A l’Alacantí de final del segle XIX, amb l’escalfor de la llenya es coïen els torrons de Xixona. I l’any 1905, Francisco Mira Miralles, fill d’aquesta cèlebre vila torronaire i un emprenedor que estimava aquesta dolça artesania, va patentar una caldera que funcionava amb vapor i que encara avui els productors de torró més artesans fan servir. Era el boixet, que garantia una cocció més suau i controlada de la pasta de torró. Mira s’havia format en l’ofici de torroner i l’any 1890 havia inaugurat la seva pròpia fàbrica de torró. Li va dir la Campana, que és el mateix nom que duen les dues botigues de torrons que la mateixa família porta als números 16 i 36 del carrer de la Princesa de Barcelona.

Entrar en qualsevol d’aquests dos establiments és una delícia. Per l’olor que s’hi respira, i per tot allò que s’hi veu. Sempre hi ha música, i la d’aquests dies és triada d’una manera tan exquisida com la manera de treballar els torrons i polvorons en mans d’aquesta família d’artesans. Podem dir que Nadal s’hi respira i s’hi sent. El retrat del rebesavi Francisco Mira, el fundador de la Campana, el trobem a les dues botigues. La més antiga és la del número 36. Aparadors i taulells, de fusta i vidre originals, ja expliquen gran part d’aquesta història familiar que va aterrar a Barcelona el 1905 en una primera botiga que els Mira van tenir en un altre emplaçament, en una de les cantonades de la plaça de l’Àngel, que amb la remodelació de la Via Laietana va haver de tancar.

El carrer de la Princesa era aleshores una via de connexió important entre l’ajuntament i la Generalitat i el parlament, per tant, era un carrer molt neuràlgic i més ample que no els que l’envoltaven, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. De fet, a començament del segle XX, podia considerar-se un carrer tan ample i comercial com ho és avui el passeig de Gràcia. Doncs, en aquest carrer de la Princesa, l’any 1922, s’hi obre l’actual botiga de la Campana, al número 36. L’any 1940 prenen el relleu al capdavant del negoci la segona generació de la família de torroners, Víctor i Enriqueta Mira Fillol. Amb ells, l’any 1950, la botiga comença a servir gelats i orxata i així, i fins avui, torrons i gelats cobreixen vendes i mantenen l’activitat cada mes de l’any.

Víctor Mira Mira, com a responsable de la fabricació a Xixona, i María Dolores Mira Mira, que gestiona la venda i distribució de Barcelona estant, encarnen la tercera generació que porta l’empresa, a partir del 1980, tot mantenint el nom i la qualitat de la Campana fidels al seu origen.

Tradició familiar de venedors i clients

Avui, Laura i Bea Ferrer Mira, filles de la María Dolores, també treballen a les botigues. Són la quarta generació de la saga de torroners –i la primera nascuda a Barcelona–, que continua mantenint una tradició familiar que té el seu equivalent en els clients. Ells, fent els torrons com sempre els van fer els seus avantpassats, i la clientela, tornant cada any abans de Nadal a buscar els seus torrons predilectes. Per a tots ells, entrar a comprar a la Campana és part d’una autèntica experiència nadalenca. “Alguns ja no viuen al barri, però tornen cada any en aquestes dates. Potser queden amb amics o familiars per anar a fer una volta per la Fira de Santa Llúcia i passen a buscar els torrons”, explica la Bea.

Cada mossegada d’aquests torrons és un viatge a la infantesa, i per això tornen cada any o, si no poden anar-hi presencialment, fan la comanda per la web. La Campana va ser pionera en les porcions individuals de torró, dels quals també envasen mitges taules. Són mesures a gust del consumidor de torrons de Xixona i Alacant amb denominació d’origen i de crema cremada acabat de fer en els obradors de les dues botigues. De polvorons, explica la Bea, en tenen quatre varietats, totes fetes també a l’obrador, de sal, xocolata, oli d’oliva –premiats i molt apreciats– i el tradicional. L’ametlla marcona i la mel de romaní són en la base de moltes de les elaboracions de la casa. Els formats canvien, però dins l’essència és la mateixa de les tres generacions d’artesans que precedeixen els qui ara són al capdavant del negoci. A la botiga del número 16, la Maura atén el públic en un altre comerç preciós. Ella és filla del barri i la seva família ja comprava els torrons a la Campana. Després d’haver treballat molts anys en un altre lloc, un dia va veure que a la botiga de torrons del seu barri buscaven una dependenta i ara és ella qui despatxa aquells torrons que ja acompanyaven la seva infantesa.

De torrons i polvorons, en tenen tot l’any, però és ara quan la Campana esdevé aquell punt de retrobament amb la nostàlgia, per les reunions familiars que, amb més persones o menys, continuen la tradició de Nadal i tenen el torró com a dolç estrella que fa l’acompanyament. Anar a comprar els torrons esdevé, doncs, una missió per als dies de festa i, en el cas dels qui els compren sempre en aquests dos emblemàtics comerços del carrer de la Princesa, significa una nova visita al barri on potser es va estudiar o es va viure. “Entren i xerrem una estona, i així recuperem l’esperit del comerç d’abans, el ritme d’un altre temps, en què donàvem temps per a escoltar-nos els uns als altres. Això és el que busca el client, paciència, perquè ara ja no dediquem un minut a l’altre, però almenys un cop l’any aquí vénen i s’esplaien”, comenta la Bea. Per això, afegeix: “La del torró és una venda molt especial, per tota aquesta experiència de reviure la tradició que l’envolta. Vénen avis, fills i néts a comprar els torrons que ja menjaven de petits.”

El secret per a perdurar després de quatre generacions, diu la Bea, “és vigilar molt la qualitat i estar ben atents als canvis del mercat, però sobretot no abandonar la qualitat de tants anys”. “Això és el que més fidelitza els clients que ens han acompanyat tots aquests anys. Sabem què els agrada i és això el que hem de saber mantenir”, conclou qui avui estira el fil d’un llegat digne que honora el saber fer de Xixona i Barcelona, com a botiga que contribueix a fer més bonic i més bo el Nadal d’aquesta ciutat.