26.01.2026 - 23:00
Xavier Álvarez és enginyer i professor de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESSEIAAT), de la UPC, i és una de les veus que han sortit als mitjans de comunicació per posar en evidència la manca de manteniment de la xarxa ferroviària catalana. En aquesta entrevista explica la importància d’aquest manteniment, que tant vol dir monitoratge com modernització si cal.
—Què ens passa?
—Tenim unes infrastructures antigues, com la que ha caigut a Gelida, construïdes en un moment en què es calculava una vida útil de 50-70 anys. I aquests anys ja han passat. A més, no s’havien calculat per a suportar una càrrega hidrològica tan important com la que tenim ara. Aquesta càrrega hidrològica anirà creixent. Si tornarà a passar? Si us hi fixeu, després de Gelida ja ha tornat a passar. No ha deixat de passar en llocs diferents i d’altres maneres, però la causa és la mateixa. Sap greu perquè era una situació previsible. Fa anys que sabíem que aquests efectes del canvi climàtic afectarien el subsol. S’havia de treballar amb aquesta informació, que des de la universitat hem transmès. La situació actual podria fer riure, però lamentablement és dramàtica.
—És com si no s’hagués tingut en compte el pas del temps?
—A Martorell tenim un pont romà intacte, però ara no es construeix així. També s’ha de tenir en compte que els trens han canviat molt. Ara són molt més pesants i transmeten més vibracions al terreny.
—Perdoneu que hi insisteixi, però com s’ha pogut arribar fins aquí?
—Un factor decisiu és la falta de manteniment. Costa molt d’entendre que durant tot aquest temps no s’hagi fet. Però, al mateix temps, a Catalunya tothom sap que la manca de finançament és un mal endèmic. I en aquest punt vull afegir que això s’ha fet amb intenció. És a dir, aquesta manca de finançament que ha impedit la modernització de les infrastructures s’ha fet per aturar l’empenta econòmica, industrial, cultural i social catalana. I això és mesquí. A tot això, cal afegir-hi que l’administració és lenta i encara més si és lluny. Tot allò que té a veure amb RENFE i ADIF són processos complicats d’adjudicació i ineficaços. Crec que si això ho fes una empresa vinculada a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya seria diferent. I no ho dic perquè sí: ho demostra l’operativitat i l’eficàcia de cada dia. Hi guanyaríem tots.
—Què s’ha de fer?
—És molt important que es faci la inspecció. Ara sabem que hi ha 24 punts problemàtics a la xarxa ferroviària catalana, que estaria bé que diguessin quins són. Un dels que ha transcendit és el cas del pilar del Garraf, que segur que feia mesos que s’havia descalçat. No em crec que s’hagi descalçat ara. Al segle passat, no es posaven tants drenatges. A partir d’un moment, aquests murs de formigó comencen a portar-ne, però no estaven preparats per a la càrrega d’aigua actual, com he explicat abans.
—Podeu precisar més quina mena de manteniment cal?
—Primer, assegurar l’estabilitat dels talussos, que drenin bé. Si no es fa així sempre hi haurà esllavissaments, que, per cert, també n’hi ha hagut a les carreteres. Per aconseguir aquesta estabilitat cal un monitoratge total, que no és tan difícil.
—Es poden monitorar totes les infrastructures?
—Sí, i és molt senzill. S’han de posar dues menes de sensors: els pressiòmetres de nivell d’aigua i els de desplaçament. Això ho tenen a molts països que ens pensem que són subdesenvolupats. Fa anys que en tenen i aquí no en fem servir. N’hi hauria d’haver a tot arreu. Mantenir vol dir monitorar.
—I què més?
—A part de vigilar, fer seguiment i controlar, cal modernitzar i adequar les infrastructures. Si tens un mur que saps que és dels anys setanta i hi fas més drenatges o neteges els que hi ha –que potser són obstruïts–, evites molts problemes. Les estructures no es calculen per a mil anys, això ho feien els romans. Actualment, les infrastructures de formigó es calculen per a 100-150 anys. Això vol dir que els nostres besnets hauran de revisar les estructures, perquè tot haurà canviat. Com ara ens toca fer a nosaltres. A vegades penso que hem fet un país modern, còmode, amb molt d’esforç, però s’han oblidat que s’ha de mantenir. Quan tens una casa això és clar, però sembla que els responsables de les infrastructures públiques han perdut aquest concepte. Tot s’envelleix. Tenim les estructures envellides i el sòl és un organisme viu, en el sentit que sempre es mou. No veus els esvorancs que es fan a carrer? L’aigua sempre busca els camins.
—Sembla que un dels problemes de fons és la propietat de les infrastructures. El conflicte és de qui són i diuen que això els paralitza.
—Doncs que mirin quina empresa ho va fer i qui ho va pagar. No entenc que surtin amb això. A la documentació deu ser clar.
—La gent tenia la sensació que, malgrat haver-hi problemes, en tenien cura.
—Sí, és clar. Em sembla lleig espolsar-se les puces quan hi ha 400.000 persones que cada dia circulen per les vies.
