L’última dècada, les xarxes socials s’han integrat profundament en la vida quotidiana dels adolescents. I, ben sovint, també dels pre-adolescents. Lluny de ser una moda passatgera, constitueixen un entorn relacional, informatiu i emocional que, de manera directa, influeix en el seu desenvolupament personal.

Arran d’això, alguns països, com per exemple Austràlia, França i més recentment Espanya, han proposat de prohibir-ne l’ús als menors de 16 anys.

Més enllà de les possibilitats reals d’èxit d’aquestes prohibicions, per limitacions tècniques i per la manca de suport de les empreses que les creen i gestionen, d’una perspectiva neuroeducativa el debat no s’hauria de centrar en la prohibició absoluta de l’ús, sinó en la necessitat d’educar-nos, col·lectivament, en el bon ús d’aquests recursos, a qualsevol edat.

Autogestió, emocions i consciència crítica

Del punt de vista de la neurociència, hi ha arguments sòlids per a defensar una regulació que promogui l’autogestió, l’acompanyament adult i l’empoderament dels adolescents. Una regulació que pot contenir certes prohibicions, però que també ha d’incloure de manera explícita l’alfabetització digital.

Cal puntualitzar que l’alfabetització digital no consisteix únicament a saber utilitzar dispositius, aplicacions o plataformes, sinó també a desenvolupar molt especialment la capacitat d’autogestionar la nostra relació amb el món digital. Implica comprendre que els entorns digitals –sobretot les xarxes socials– són dissenyats per a captar l’atenció i activar els sistemes de recompensa, i com això impacta les emocions, el comportament i la construcció de la identitat.

Alfabetitzar digitalment significa aprendre a regular el temps de connexió, a identificar i gestionar les emocions que s’hi activen –com ara la comparació social, la necessitat de validació o la por de quedar fora d’un grup–, a posar límits conscients i a fer un ús intencional i no automàtic de la tecnologia. Aquesta competència, que és especialment important en l’adolescència, no s’adquireix espontàniament, sinó que requereix acompanyament adult, models i espais de reflexió compartida per a afavorir una relació més lliure, crítica i emocionalment sana amb l’entorn digital.

Vincles reals i la socialització presencial

A més, perquè aquesta regulació sigui útil, també ha de promoure alternatives sòlides a l’ús de xarxes socials que puguin ésser aprofitades pels adolescents. En aquest aspecte, és fonamental que la regulació no es limiti a l’àmbit digital, sinó que també inclogui explícitament la creació i el reforç d’entorns de socialització presencial. El desenvolupament sa del cervell adolescent demana experiències reals d’interacció cara a cara, en què es puguin posar en joc habilitats com ara la comunicació no verbal, l’empatia, la gestió de conflictes, la cooperació i la construcció de vincles significatius.

Espais com ara l’esport, el joc lliure i les activitats artístiques, culturals i comunitàries, a més de les reunions informals entre iguals, no són un complement accessori, sinó un pilar essencial del benestar emocional i social. Regular l’ús de xarxes socials digitals sense garantir alternatives presencials atractives, accessibles i sostingudes pot originar un buit relacional que faci augmentar encara més l’aïllament o que reforci la dependència digital.

El cervell adolescent i els algorismes de recompensa

Un dels elements clau per a entendre aquesta necessitat és la maduració del cervell adolescent. El cervell humà no arriba al desenvolupament ple fins ben entrada la vintena i una de les últimes àrees a madurar és l’escorça pre-frontal. Aquesta regió és fonamental en funcions executives com ara la planificació, el control d’impulsos, la presa de decisions, l’autoregulació emocional i l’avaluació de riscs. A l’adolescència, aquesta escorça encara es troba en procés de reorganització sinàptica i mielinització, cosa que implica que els joves són especialment sensibles als estímuls emocionals intensos i a les recompenses immediates.

Els algorismes que regeixen les xarxes socials són dissenyats precisament per a activar els sistemes de recompensa del cervell, en particular els circuits dopaminèrgics. Els likes, els comentaris, les notificacions i la validació social comporten microdescàrregues de dopamina que reforcen la conducta de connexió constant.

En un cervell adult, amb més capacitat d’autoregulació, aquests estímuls es poden gestionar amb una eficàcia relativa. Tanmateix, en un cervell adolescent, encara immadur del punt de vista executiu, el risc d’ús compulsiu i de dependència conductual és significativament més gran.

Acompanyament, límits i responsabilitat compartida

L’aprenentatge de l’autoregulació no es produeix de manera espontània, sinó que requereix models, sobretot de l’entorn adult; límits clars i coherents i oportunitats guiades per a practicar-la. Regular l’ús de xarxes socials no significa necessàriament impedir-hi l’accés, sinó crear contexts en els quals els adolescents puguin desenvolupar progressivament habilitats de gestió del temps, pensament crític, consciència emocional i control d’impulsos, amb el guiatge d’adults que actuen de manera conscient. Aquestes competències són tan importants com els continguts acadèmics i formen part del desenvolupament integral de la persona.

Un altre aspecte important és l’impacte emocional i social de les xarxes en aquesta etapa vital. L’adolescència és un període de construcció de la identitat, de recerca de pertinença i d’alta sensibilitat a la mirada de l’altre. L’exposició constant a ideals irreals, comparacions socials, mètriques de popularitat o dinàmiques d’exclusió pot afectar l’autoestima, l’autoconfiança, l’autoimatge i l’autoconcepte, augmentar l’ansietat i afavorir estats de malestar emocional.

La neurociència ha demostrat que el cervell adolescent és especialment reactiu al rebuig social i activa circuits semblants als del dolor físic. Per això, una exposició no regulada a aquests entorns pot amplificar vulnerabilitats pre-existents.

En aquest context, cal tenir present que regular no és censurar, sinó educar. Implica que la societat en conjunt –incloent-hi de manera especial progenitors i docents– assumeixi que el desenvolupament saludable dels menors requereix entorns digitals responsables, però també entorns presencials rics en oportunitats de relació. Les plataformes hi tenen un paper important, però també la família, l’escola i la comunitat.

Els pares, en particular, no sols han d’establir normes, sinó també acompanyar, dialogar i oferir un exemple coherent en l’ús de la tecnologia, a més de facilitar i valorar espais de reunió fora de les pantalles. La regulació eficaç es basa en la qualitat del vincle i en la coherència educativa, no en el control estricte exercit de manera autoritària.

Impacte emocional, empoderament i salut mental

Empoderar els adolescents és un altre eix fonamental. Tractar-los com a subjectes passius que cal protegir, sense donar-los explicacions ni implicar-los en les coses, sol ser poc efectiu. En canvi, quan se’ls ofereix informació clara sobre com funciona el seu cervell, per què certes aplicacions resulten tan atractives i quins efectes nocius pot tenir fer-ne un ús excessiu, acrític o irreflexiu, es fomenta un empoderament més elevat i una presa  de consciència més gran.

Comprendre que la dificultat que tenen per desconnectar-se no és un “fracàs personal”, sinó una conseqüència d’un cervell en desenvolupament davant d’estímuls molt potents, pot resultar alliberador i motivar l’adopció d’estratègies d’autogestió més sanes.

La regulació de l’ús de xarxes socials abans dels 16 anys hauria d’entendre’s, per tant, com una inversió present i futura en salut mental i maduresa. No es tracta de prohibir estrictament el contacte amb la tecnologia, sinó d’adaptar-lo al desenvolupament neurobiològic i emocional, cosa que pot implicar certes prohibicions.

Així com no esperem que un infant petit travessi tot sol un carrer molt transitat, tampoc no és raonable d’esperar que un adolescent gestioni sense suport entorns digitals dissenyats per a adults amb finalitats comercials.

Responsabilitat col·lectiva

En definitiva, l’evidència neurocientífica i neuroeducativa apunta a una idea clara: el cervell adolescent necessita temps, acompanyament, experiències regulades i vincles reals per a desenvolupar plenament la seva capacitat d’autoregulació. I les xarxes socials no són neutrals.

Assumir aquesta complexitat i optar per una regulació conscient, compartida i que inclogui explícitament la promoció de la socialització presencial és una responsabilitat col·lectiva. Només així podrem ajudar els adolescents a construir una relació sana, lliure i conscient amb un món digital que ja forma part inseparable de la seva vida.