Benvolgut lector de VilaWeb,

Sóc Daryna Xevtxenko, directora executiva del diari The Kyiv Independent. I vull que m’acompanyeu en un dia qualsevol de la meva vida.

Això que vivim els ucraïnesos ara mateix és difícil d’explicar o d’etiquetar. Els atacs russos han deixat milions de persones arreu del país sense electricitat, calefacció ni aigua, amb temperatures sota zero. És una crisi humanitària. És difícil d’explicar què significa això per als qui ho viuen sobre el terreny. En comptes d’intentar-ho, us convido a sentir la meva experiència viscuda.

Escric dimarts, 20 de gener de 2026. Escric això al metro, de camí a la nostra redacció. Fora fa -12 °C. Tinc fred, però estic preparada per al dia que m’espera.

He triat aquest dia a l’atzar. No sé com acabarà. Us agrairé que us quedeu fins al final.

8.30: Sona el despertador. L’apago amb confiança. Em mereixo com a mínim una hora més de son i escalfor després d’haver-me despertat a les 2.00 amb l’explosió de míssils balístics a fora. L’escalfor ve sobretot del meu gos, que dorm plàcidament sota les mantes, de manera que no el despertaré.

9.30: Reuneixo tota la força mental per sortir del llit. No hi ha electricitat, per tant, no hi ha cafè. I, sorpresa, tampoc no hi ha aigua corrent. Probablement és conseqüència de l’atac nocturn, però no puc consultar les notícies. Ni el wifi ni les dades mòbils no funcionen.

9.45: Em netejo amb tovalloletes desmaquillants, em faig de pressa la rutina del matí per a la pell i em poso la roba interior tèrmica i un xandall polar per treure el gos a passejar. Ell també s’ha de vestir amb una jaqueta. M’odia per això, però fora fa uns -15 °C.

10.30: Pròxima parada: el pis dels meus pares, a l’altra banda del carrer. Per pura sort, tenen calefacció central i cuina de gas. Mentre la meva mare em prepara l’esmorzar, repasso les notícies, Slack i els correus. Tinc un dia ple: reunions a la redacció, reunions per la ciutat i els preparatius finals per a la sessió d’estratègia del 2026 d’aquesta setmana.

Les notícies del matí són desoladores. Després de l’atac amb míssils d’anit, la majoria dels districtes de Kíiv estan sense aigua corrent. Vora 6.000 edificis residencials estan sense calefacció.

Explico a la meva mare com n’estic d’esgotada, com cada matí em costa de refer-me. Alguns dies, només la ràbia em fa tirar endavant.

“No és pas tan greu”, em diu. “Mira quin sol que fa. I els ocells finalment han començat a venir a la menjadora que vas construir diumenge. No és fantàstic?”

Ella és el meu far d’esperança en matins com aquest. Uns altres dies –quan em truca plorant després de llegir les notícies del vespre– jo sóc el seu.

12.00: Arribo a la redacció just a temps per a la meva primera reunió: una trucada amb socis per a organitzar una formació en seguretat digital, psicològica i física per a l’equip. Serà a Lviv, a l’oest d’Ucraïna, que, de moment, té un subministrament de calor i energia més estable. Per a alguns, serà un descans molt necessari de tot això.

14.00: Surto per anar a un dinar de feina i unes quantes reunions externes per la ciutat. Totes les converses intranscendents d’avui acaben girant al voltant de l’apagada, més o menys com la gent de qualsevol país parla del temps que fa. Així és com connectem ara: compartint la mateixa realitat. Viure això junts és com ens mantenim.

17.00: Just quan planifico tornar a la redacció per la meva última trucada, la responsable de l’oficina m’envia un missatge. El segon generador de l’edifici s’ha espatllat. Els generadors no han funcionat correctament a causa de les temperatures extremadament baixes i la durada dels talls de llum.

Sense generador no hi ha electricitat. Ni internet. Ni calefacció.

Això és greu. La redacció era un refugi per a l’equip, per a mi també. Molts de nosaltres en depenem perquè la situació a casa nostra és encara més inestable. Necessitarem una nova solució: ja treballem per traslladar més gent fora de la ciutat, i fins i tot fora del país. Però ara mateix, prego perquè arreglin el generador aviat.

18.00: Truco al meu marit. Té exactament quinze minuts. És militar i avui té un torn de 24 hores, per tant, agraeixo qualsevol moment de connexió.

21.30: La meva última reunió acaba tard. Agafo un taxi cap a casa.

22.00: Passejada del vespre. La ciutat és fosca. El meu edifici també. Passejar el meu gos negre per carrers negres em causa ansietat, per tant, ell porta una jaqueta clara i jo un llum frontal –el meu objecte preferit, un regal de l’amic invisible d’una companya.

El millor moment del dia: recollir la caca del meu gos amb una bossa de plàstic amb la cara de Putin i la paraula “Merda”. És una ximpleria, però em fa somriure cada vegada que ho faig. No em jutgeu.

22.30: Hem tornat. L’electricitat també. Em faig una infusió –la primera vegada en dies que puc fer servir el bullidor– i carrego la bateria de tots els llums i dispositius que tinc.

23.30: Les baixades de tensió continuen essent un malson. Fins i tot amb la llum, la majoria dels dispositius amb prou feines funcionen. Però aquesta nit he aconseguit d’encendre l’escalfador durant vint minuts i escalfar l’habitació.

Un bon dia.

Així i tot, demà trucaré a l’electricista. Potser compraré més equip de reserva.

0.00: Passo la següent mitja hora llegint una novel·la fantàstica ucraïnesa sobre l’orde dels homes llop, defensors d’Ucraïna. La seva lluita contra l’enemic i contra la foscor mateixa. El seu dolor i la seva mort.

N’estic obsessionada, però una amiga em va espatllar el final dient-me que la majoria dels herois moren al final. Ara tinc una mica de por d’acabar-la. Odio quan els herois moren.

I amb això m’adormo.

A Ucraïna ens agrada desitjar-nos una nit tranquil·la. Bona nit, benvolgut lector! Gràcies per haver passat aquest dia amb mi.

PS. Ha estat un bon dia.

Potser heu pensat: “Oh, no és tan greu això de Kíiv.” Per a alguns de nosaltres, no ho és. Per a molts, és molt pitjor.

Hi ha dies dolents. Hi ha dies insuportables. I hi ha bons dies, com el meu d’avui. Però la nostra definició de “bo” ha canviat. Ha caigut dramàticament des que Rússia va envair casa nostra, va destruir les nostres vides i ens va empènyer al límit.

La resiliència d’Ucraïna no està garantida. No sabem quanta ens en queda sense el suport constant de la resta del món.

Només tenim l’avui.

Si voleu ajudar The Kyiv Independent podeu fer una donació en aquesta pàgina.