ha donat lloc a moltes interpretacions alquimistes, a ell li va desvetllar la necessitat d’escriure la novel·la.

A aquesta primera font d’inspiració, però, se n’hi afegí una de naturalesa ben diferent. El 2015 els mitjans de comunicació van publicar que uns pirates informàtics havien posat al descobert la identitat de 37 milions d’usuaris del portal Ashley Madison, una xarxa social de gent amb parella que cercava contactes. ‘Calia parlar d’això i explorar com ho fem avui dia amb les relacions –diu Bosch–. Si a aquesta xarxa social d’infidelitats hi sumen més xarxes i els sistemes tradicionals, és una passada. Vaig voler explorar les relacions sentimentals i la convivència ara i aquí.’

Per tractar d’aquesta qüestió, Xavier Bosch es va proposar formalment de delimitar al màxim l’acció i l’escenari. Tot passa durant un any, del 2017 al 2018, en tres sopars i entre sis personatges.

El primer sopar es fa en un hotel luxós dels Alps suïssos, a l’Hotel Le Crans. L’arquitecte Xavi Vera i la viatgera Mara Lincoln s’hi reuneixen amb els seus amics per passar-hi la nit de Cap d’Any: un advocat i una paisatgista, un periodista d’agència i una fotògrafa. Tenen entre quaranta i cinquanta-pocs anys; les dues primeres parelles arrosseguen una relació de més de dues dècades, però l’última és una parella més oberta.

Aquest emplaçament allunyat de l’entorn quotidià funcionarà com un marc que pot recordar el dels contes del Decameró. Però aquí els protagonistes, en lloc de llegir-se contes, escoltaran un retrat en mil paraules que l’amic periodista els ha regalat i després es lliuraran a una espècie de trivial de les emocions, un joc de confessions que els durà més lluny que no s’imaginen. Entre les preguntes hauran de respondre: ‘Ets, a la vida, on voldries ser?’ però també ‘Quin conegut teu et tiraries?’.

A partir d’aquest moment, i durant tot el llibre, els personatges s’encararan a la diferència entre la imatge que volen donar, la que donen i allò que són realment. Dins la parella i fora. Paraules que tu entendràs és una novel·la sobre la soledat, sobre l’ús de la veritat i sobre els secrets: què diem, què callem, què volem que se sàpiga, què hem de guardar per protegir una relació. El món dels secrets té molt de joc i quan Bosch diu que ‘la sinceritat és sobrevalorada’ tots tenim la sensació d’haver anotat un titular.

La reflexió sobre la naturalesa de l’amor i de les relacions vesteix el text amb màximes del tipus com ara ‘Els amors llargs són revolucionaris’ o ‘No pots tornar enrere i canviar l’inici, però pots començar on ets i canviar el final’. Quan algú pregunta a l’autor si ens trobem en un terreny acostat al de l’autoajuda ell respon que en part tots els llibres ho són si contribueixen a obrir nous horitzons. Però també assegura que no aspira a dictar consells matrimonials, ‘ni de bon tros’: ‘No pretenc fer moral, sinó explicar la vida de sis persones avui.’

Tornant al joc de confessions que té ocupats els personatges durant la nit de Cap d’Any, entre totes les preguntes que acceptaran de respondre amb sinceritat només n’hi ha una que no: ‘Vols que Catalunya sigui un estat independent?’ Res de política, recorda l’advocat del grup. Havien fet un pacte previ i el respectaran.

Tant el temps de la novel·la com el de l’escriptura transcorren en ple procés i Bosch explica les dificultats d’escriure ficció durant aquells mesos: ‘Costava de concentrar-se en una història de ficció veient què ens passava com a persones i com a país.’ Per això va decidir de blindar els seus personatges: ‘Ja em va contaminar prou personalment perquè contaminés la novel·la.’ Les seves opinions sobre l’actualitat les canalitza en els articles i col·laboracions a la premsa, però referint-se al desànim d’aquells moments diu: ‘És un dol que hem anat passant però encara tenim gent a la presó i a l’exili.’ I conclou: ‘Quan escric novel·les miro d’actuar i escriure com si fóssim en un país normal.’

Tanmateix, el món exterior es filtra a la novel·la per una petita escletxa, una trama esbossada sobre emblanquiment de capital. Quan Xavi Vera es troba abocat en la construcció de la casa, descobreix que el seu client té negocis foscs. Però la funció d’aquesta trama, més que dotar el relat d’una dimensió social, és originar un trasbals sobre el protagonista. El seu valor és de representar la irrupció de l’atzar i de la infelicitat en la vida: ‘Res no és perfecte, res no és com somniem.’

Quan un company de la taula demana si tornarà el detectiu Dani Santana del Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009) o d’Eufòria (2014), l’autor respon: ‘De motius perquè es torni a posar en marxa n’hi ha, però els podriments de l’actualitat passen per sobre de la ficció.’ De moment ell sembla trobar-se còmode en aquesta distància més íntima. Després d’Algú com tu (premi Ramon Llull 2015) i de Nosaltres dos (2017), Paraules que tu entendràs torna a ser una novel·la de mirada endins.

Si amb els dos títols anteriors Bosch va sumar cent mil lectors, l’editorial confia que continuarà ampliant la xifra. Amb una tirada inicial de trenta mil exemplars, és un dels plats forts del nou curs. Bosch està preparat i amb ganes d’engegar la campanya de promoció que arrencarà a la Setmana del Llibre en Català, on farà una presentació el dia 7 de setembre a les nou del vespre.

Com és habitual, l’edició en català surt alhora que la castellana, a Columna i a Destino respectivament. La novetat és que per primera vegada l’edició en paper coincideix amb l’audiollibre en català, una lectura de l’actor Lluís Villanueva en un enregistrament de nou hores.

La lectura de l’audiollibre no va acompanyada de música, tot i que no fóra pas difícil de posar-n’hi, perquè, de música, al Paraules n’hi ha molta. Al títol i tot, que vol ser una referència amagada a aquells ‘des mots insensés / que tu comprendràs’ de Jacques Brel.

És clar que el títol també és un homenatge al poeta Francesc Garriga: ‘Els seus dos primers llibres tenien la paraula “paraules” i no paro de fer-li homenatges. Ell em deia: “Escriu només quan tinguis coses a dir.” Em va semblar que sobre el món de les emocions i les relacions de parella, encara hi tenia coses a dir.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any