William Aitken: “M’han condemnat a cinc anys per espantar els joves”

Aquest jove escocès que resideix a Barcelona és el primer condemnat per les protestes contra l'empresonament de Pablo Hasel

VilaWeb
Redacció
23.06.2022 - 19:40
Actualització: 23.06.2022 - 19:43

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Cinc anys i dos mesos de presó. És la condemna a la qual ha estat sentenciat William Aitken, un jove escocès de trenta-dos anys que va participar en les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel a Barcelona. Encara assimila la duresa d’un càstig que defensa que és desproporcionat i del qual es desmarca. “Cinc anys de presó és una sentència per a criminals”, diu.

L’entrevistem davant el MACBA, on habitualment es troba amb els seus amics per patinar. Els ha reunits per anunciar-los la condemna. Coordinaran un grup de suport amb l’ajuda d’Alerta Solidària per plantar cara a la resta del procés judicial. Fins que l’entrada a presó no sigui ferma, encara poden passar dos anys.

Com us sentiu?
—Emocionalment, els sentiments canvien constantment, des d’extremadament alegre a extremadament trist i negatiu. Depèn de la situació, del context, de si estic sol, amb amics, amb la meva xicota… Sento una pressió dins meu que no havia sentit mai. És un sentiment horrible, veure els números de la sentència units al meu nom. Cinc anys i dos mesos.

Com vàreu rebre la notícia?
—Vaig rebre una trucada al mòbil de l’Audiència i em va dir que tenien la sentència i que podia anar-la a recollir. No van deixar entrar la meva xicota i vaig entrar sol a l’edifici. Una funcionària em va donar els papers en què deia que m’havien condemnat a un any i tres mesos i tres anys i nou mesos pels delictes de desordres públics i atemptat contra l’autoritat. En el moment de llegir-ho vaig tenir la sensació estranya de calor i fred alhora, em sentia marejat i estava en xoc. Com si fos en un malson en què perdia la vida que havia viscut fins aleshores. No m’ho podia creure. Vaig sortir, li vaig explicar a la Fernanda i vaig trucar el meu advocat, en David. Va ser un dia molt difícil.

Per què creieu que és una sentència injusta?
—He rebut una sentència altíssima i molt dura; qualsevol altre delicte molt més greu hauria implicat una pena més baixa. Un any i tres mesos tan sols per desordres públics. Diuen que vaig trencar pedres amb el monopatí, però és molt més probable que el patí es trenqui abans que no pas les pedres. És impossible. I el monopatí que van ensenyar al judici era en bones condicions, sense marques, excepte alguna rascada normal d’haver-hi patinat. A banda que era nou i no l’hauria fet servir mai per donar cops a terra.

Aitken agraeix als seus companys el suport a la plaça del MACBA, on habitualment es troben per patinar.

I sobre la sentència d’atemptat contra l’autoritat?
—Diuen que vaig llançar pedres contra les furgonetes, però no en tenen cap prova. Tampoc no hi va haver cap agent lesionat. És ridícul. També diuen que vaig moure contenidors, però és complicat per algú que va amb patí i tan sols té una mà lliure. Tot plegat és una acusació sense fonament i sense sentit.

Què hi fèieu, a la manifestació?
—Aquella tarda vaig quedar amb els amics per anar a patinar al Prat de Llobregat. Vàrem agafar el tren de tornada fins al passeig de Gràcia i quan vàrem sortir érem enmig de la manifestació. No havia estat mai en una manifestació com aquella. Havia anat a mobilitzacions durant el dia i més calmades, però allò no ho havia vist mai. Per això em vaig quedar. Vaig fer fotografies i les vaig enviar als meus amics escocesos i uns altres amics per ensenyar-los què passava, per mostrar-los com la gent es manifestava per la llibertat d’expressió i la defensa dels drets.

El jutge va rebutjar la petició de la fiscalia que demanava de substituir-vos dues terceres parts de la pena per l’expulsió de l’estat espanyol. Hauríeu preferit que ho acceptés?
—No, de cap manera. Vaig venir a viure a Catalunya ara fa sis anys. Tornar a Escòcia no és una opció. Em vull quedar aquí per lluitar per la meva llibertat, per la vida que he creat amb la meva parella, amb el meu germà i amb els meus amics. L’extradició no és una opció. Sóc aquí per viure i lluitar per una bona resolució del cas.

Teniu por de la possibilitat d’acabar a la presó?
—Tinc por d’entrar-hi perquè vaig comprovar com de fàcilment em van empresonar preventivament la nit que em van detenir. Sóc conscient que tenen la força i el poder, però tinc confiança de no acabar a la presó.

A partir d’ara, què fareu?
—Primer de tot, analitzar com han interpretat la llei per dir que he comès aquests delictes i poder fer-hi un bon recurs. Ara hi recorrerem en contra al TSJC, però encara queden moltes pantalles judicials. I, sobretot, denunciar el cas públicament en mitjans, xarxes socials, parlar amb qui calgui a Catalunya i a Escòcia.

Aquesta sentència és un precedent per a més manifestants?
—Crec que m’han fet servir d’exemple per mostrar als joves que és millor que no es manifestin, per espantar-los. Volen controlar-los. És clarament injustificable condemnar algú a cinc anys de presó per anar a una manifestació i expressar la seva opinió. És una sentència per a criminals, no per a gent que fa ús de la llibertat d’expressió. Tan sols s’entén si volen silenciar, però això farà créixer el moviment.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies