No sé si escriure que tornen les xaboles a Barcelona o que no se n’han anat. Potser només no n’hi ha hagut cap ni una durant uns mesos, potser uns anyets, quan es va fer la reforma que va donar pas a la Barcelona olímpica. Llavors va desaparèixer la Perona i es van desallotjar les xaboles de dalt de la Diagonal (sí) que havien tornat a aparèixer al cap d’un temps de ser eliminades les anteriors arran del Congrés Eucarístic de 1952 (i així va nàixer el barri de les Vivendes del Congrés); també es van eliminar en l’onada olímpica les de diversos llocs de l’Eixample (sí). En la història enterrada de l’habitatge inexistent barceloní no hi ha gaire lloc per a la memòria vívida, costa de recordar quan érem pobres de misericòrdia i no seran pas les institucions que en faran memòria. Es recorden les de Montjuïc i les del Somorrostro, que tenen un cert pedigrí: les primeres per l’exposició del 1929 i les segones pels gitanos i Carmen Amaya. Però n’hi havia per tota la ciutat. Com ara, mira tu. Torna a haver-hi barraques a Barcelona.

Ara formen part sobretot del districte del disseny per antonomàsia, el de Sant Martí, que inclou el Poblenou i la Diagonal Mar. Però n’hi ha per altres llocs de la ciutat. L’ajuntament els xifra en 79, els assentaments. No en diu barraques perquè els assentaments són mixtos: xaboles i caravanes. Es calcula que hi viuen prop de 500 persones, segons xifres del desembre de 2018. Quim Estivill, coordinador de la Xarxa de Suport als Assentaments creada per l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, declarava aquesta setmana a la periodista Rosa M. Bosch: ‘El fenomen del barraquisme, combinat amb la impossibilitat d’incorporar-se al mercat laboral, s’ha cronificat; el destí d’aquestes persones passa per dependre d’ajuts socials i d’activitats com la recollida de ferralla, la neteja i la mendicitat. Conec famílies que hi porten deu anys, a les barraques.’

Barcelona és ciutat de destinació, no de pas, per a tants dels migrants que hi arriben i s’hi queden, en els assentaments. Hi ha col·lectius específics: gitanos galaico-portuguesos que hi van arribar el 2000 (per què, què els va passar llavors?), romanesos, búlgars, bosnians i magrebins. Però per a les administracions, sigui l’Ajuntament o la Generalitat, són gent de pas i no els apunten en l’estratègia contra el sensellarisme, estratègia d’altra banda sense el pressupost pertinent.

I l’altra cara del barraquisme, encara més amagada que les xaboles: més i més barcelonins viuen en penoses condicions a casa seva. Un informe recent de Càritas alerta que són gairebé un milió de persones: rellogats, amuntegats o amb un lloguer desproporcionadíssim respecte dels seus ingressos.

Al Museu del Disseny, que és a tocar dels assentaments de xaboles i caravanes de Sant Martí-Poblenou, hi ha ara una expo que en sembla el contrapunt irònic, per no dir que sàdic: ‘El boom de la publicitat. Reclams de llauna, cartró i rajola. 1890 – 1952’. No hi he anat encara, quan hi vagi em fixaré sobretot en una cosa: potser se’ls ha acudit de posar un subsaharià a la porta amb un dels carretons de supermercat amb què la seva colla –sempre que en veig un és subsaharià, sembla que n’han obtingut la franquícia– recull els reclams de llauna i plàstic, cartró i vidre abans no se’ls emporti l’empresa que té la llicència del reciclatge a Barcelona. El carretó de la ferralla, amb subsaharià inclòs, és el reclam que més convé al Museu del Disseny.

Del museu en diuen la grapadora, per la forma dels seus braços. Què hi vol enganxar, què hi vol grapar? Situat en una banda de la desgraciada plaça de les Glòries Catalanes, d’esquena a l’erm del Teatre Nacional i al costat de l’assentament de xaboles més gran de Barcelona, cronificat, el disseny s’ho mira tot amb indiferència, si no cinisme. Inaugurat ara fa quatre anys després d’una llarga història d’aspiracions, frustracions i fracassos que finalment van fructificar, ara és una grapadora institucional. És de plorar.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb