La lluita solitària del sacerdot que ha destapat el “camp de concentració” de Volkswagen a l’Amazònia

The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias

Un calfred recorregué el cos de Ricardo Rezende Figueira tan bon punt llegí el titular: Volkswagen deia que estava preparada per a expiar el seu passat, després de dècades. Havent admès, finalment, que havia col·laborat amb la dictadura militar brasilera per reprimir l’organització dels seus treballadors al país, el fabricant d’automòbils havia començat a negociar indemnitzacions.

Rezende llegí l’article fins al final i, en acabat, es quedà assegut en silenci durant una estona.

La notícia no deia res sobre el ranxo de Volkswagen. Tampoc no esmentava la selva amazònica, on els dirigents de l’empresa havien presidit, en el seu moment, una propietat gairebé dues vegades més extensa que no la ciutat de Nova York sencer. A voltes, a Rezende li costava d’evitar la sensació que ningú ja no recordava què hi havia passat: el treball forçat i les privacions, la tortura i la violència, l’engany i l’horror. Però Rezende sí que ho recordava. De fet, ho havia registrat tot.

Potser no era massa tard, va pensar.

Era començament del 2019. Rezende va sortir del seu petit pis i va travessar el carrer cap a la universitat federal de Rio de Janeiro, on impartia classes sobre la protecció dels drets humans i coordinava una comissió d’estudi de l’esclavitud moderna. A 73 anys, amb cabells blancs i ulleres, feia temps que havia deixat d’assemblar-se al sacerdot malgirbat que havia encapçalat una investigació sobre les presumptes atrocitats perpetrades a la finca Vale do Rio Cristalino, propietat de la filial homònima de la divisió brasilera de Volkswagen. Però encara tenia les proves documentals que havia reunit en aquell temps, dins un arxivador. Feia anys que hi eren.

Rezende trucà a Rafael García, que investiga casos de treball esclau per al Ministeri de Treball del Brasil. “Has vist que Volks ha reconegut què va fer?”, li preguntà Rezende. Potser havia arribat l’hora d’investigar, també, el ranxo de Volkswagen, afegí.

García no sabia de què li parlava. No tenia ni idea que Volkswagen hagués participat en un dels primers grans experiments de la globalització ara fa mig segle, quan unes quantes multinacionals van associar-se amb el règim autoritari del Brasil per desenvolupar l’Amazònia, sovint a còpia d’empènyer els pobres de la zona al treball semiesclau. Però García confiava en el vell sacerdot i n’admirava la feina, de manera que li demanà els arxius. Eren més d’un miler de pàgines; Rezende trigà dies a fotocopiar-les totes.

L’advocat recordava com se li va accelerar el pols mentre examinava els documents. No havia vist mai una feina documental tan acurada i detallada, que incloïa els testimonis de dotzenes de treballadors i les seves famílies.

“Érem dins una presó”, digué a Rezende un treballador que havia aconseguit d’escapar del ranxo.

“No vaig tornar a saber mai més res del meu fill”, li explicà la mare d’un treballador desaparegut al ranxo.

García recorda haver trucat al seu col·lega Christiane Nogueira. “Has de veure què hi ha en aquests arxius”, li va dir.

Els papers s’havien esgrogueït pel pas del temps i la humitat. La lletra era petita i borrosa, escrita a màquina o amb la cal·ligrafia irregular de Rezende. Però les històries que s’hi explicaven eren clares i coherents.

L’expedient identifica 69 presumptes víctimes, amb testimonis que daten del 1977 fins el 1987. Hi inclou declaracions notarials, declaracions policíaques i documents judicials, a més de retalls de premsa de fa dècades en portuguès, francès i alemany.

Pàgina rere pàgina, els documents relaten com els capatassos de Vale do Rio Cristalino, filial de Volkswagen Brasil, van captar centenars de temporers informals per treballar a la propietat amazònica de Santana do Araguaia amb la promesa d’un bon salari i una vida millor. Però una volta arribaven a la finca, els treballadors quedaven atrapats: aïllats geogràficament, ofegats pels deutes, malalts de malària i obligats a treballar sota amenaça de violència extrema. La seva feina era senzilla: destruir la selva per fer-hi espai per al bestiar.

“Treballàvem de dilluns a dilluns, sovint sense menjar”, recorda un home. I afegeix: “Ens amenaçaven de matar-nos.”

Els capatassos de Val do Rio Cristalino, coneguts informalment com a Chicô i Abilão, eren les dues grans cares del terror al ranxo. Eren els responsables de coordinar el grup d’homes armats, coneguts com a “inspectors”, que, segons els registres, recorrien a qualsevol mitjà que calgués per obligar els homes a treballar.

“Van lligar un home a un arbre, el van apallissar i el van deixar enmig de la selva, nu”, declararen l’any 1983 tres homes que van aconseguir d’escapar del ranxo.

“Tenien una cova on mataven la gent i en llançaven els cadàvers”, recorda Edivan Dies Alencar, un dels ex-treballadors supervivents del ranxo.

Volkswagen Brasil no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article. En una declaració al diari, l’empresa diu que “refuta i rebutja categòricament totes les acusacions” d’abusos al ranxo de Vale do Rio Cristalino, i afegeix que “continua compromesa a fer justícia”. La seu central de Volkswagen a Alemanya tampoc no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

A començament de març, Rezende concedí a The Washington Post accés als seus arxius. Els periodistes van passar-se setmanes revisant-ne els expedients, a més dels registres del cas als arxius nacionals del Brasil. També entrevistaren vint-i-nou persones familiaritzades amb el ranxo Volkswagen: setze havien treballat a la propietat, i nou al·leguen que van ser-hi esclavitzats.

Durant dos viatges al sud-est de l’Amazones, incloent-hi una visita a les ruïnes del ranxo, els periodistes de The Washington Post localitzaren treballadors que no havien parlat mai de la seva experiència amb les autoritats. Les seves històries s’assemblaven molt a les d’altres supervivents. Valdeci Alves Fumeiro, de 74 anys, diu que va arribar al ranxo a la recerca d’una amant perduda i que va ser obligat a treballar sense sou. Diu que passà set anys a la propietat, sense que li permetessin sortir-ne ni una sola vegada, ni tan sols quan va caure de cara sobre una tanca de filferro punxegut i s’esgarrinxà la cara. En compte de dur-lo a l’hospital, recorda, els responsables del ranxo van cosir-li les ferides allí mateix i el van posar a treballar immediatament.

Avui viu tot sol al final d’un camí de terra als turons que envolten l’antiga finca de Volkswagen. Casa seva està deserta, i el seu rostre, marcat per cicatrius.

“Encara tinc malsons amb les coses que vaig viure”, diu.

Els registres i testimonis del ranxo ofereixen un retrat devastador no tan sols dels fets que van tenir lloc a la propietat, sinó també del sistema legal i polític que va facilitar els presumptes abusos. Les autoritats estatals confirmaren en quatre ocasions l’existència de treballs forçats al ranxo, segons que mostren els registres. Tanmateix, The Washington Post no ha trobat cap prova de l’alliberament de treballadors, ni tan sols de cap acusació formal contra els presumptes torturadors.

Tan sols ara, dècades més tard, s’ha pogut començar a impartir justícia.

Per a García, llegir l’expedient de Rezende va ser com submergir-se en un capítol perdut i violent de la conquesta brasilera de l’Amazònia. La dictadura militar brasilera, que governà el país entre el 1964 i el 1985, construí autopistes, fomentà la migració en massa i oferí exempcions fiscals i recursos públics abundants a multinacionals amb l’esperança que invertissin en allò que aleshores semblava una aventura quixotesca: la ramaderia a la selva tropical més inhòspita del món.

Volkswagen Brasil, aleshores el principal fabricant automobilístic de l’Amèrica Llatina, acceptà l’envit. A l’indòmit municipi de Santana do Araguaia, l’empresa Vale do Rio Cristalino –l’equip directiu de la qual incloïa el president de Volkswagen Brasil, Wolfgang Sauer, i el director de recursos humans, Admon Ganem– obtingué una gran parcel·la de terra per a construir-hi un ranxo on pretenien d’encabir més de 100.000 caps de bestiar.

“Aquest món no tan sols necessita cotxes; també necessita carn”, declarà el president de Volkswagen, Rudolf Leiding, l’any 1974.

Els boscos del sud-est de l’estat brasiler de Pará van transformar-se radicalment en qüestió de pocs anys. Per talar els arbres de la selva, les empreses van contractar capatassos locals –coneguts com a “gats”– perquè reclutessin temporers, els transportessin a la selva i els posessin a treballar.

Molts d’aquests temporers van ser sotmesos a una esclavitud moderna, tal com ho defineix la legislació brasilera, caracteritzada pel treball forçós, condicions “degradants” i manca de llibertat de moviment. El sociòleg brasiler José de Souza Martins ha calculat la xifra de víctimes d’esclavitud moderna a l’Amazònia en un mínim de 85.000: hi ha unes altres estimacions molt més elevades.

Després de llegir els arxius de Rezende, García i Nogueira decidiren d’obrir una investigació i van emprendre una recerca en diversos estats per a localitzar ex-treballadors i documentació addicional. Al desembre, els seus esforços van culminar en una demanda federal contra Volkswagen Brasil que feia referència a centenars de víctimes. Durant els anys en què el ranxo funcionà, del 1974 al 1986, Volkswagen recorregué al treball esclau i al tràfic de persones a una escala “generalitzada i sistèmica”, segons la fiscalia brasilera. Atès que els presumptes abusos es van cometre en una propietat d’una filial de Volkswagen, els fiscals sostenen que l’empresa matriu n’és la responsable darrera.

En declaracions a The Washington Post, Volkswagen Brasil nega les acusacions i defensa que ha estat un motor del “desenvolupament econòmic i social” del país. L’empresa diu que ha “defensat sistemàticament els principis de la dignitat humana i compleix rigorosament totes les lleis i la regulació laboral aplicable”. L’empresa sosté que el govern del Brasil investiga de manera injusta una part no implicada en el cas, mentre que passa per alt la responsabilitat dels capatassos que supervisaven les feines de desforestació.

“En resum, no es pot atribuir cap responsabilitat a Volkswagen”, escrigueren els advocats de l’empresa en resposta a la denúncia del govern, que està pendent de judici en un tribunal federal de l’estat de l’Amazònia.

Un dels capatassos del ranxo, conegut com a Chicô, morí l’any 2014. Un altre reclutador, Abilão, es nega a respondre a les preguntes de The Washington Post. “Sóc vell, no en recordo res”, diu.

Els informes de la policia i els documents judicials revelen que ambdós homes van ser acusats d’haver “utilitzat mà d’obra esclava” tres vegades, pel cap baix, al ranxo Volkswagen el juny del 1982 i dues vegades, pel cap baix, el setembre del 1984 en unes altres granges de la zona. La policia tornà a investigar Chicô el juliol del 1986, però The Washington Post no ha pogut trobar cap constància d’una acusació judicial ferma contra cap dels dos homes.

En una regió on la impunitat sol ser la norma, el cas del govern contra Volkswagen representa la primera vegada que el Brasil ha provat de responsabilitzar algú pel patiment humà causat durant el llarg procés de desenvolupament i obertura econòmica de l’Amazònia.

La propietat funcionava segons una estricta jerarquia social. Els executius dormien en cases opulentes i ben ventilades. El personal, que incloïa conductors, cuiners i pastors, vivia prop de la seu del ranxo, on es venien productes a preus reduïts, i els seus fills assistien a l’escola Wolfgang Sauer, que duia el nom del president de Volkswagen al Brasil. Al bosc, a desenes de quilòmetres de distància, els treballadors informals dormien sota lones de plàstic, bevien aigua sense tractar i vivien sota la vigilància de guàrdies armats.

Gairebé tots els treballadors procedien de pobles de províncies, on els reclutadors els havien promès bons salaris. Però en arribar el ranxo, havent passat prèviament per un punt de control armat, els treballadors no trigaven a adonar-se que havien estat ensarronats. El salari era molt inferior a l’anunciat, i es trobaven al bell mig de l’Amazònia. Molts dels treballadors que van provar de fugir van ser perseguits i tornats al ranxo, segons que explicaren els treballadors a Rezende.

“Van fugir pel bosc, perquè si haguessin agafat la carretera, els gats els haurien mort”, escrigué Rezende el juliol del 1981. “Van haver de caminar durant 155 quilòmetres.”

Com a investigador d’abusos laborals, Rezende sempre s’ha considerat a si mateix un escèptic. Sabia que el vigilaven de prop: el govern militar l’havia posat sota vigilància i l’havia classificat com a subversiu i simpatitzant comunista, segons que consta en informes desclassificats a què ha tingut accés The Washington Post.

Amb el temps, Rezende començà a creure’s més les històries que li arribaven, que coincidien amb la d’altres casos semblants a la regió i provenien de múltiples fonts no relacionades entre si. I eren molt similars, fins i tot, en els detalls més minuciosos.

Així i tot, Rezende volia més informació. Van anar passant els mesos fins que un bon dia, l’abril del 1983, li va sonar el telèfon: cinc joves acabaven de fugir del ranxo i volien explicar les seves experiències.

El sacerdot recorda que li cridà l’atenció com n’eren, de joves: un tenia tan sols 18 anys; un altre, 17. Acabaven de lliurar una declaració escrita de les seves experiències, testificada per dotze persones, incloent-hi un batlle local. Ara, amb Rezende davant seu, tornaven a explicar la seva història.

Els joves –Pedro Valdo Pereira Vasconcelos, José Libório Desidério, Francisco Rezende de Souza, José Pereira de Souza i José Ribamar Viana Nunes– explicaren que havien estat amics íntims des de la infància. Els encantava jugar a futbol junts. Un dia, a començament del 1983, un amic seu anomenat Batista els va dir que cercava homes per a treballar a la finca de Volkswagen. Els pagarien bé, digué, prou bé per a ajudar les seves famílies. I per si no n’hi hagués prou, la finca disposava d’un camp de futbol.

Els homes no van arribar a jugar ni un sol partit en els tres mesos que van passar a Rio Cristalino, però sí que van ser “venuts” –en paraules seves– a Chicô, que els va posar sota la supervisió de quatre inspectors armats. Ho recorden tot: un home malalt de malària a qui van deixar morir de desnutrició, un altre a qui van disparar un tret a la cama; el cas d’una dona que va ser violada com a càstig per l’intent de fugida del seu marit.

Una vegada, Vasconcelos va trobar-se amb un home mort enmig de la selva: havia estat lligat a un arbre i apallissat. “Ho vaig veure amb els meus propis ulls”, recorda dècades després.

En aquell moment, l’any 1983, els homes explicaren a Rezende que encara quedaven més de 600 treballadors al ranxo. Amb l’esperança que amb això n’hi hagués prou per a les autoritats, el sacerdot demanà de trobar-se amb el governador de l’estat de Pará, Jader Barbalho, però Barbalho s’hi negà.

Insatisfet, Rezende volà a Brasília juntament amb un dels joves i en difongué el cas als mitjans de comunicació. “Un sacerdot afirma que hi ha esclaus a la granja Volks”, resava un titular del 7 de maig de 1983 del Correio Braziliense.

Els mitjans de comunicació alemanys no van trigar a fer-se ressò de la notícia. Volkswagen negà les acusacions i, en un intent de defensar la seva reputació, convidà una delegació a visitar el ranxo en persona.

El contingent incloïa Expedito Soares –diputat al parlament de l’estat de São Paulo, on s’erigiren les primeres fàbriques de Volkswagen al Brasil– i Rezende mateix.

El sacerdot recorda el ranxo com “un paradís en la immensitat amazònica”. Hi havia jardins, carreteres pavimentades i cases de maó; fins i tot un club, un restaurant i una piscina. “Era com una Brasília en miniatura”, explica.

La delegació va ser rebuda al ranxo per dos homes blancs i alts. L’un era el director de relacions públiques de Volkswagen, Paulo Dutra de Castro. L’altre, Friedrich Georg Brügger, era el director de la finca. Segons el relat d’un periodista que acompanyava la delegació, Brügger lloà l’obra social de l’empresa i assegurà que els 328 treballadors directes del ranxo i les seves famílies gaudien de grans avantatges: menjar a preu reduït, assistència mèdica de franc i educació de qualitat.

Segons Rezende, a la delegació no li permeteren de visitar els campaments de desforestació. No obstant això, un dia, un dels treballadors aconseguí de trobar-los. Es dirigí directament a Rezende i li tocà el braç. Tenia la mà calenta per la febre.

“Heu de salvar-me”, digué al sacerdot.

“Salvar-te de què?”, li respongué.

“Fa nou mesos que treballo aquí i no me’n puc anar”, hi tornà l’home. “Tinc malària i estic malalt, pare… Me’n vull anar.”

Rezende anà a buscar Brügger i li digué: “Hi ha un problema. Ens amagues alguna cosa.”

“Això no és cosa meva; és cosa dels gats”, li etzibà Brügger.

Dècades més tard, en una entrevista, Brügger es reafirmà: els responsables de Volkswagen revisaven amb freqüència els campaments per supervisar l’avenç de les feines de desforestació, però no pas per intervenir en defensa dels treballadors. “La brutalitat, per descomptat, no em sorprèn en absolut; el brasiler és dolent per naturalesa”, declarà l’any 2017 a la periodista alemanya Stefanie Dodt, en una entrevista en què també defensà el suposat ús de la violència per part dels gats: “Per mantenir la turba sota control, cal mostrar una certa força”, digué. The Washington Post no ha pogut posar-se en contacte amb Brügger per a aquest reportatge.

Abans que la seva delegació partís, Rezende i Soares es van trobar per casualitat amb un dels gats. Era Abilão, que conduïa per un camí de terra en una camioneta Chevrolet blanca, abillat amb un collaret d’una creu i un barret de cowboy. Quan li preguntaren per les acusacions de maltractament, el capatàs respongué que a ell tan sols li calia “energia” per a mantenir els seus treballadors motivats, no pas violència.

“Són rodamons repugnants que s’embutxaquen els meus diners i després desapareixen pel bosc”, digué Abilão, segons que recull un informe de la visita que escrigué Soares. El capatàs també es vantà que tan sols 16 dels seus 408 treballadors havien aconseguit de fugir aquell any: un dels fugitius, de fet, havia estat capturat poc abans, i seia a la part posterior de la camioneta del capatàs.

Passats uns dies de la seva visita, la policia de l’estat de Pará obrí una investigació sobre el ranxo de Volkswagen. Els agents n’entrevistaren els treballadors, Abilão i un dels seus inspectors, i després remeteren les seves conclusions al cap de seguretat de l’estat, Arnaldo Moraes Filho. L’agost del 1983, el funcionari escrigué una carta a Barbalho, governador de l’estat, en què confirmava les acusacions de Rezende: els gats, digué, “tracten els seus treballadors com a esclaus”.

Encara que Volkswagen no semblava “directament” culpable de “cap acció delictiva”, Moraes escrigué: “La seva responsabilitat per omissió és clara, atès que és impossible que tot el que ha passat dins els límits de la propietat hagi passat sense el coneixement de l’empresa o, si més no, sense que l’empresa hagi pres mesures.”

Setmanes més tard, Rezende i uns quants bisbes es reuniren amb Barbalho, el governador estatal, per tractar el cas. El sacerdot recorda que, durant la conversa, Barbalho digué que el govern havia identificat casos de treball esclau al ranxo. Segons O Liberal, el diari més important de l’estat, el governador anuncià que el cas es remetria a la fiscalia estatal.

Però, un any més tard, les autoritats continuaven sense haver pres cap mesura. Quan els funcionaris estatals visitaren el ranxo, l’agost del 1984, havia canviat ben poc, segons que consta en un informe desclassificat a què ha tingut accés The Washington Post: els treballadors continuaven treballant en condicions altament dures, retinguts contra la seva voluntat.

Però ningú no prengué mesures. Barbalho, ara senador federal, rebutja una sol·licitud d’entrevista de The Washington Post, tot al·legant que no recorda el cas.

El setembre del 1984, la policia detingué Abilão després de trobar 107 treballadors esclavitzats en dues granges no relacionades entre si a la regió, tal com consta en un informe desclassificat del servei d’intel·ligència brasiler. L’informe indicava que les autoritats també pretenien d’arrestar Chicô, descrit com “un dels principals reclutadors de treballadors manuals de tot el sud de Pará”, però que no van poder localitzar-lo.

Rezende se sentia impotent: no sabia què més podia fer. Desproveït de més opcions, s’aferrà als seus arxius.

“Teníem proves”, diu. “Sabia que algun dia això sortiria a la llum.”

L’any 2019, després de setmanes d’examinar minuciosament els arxius del sacerdot, el fiscal Rafael García arribà a la conclusió que tenia tot els elements necessaris per a construir un cas sòlid. Com a coordinador nacional de la divisió federal de treball esclau, sabia que aquesta mena de causes es basaven, en gran manera, en proves documentals. I ell tenia la informació clau: dates, noms, edats. No el preocupava el temps que havia transcorregut: al Brasil, el delicte de “reduir algú a condicions anàlogues a l’esclavitud” no prescriu mai.

Però amb els documents no n’hi havia prou, segons que explicà García a Rezende: calia localitzar les víctimes que el sacerdot havia entrevistat feia tants anys. No seria fàcil: la gent mor i desapareix. La dispersió geogràfica dels treballadors havia estat immensa: els gats solien dur els treballadors a altres estats, a milers de quilòmetres de distància.

A Canabrava do Norte, el poblet on Rezende havia entrevistat els cinc treballadors fugats feia tants anys, els investigadors van fer un avenç clau: els homes eren vius i volien parlar. Les seves històries no havien canviat, però els seus cossos, sí. Ara eren vells. A 62 anys, Francisco Rezende de Souza –sense relació amb el sacerdot– pràcticament no podia caminar. Quan parlava, se sentia poca cosa més que un murmuri. Els seus mesos al ranxo de Volkswagen, segons que explicaren els amics, l’havien destrossat i l’empenyeren a l’alcoholisme.

“No va aconseguir mai de tenir feina estable”, explica Antônio Eliseo Gobatto, amic de l’home, a The Washington Post. “No va tenir dona, no es va casar mai. Sempre se sentia inferior en tot allò que feia.”

A dos estats de distància, els investigadors localitzaren els tres germans De Souza: Raúl, Raimundo i Juldemar. Els tres mesos que havien passat al ranxo els havien transformat per sempre més. Quan la filial de Volkswagen cedí el control de la propietat, l’any 1986, els gats no els deixaren anar, sinó que els van vendre i els van separar.

“Encara puc veure els meus germans pujats a la part posterior d’un camió i allunyant-se de mi”, explica Raúl a The Washington Post entre llàgrimes. Segles després que els seus avantpassats fossin portats al Brasil com a esclaus, diu, la seva família havia tornat a l’esclavitud.

Raúl explica que passà els següents quatre mesos captiu, fins que un granger el va ajudar a escapar. Va trobar el camí de tornada a casa i es retrobà els seus germans, que també havien aconseguit de fugir. Però Raúl va descobrir que Juldemar, colpit pel trauma de les seves experiències al ranxo, havia deixat de ser el mateix. Avui dia, l’home ja no parla: tan sols assenteix amb el cap i es balanceja.

Després de més d’un mes de cercar testimonis, els investigadors havien aconseguit localitzar 14 dels 69 testimonis identificats als arxius de Rezende. L’any 2022, un investigador es reuní amb els homes i els parlà sobre la causa penal que el Ministeri de Treball brasiler havia presentat contra Volkswagen. El seu testimoni, els explicà, podria ser crucial. Els demanà si voldrien testificar.

“Hi estaven interessats”, recorda l’investigador. “Tots hi estaven interessats.”

Després de mesos de negociacions, Volkswagen es negà a continuar les converses amb el Ministeri de Treball brasiler. Ara començava la primera vista del judici del govern contra l’empresa, a la qual les autoritats exigeixen 30 milions de dòlars en concepte d’indemnització.

La sala del jutjat de la ciutat amazònica Redenção era plena de gom a gom. El primer a declarar va ser un representant de Volkswagen, José Antonio Tiro. Digué que l’empresa no investigava tan exhaustivament els abusos laborals en aquella època, però que havia examinat les acusacions i que no hi havia identificat cap irregularitat.

Llavors, d’un en un, els treballadors van pujar a l’estrada:

“Ens van vendre”, digué Raúl Batista de Souza.

“Dormíem sota una lona de plàstic negra”, digué Pedro Vasconcelos, un altre treballador.

“Tots anaven armats; havíem de treballar”, diu José Ribamar Viana Nunes.

Rezende, que havia vingut des de l’altre extrem del país, s’aixecà per testificar. Mirant directament al jutge, Rezende digué que havia sentit queixes de l’existència d’un “camp de concentració” a la finca d’ençà del 1977, però que ningú hi havia fet res. “Vaig rebre queixes i més queixes contra aquests mateixos gats els anys següents”, digué. “Però el problema no se solucionà.”

Després del seu testimoni, el jutge donà per acabada l’audiència, tot prometent que emetria una decisió en les setmanes següents. Esgotat, Rezende tornà Rio de Janeiro. “No hi ha res que ho pugui arreglar mai, això”, es diu a si mateix.

Els treballadors s’havien fet vells. Ell, també.

Un matí, al seu despatx de la universitat, Rezende obre un prestatge i mostra munts d’expedients. Cadascun, diu, detalla acusacions d’esclavitud en una propietat rural de l’Amazones. Cap de les empreses implicades ha rendit comptes davant la justícia. Confia que el cas contra Volkswagen sigui tan sols el primer de molts.

Mostra el seu expedient sobre Rio Cristalino i el deixa caure sobre la taula amb un cop suau. Són més de mil pàgines, diu, però l’expedient romandrà incomplet per sempre més: ell, al cap i a la fi, tan sols va poder recollir les històries dels qui van ser prou valents per a explicar-les. Però n’hi ha molts altres que no han fet mai cap pas endavant.

Qui eren?, es demana. Què van haver de suportar?

Ho sabrà mai?

Algun dia, es diu Rezende a si mateix, tornarà als boirosos turons de l’Amazònia per acabar una feina que fa dècades que va començar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb