23.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 23.10.2025 - 23:42
A mesura que s’acosta el dia del primer aniversari de la gota freda, és inevitable que els records tornen al primer pla. Passa quan entrem a casa de Manuel Álvarez, de Catarroja, que no va poder sobreviure a l’onada que va entrar als baixos de casa. El rastre del fang encara és ben visible a totes les parets, a la cuina, al pati. I a l’ambient encara hi ha l’olor de la humitat i la tristesa que ho impregna tot. Graneres, fang solidificat i unes cadires improvisades.
Manuel Álvarez era el pare de Rosa Maria, la presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals DANA 29-O. Per fer aquesta entrevista, que vam enregistrar dimecres i podeu veure íntegra en vídeo, quedem amb ella i amb Mariló Gradolí, la presidenta de l’Associació Víctimes de la DANA 29 octubre 2024. Totes dues tenen una agenda molt atapeïda, amb actes, entrevistes i la preparació del funeral de dimecres vinent. S’han convertit en les cares més visibles de la tragèdia. Elles representen centenars de persones, cadascuna amb una història diferent que té el mateix punt de partida: la gestió negligent del Consell el 29 d’octubre de 2024.
—Falten pocs dies per al primer aniversari i imaginem que són dies molt durs i complicats.
—Rosa M. Álvarez [R. M. À.]: Sí. Exactament, avui ha començat el compte enrere. Avui és dimecres, serà dimecres vinent, quan serà el dia maleït, el dia que farà un any que els nostres responsables polítics de la Generalitat Valenciana no eren al seu lloc. I els que hi eren no tenien ni la competència ni les ganes de posar-se a treballar. Tenien les competències, però no eren competents, com hem vist en aquest any i, sobretot, en els últims dies en els vídeos.
—En un any han passat moltes coses. Abans de parlar-ne, voldria que em diguésseu com us trobeu vosaltres personalment.
—Mariló Gradolí [M. G.]: Realment, un any després, pensar que encara hi ha Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat és dur. És dur per a la societat valenciana, és dur per a les famílies de les víctimes mortals i és dur per a la gent de la zona zero, que sabem que la llei d’emergències deia que la Generalitat hi era per protegir-nos i no hi va ser. Amb el resultat de víctimes mortals. Amb un resultat d’històries de supervivència, hi ha històries terribles d’aquella nit, i gent que, un any després, encara continua patint-ho. Les associacions sabíem que seria un procés llarg, veure Mazón encausat, i esperem que acabe en la presó. Però també és molt trist veure com intenta d’esborrar què va passar aquell dia, fiant-ho tot a una reconstrucció que continua essent negligent, inexistent i insultant. Amb projectes que diu que són il·lusionadors, perquè realment són una il·lusió, perquè no tenen ni finançament ni tenen molla per a donar-nos seguretat. I amb això, com ens sentim? Doncs, amb ganes que arribe eixa veritat, saber què va passar, i eixa justícia que sabem que arribarà, i la reparació. Tenim moltes ganes de veure que som una societat resilient, que som famílies resilients i que s’ha de començar a superar eixe dol. Per a les famílies, el dia 29 enguany serà molt dur.
—Heu tingut la pèrdua del pare, Rosa, o danys materials, en el cas de Mariló. Però, això a banda, heu agafat la bandera. Us heu convertit en les cares i en les veus que duen darrere víctimes, afectats, damnificats, persones que van patir… Com us afecta personalment, això de ser les cares visibles, de respondre a preguntes?
—R. M. À.: En el meu cas concret, va segons el dia. A més, és reviure i reviure eixe dia, els dies posteriors. També, la càrrega que representa donar suport a eixes famílies, que ho passen pitjor que mai. Hi ha hagut dos moments crítics. Un va ser Nadal, una època molt complicada, que si no haguera estat per eixe grup de famílies, no sé com hauria anat. I l’altre, ara que s’apropa l’any i el funeral d’estat. En l’àmbit personal, m’ha dut crítiques, i a la vegada, també, molt de suport. Les crítiques en xarxes socials són brutals. Et neguen que hages perdut ningú. Et deshumanitzen. El tema d’una pretesa politització, que no és el cas, però encara que siga així, mon pare hauria faltat igual, per eixa negligència. Per tant, és molt dur. Jo intente no llegir cap xarxa social, però a vegades pengen algun article en el grup de famílies on es parla d’alguna cosa, una entrevista, i com que els comentaris són oberts, hi entren tots els hooligans a posar-te a parir. S’inventen una biografia. Cada dia m’hi reconec menys, en eixes biografies, que són totalment falses. A l’altra banda, hi ha el reconeixement. No ho fem perquè se’ns reconega res, però afortunadament és majoritari. Però aquestes persones, normalment, no entren a les xarxes socials. Tenim el suport del carrer dia rere dia. També de quasi tots els mitjans de comunicació. La resta són pseudo-mitjans que han anat a fer mal. Són els que no s’han posat en contacte amb la nostra associació i han anat a dues associades nostres, les han gravades de manera il·legal, sense que ho saberen elles, i ho utilitzen per intentar de carregar-se la jutgessa. Ha arribat fins al CGPJ.
—Us referiu al fet que hi ha qui acusa el marit de la jutgessa de ser-hi present quan pren declaracions?
—R. M. À.: Una, sí. I l’altre fet és que, tot i que ha dit que no, han mentit. Però és que el més greu és que elles no sabien que les gravaven. Han fet un talla-enganxa i han fet el que han volgut amb eixa gravació.
—M. G.: Som maltractades institucionalment, i això és molt dur, perquè els representants de la institució valenciana, institució en què creiem profundament, no estan a l’altura. Van ser negligents i continuen essent negligents i maltracten les víctimes. Maltracten la societat perquè, quan ens dius que som les cares visibles, no som nosaltres, no som Rosa i Mariló, som representants d’unes associacions que tenim el suport de més del 80% de la població, que en una enquesta fiable diu que no vol que Carlos Mazón siga president de la Generalitat. Això és el que ens dóna ànim i ànima per a continuar reclamant la veritat, la justícia i la reparació.
—La crítica del govern Mazón contra vosaltres és que esteu polititzades, que els partits us utilitzen. Us sentiu utilitzades per l’oposició?
—R. M. À.: No. Ni com a associació, ni a títol personal. No m’ha utilitzat mai en la vida ningú, i no serà ara, en la mort de mon pare i en la mort dels familiars dels nostres associats. En la nostra associació en cap moment ens hem sentit utilitzats, sinó que hem sentit el suport de l’oposició, i també de la ciutadania en general. Del 80% de la població o més. Per tant, els qui són al lloc equivocat, els qui no donen eixe suport a les víctimes i als familiars de les víctimes, són ells. A més, ells no fan política? No són un partit polític? Si no dónes suport a eixa gestió, estàs polititzada; si dónes suport a la gestió que ells fan, no estàs polititzada. És un argument molt pervers. Ara m’escrivia un dels nostres associats, que és votant del PP. Ja va fer una carta oberta, i ara n’ha fet una altra. Quan parla amb els mitjans, ell diu: “Jo sóc votant del PP i estic totalment defraudat, segurament més que les persones que no han votat el PP.” El dolor és brutal, se sent doblement decebut i doblement maltractat.
—M. G.: Hi ha una perversió que és quan ens diuen que som utilitzades, però, en realitat, som reconegudes per institucions i maltractades pel Consell. I això s’ho han de fer mirar, perquè som ciutadania.
—R. M. À.: Aleshores, Ursula von der Leyen, que també pertany al PP; Roberta Metsola, que també pertany al PP; el seu company Esteban González Pons, que també pertany al PP, també ens han utilitzat?
—Fa un any que els ciutadans criden “Mazón, dimissió”. De la permanència de Mazón al capdavant del Consell, què us fa més mal?
—M. G.: Les mentides. Les mentides i l’intent de manipular i de canviar el relat sobre allò que va passar aquell dia. Mazón no hi era, va mentir. Ho sabem per uns vídeos que també va amagar, encara no ha oferit la llista de telefonades, no sabem res. I eixa mentida, eixe maltractament, eixe voler esborrar sense assumir la responsabilitat que té, i continuar mentint, i intentant desacreditar-nos. Ara tot és reconstrucció, però no és de veres. Eixa mentida continuada dol tant, que l’única cosa que queda és que se’n vaja, que entre a la presó, que assumesca les seues responsabilitats com cal, i per això demanem a tota la gent que ens acompanye a la manifestació a demanar la dimissió de Mazón, com a pas previ de la presó.
—R. M. À.: Hi ha tres veritats. La veritat judicial, que està encaminada, amb aquesta instrucció que tan diligentment fa la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra. La veritat política, i la veritat social. De veritat política, no n’han assumida cap. Ells l’haurien d’haver assumida, independentment del que passe en l’àmbit judicial, el 30 o el 31 d’octubre. Moltes persones de la nostra associació pensem que no tenim representant ni cap del Consell. No el legitimarem en cap reunió, en cap foto; que és ell qui la necessita, no nosaltres. Ens fa mal la seua presència, perquè per a nosaltres és el màxim responsable de la mort dels nostres familiars. Perquè, a banda de no ser en el seu lloc, de no saber on era, de continuar la seua agenda, ell va nomenar les persones que estaven al càrrec d’emergències, gent que no en tenia ni idea. Ella mateixa [l’ex-consellera Salomé Pradas] ho va reconèixer l’11 d’abril. I després hi ha la veritat social. El carrer ens diu cada dia, a tota hora, que ell n’és el responsable. I, per cert, també ens fa molt de mal cada vegada que somriu. Sempre és qui més somriu en qualsevol acte, en qualsevol foto, i ja he dit moltes vegades que algun dels assessors que té li diga que es lleve eixe somriure de la boca… I les mentides. Estan instal·lats en la mentida contínuament. I, sobretot, eixes entrevistes que va fer el Nou d’Octubre, que la jutgessa les va qualificar d’autoficció. Està en una realitat paral·lela perquè no pensa a governar, sinó a salvar el cul, perdoneu l’expressió, però és així. Es veu acorralat, i de fet ara ja pareix que hi ha certes diferències dins el Consell. Susana Camarero i ell, una conselleria i una altra, Emergències i Medi Ambient… Per tant, ja no tiren la pilota a les altres administracions, sinó entre ells, perquè estan en mode campe qui puga. I la instrucció tot just ha començat.
—La vostra associació, Rosa, ha demanat que Carlos Mazón no vaja al funeral d’estat. Per què?
—R. M. À.: Per a qualsevol funeral on acudira el màxim responsable de la mort de les persones que allí s’honraran, s’entendria perfectament. Ell no és allí per ser Carlos Mazón, perquè Carlos Mazón no és ningú. De fet, és un ésser prescindible, ell mateix deia que no feia falta que estiguera. Jo, el dia que va ser a les Corts, ho vaig dir en una televisió, que era un ésser completament prescindible. Ell és allí perquè representa una institució, que és la de tots els valencians i les valencianes. Si eixe dia va fallar, el dia 29 d’octubre de 2025, dimecres que ve, no ha de ser-hi. Per protocol l’han de convidar perquè representa eixa institució, per a nosaltres no la representa des de dies després del 29 d’octubre de l’any passat. És a les seues mans, no anar-hi. Per això li hem demanat que no hi vaja, que per primera vegada tinga un poquet de decència, i no hi vaja i no faça més mal a les famílies. L’acte, en principi, està organitzat perquè no hi haja cap possibilitat que vinga a saludar-nos, perquè en seria capaç. Si algun familiar el vol saludar, ningú pot impedir-ho. Però que no vinga ell a saludar-nos, perquè no sé què podria passar.
—En canvi, vosaltres, Mariló, heu dit que com associació no anireu al funeral. M’agradaria que aclaríreu quin és el raonament que us ha dut a prendre aquesta decisió.
—M. G.: Nosaltres, amb les famílies que també acudiran al funeral, tampoc volem que hi siga. El que hem comentat és que, com associació, pensem que no hem de ser-hi. És a dir, el funeral ha de ser per a les famílies. Únicament per a les famílies. I les associacions, la representació de l’associació, no deixem de ser societat civil, i volem posar l’exemple, perquè s’entenga, que no cal que tot el món hi siga, allí. Han de ser-hi les famílies. La resta no cal que hi siguen. Nosaltres, com a representació de l’associació, no hi serem. Algunes famílies de la nostra associació han decidit d’anar-hi, i unes altres, no. La societat, eixe dia ha de donar suport a les famílies. Eixe dia 29 ha de ser el dia de recolliment i de reconeixement del dolor de les famílies. I, per tant, no cal que hi siga tot el món. Crec que, si diem públicament que no hi serem perquè pensem que, com a representació de l’associació, eixe dia no hem de ser-hi, fa falta molt poqueta intel·ligència per a entendre què diem, respecte de la persona que possiblement també hauria d’entendre que és prescindible.
—Ja teniu data per a anar a la comissió d’investigació del congrés espanyol. Us han escoltat a Europa, us escoltaran a Madrid, però al País Valencià, encara no. No hi ha data per a anar a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes. I si hi aneu, hi anireu dissolts entre més associacions. De què tenen por, el PP i Vox?
—R. M. À.: Tenen por del que representem. Representem moltíssimes famílies. Representem la dignitat, que és el que ens diu tot el món. Tenen por d’eixa dignitat. Tenen por de posar-se davant l’espill de les morts que ells causaren. Evidentment, no a propòsit, això ho tenim clar. Però sí per la seua desídia, pel seu negacionisme. Pels seus interessos econòmics, perquè hi havia el pont de Tots Sants. Per això ens volen dissoldre.
—En canvi, al congrés espanyol sí que hi anireu tretze persones. Tres dies de compareixences. Supose que espereu que el vostre missatge s’escampe i que quede clar què va passar…
—R. M. À.: És un format molt diferent, perquè hi ha interès per saber què passà, sobretot, com ens sentim les víctimes i els damnificats.
—M. G.: Nosaltres sempre diem que la veritable comissió d’investigació és la que fa la jutgessa. La de les Corts sabem que no deixarà de ser un paripé, però, així i tot, essent l’òrgan d’expressió dels valencians, volem ser-hi perquè s’escolten les històries, perquè s’escolte la veu de les víctimes. I pel que deies, ens escoltaran primer a Europa, ens escoltaran primer al congrés dels diputats, que no ací. Al congrés dels diputats tindrem eixa entrevista que el Nou d’Octubre [Carlos Mazón] va fer a mitjans de comunicació, i a veure què respon.
—Carlos Mazón serà el dia 17 al congrés espanyol, què n’espereu, de la seua compareixença? Espereu que assumesca cap responsabilitat? Que demane perdó? Que diga on era el dia 29 a la vesprada?
—R. M. À.: Jo, més mentides, més d’eixa realitat paral·lela on viu. Imagine que culparà tothom. Espere que no torne a culpabilitzar una part de les víctimes, perquè el 24 de setembre, quan érem a Brussel·les, una part de les víctimes érem culpables per no haver tingut clares les prioritats i haver baixat als garatges. Podríem haver sigut qualssevol de nosaltres. Per exemple, la meua filla també va baixar al garatge. Hi baixà abans i no va perdre la vida, afortunadament, però per poc no la perd allí al cantó, quan era amb Eduard, el meu home, intentant rescatar el seu iaio. Però podríem haver sigut qualssevol. Milers de persones que, quan ve una barrancada, intenten de salvar els cotxes. Perquè no teníem cap informació, no s’havia avisat de cap risc. I és curiós, perquè ells mateixos entren en un bucle de contradiccions. Si ells mateixos no tenien, suposadament, la informació, com vols que la tinguéssem les persones, els particulars, com els agrada tant de dir. A nosaltres també ens causa estupor que diguen eixes barbaritats.
—Totes dues sou veïnes de localitats afectades. Mariló parlava al principi de la reconstrucció, que no és com l’esperàveu. Com veieu, a banda de la reconstrucció física, els vostres veïns, l’ànim dels ciutadans que van patir la barrancada?
—M. G.: Des d’un primer moment vam reclamar suport psicològic perquè consideràvem que érem una societat traumatitzada i de dol, un dol col·lectiu. Cadascú està en el seu punt, i cadascú ho gestiona, però feia falta molta ajuda psicològica en la zona zero. Un any després, pense que encara hi ha molta gent que necessita sentir que té seguretat, perquè amb qualsevol alerta de pluja sabem que hi ha gent que s’ho passa malament. Si un dia plou, es passa malament. Qualsevol dia que no se sap clarament si plourà és un dia estrany com el 29 d’octubre, a molts se’ns remouen moltes coses. I en eixe sentiment que encara tenim, un any després, eixa reconstrucció sentimental, eixa reconstrucció de veure com els pobles, com el lloc segur que era la casa es va reconstruint i tot això, en aquesta situació no confiem en la Generalitat ni en el Consell perquè ens donen seguretat. No hi confiem perquè ara és un pèndol. Ara, quan hi ha una alerta, ens alerten i això tampoc és seguretat. Volem seguretat, i la persona que és al capdavant de la Generalitat no ens dóna seguretat. Però jo pense que no ens dóna seguretat ni a la zona zero, ni a Alacant, ni a Castelló. Què han fet? Continuen amb polítiques negacionistes, continuen igual, no ens donen seguretat. I això també és dur.
—Parlàveu ara de les alertes. Aquests dies hem vist que, amb la mateixa legislació, amb els mateixos mitjans, sí que són capaços d’alertar. El president Mazón, que diu que no té cap paper en el CECOPI, sí que hi va, va al lloc de comandament avançat, o com a mínim hi va a fotografiar-se, a explicar que sí que hi ha anat. Per tant, no sé si açò encara us remou més, pensar que tenien la capacitat de fer-ho i no ho van fer.
—R. M. À.: Efectivament! Cal recordar que la primera va ser el 28 [de setembre], que va ser el dia de la manifestació. Ens van avisar amb tant de temps, que ens posaven en alerta a les quatre del matí del 29… Va ser un avís molt estrany. No s’havia convocat el CECOPI, ni tan sols la reunió d’emergències. De seguida ho vaig dir: “Açò és un tema dissuasiu per la manifestació”. Després em van posar a parir en les xarxes socials: “Si avisen, malament; i si no, també”. És que no és qüestió d’això. Moltes persones van entendre que era a les quatre de la vesprada. Hi ha gent que no sap les AM i els PM. Eixe dia, quan no s’havia convocat res, teníem una alerta superpreventiva per a les quatre del matí. Mariló utilitza el pèndol per explicar que hem passat del res al tot. Jo pose l’exemple del metge, que em dedique a temes de salut. Això és com quan tu vas al metge i et fa vint proves. Hi ha gent que es queda contenta, i diu, quin metge més bo. Al contrari, eixe metge no té cap ull clínic. Fuig d’eixe metge! No et pot fer una radiografia del genoll, un TAC cerebral, una analítica o un electro. No en té ni idea. I en les últimes emergències està passant açò. Fem-ho tot! Fem les màximes alertes! Però què passa? Que quan vinga de veres, quan passe realment, ningú en farà cas. S’han d’asseure, estudiar-ho bé, quines mesures cal prendre. Perquè, per exemple, la comunitat educativa no es pot parar cada vegada, perquè llavors pràcticament no faran classes en octubre o primavera. Aquests episodis seran cada vegada més freqüents. Ahir vaig ser amb Fernando Valladares i ho deia. Açò cada vegada passarà més sovint, i amb episodis més dolents. Per tant, quan siga així, avant, però quan no… En la tardor i la primavera plourà, segurament. O tot el contrari, hi haurà èpoques de sequera absoluta.
—M. G.: No podem tindre por de la pluja.
—R. M. À.: Ell mateix s’ha radiografiat. La jutgessa, immediatament, després de l’episodi del 29 i el 30, va dir, “què ha passat ara, que ara sí? I el 29 d’octubre de l’any passat?” És que queda en evidència. I també ha servit perquè, segurament, altres comunitats, com va ser el cas de Catalunya o de Múrcia, es posaren les piles immediatament. Però he de dir que el 28, quan vaig sentir que era sobre les tres i mitja de la vesprada, si no recorde malament, em va entrar moltíssima ràbia. Una impotència brutal, vaig estampar el mòbil, perquè era… Ara que no està passant res, que hi ha un sol impressionant, ho fan expressament, i els nostres morts són morts per culpa seua. Era tan evident. Per una banda, quedaven totalment radiografiats, però per l’altra, de veritat que eixe dia no podien haver fet absolutament res? És una impotència! Jo cada setmana, quan vaig a la psicòloga, parle de com gestiones un dol que ni és per malaltia ni és per accident, que és per una negligència brutal de la institució que ens havia de protegir. Jo dic que és una jurisprudència emocional. És un terme que m’he inventat jo, però pense que és per a reflectir-lo. No hi ha jurisprudència emocional ni psicològica per a això.
—Lligant-ho un poc amb això que dieu, parlant amb persones que van viure d’una manera o d’una altra eixe dia i els dies posteriors, ens hem adonat que hi ha molta gent que no és en cap llista… No és ni en la llista de morts, ni en la de ferits, ni en la de desapareguts…
—R. M. À.: De ferits, crec que no hi ha llista.
—Vull dir que és gent que no va resultar ferida físicament. Però hi ha totes eixes ferides emocionals i psicològiques. De les persones que van passar hores i hores en una autopista. Dues hores enganxats a un arbre… És gent que, físicament, no té res, però va sofrir allò. Són centenars de persones.
—M. G.: Milers, moltíssimes, moltíssimes…
—S’acosten a les vostres associacions?
—M. G.: Sí, de fet, recorde un cas molt concret d’una persona que vingué i em digué: “Per fi, he pogut dormir”. Era juny o juliol. Per fi havia pogut dormir, perquè havia vist i havia pogut saludar la persona que pensava que havia sigut arrossegada pel fang. Em va dir que l’havia vista i que era viva. En eixe moment dius: hi ha gent que patia pensant que havia faltat una persona. I després penses, i eixa persona que va ser arrossegada pel fang? I la gent que la volia? Hi ha tantes i tantes històries de supervivència. Hi ha tantes històries de gent que ho va passar tan malament. Tu imagina’t que has vist una persona que ha passat, però també hi ha gent que va veure passar la gent que ha faltat. Anaven surant i colpejant-se. I ho han vist. Com es gestiona, això? En quin llistat són? En quina jurisprudència es pot jutjar aquesta situació? Eixes persones no són enlloc. I són víctimes psicoemocionals d’una negligència. I no, no acceptem que ens diguen que no sabem protegir-nos i que no tenim clars els valors. No ho acceptem ni ho acceptarem. Perquè sí que en sabem.
—R. M. À.: Jo volia afegir una cosa d’abans… Com veus, tenim molts lapsus. I això és una seqüela posttraumàtica. Jo volia dir una cosa que ens van dir l’altre dia. Ens van donar un petit encàrrec. Ara moltes persones compliran un any de la baixa per la dana, i això no s’està contemplant. Dies després de la dana, familiars de persones que van faltar van agafar una baixa. Ara, quan faça l’any, els donaran l’alta o els donaran una pròrroga. Però si fan açò, hauran de passar una inspecció especial. Dilluns estiguérem en la USME de Catarroja, que és una Unitat de Salut Mental d’Emergències que s’ha creat gràcies a la nostra reiteració, per dir que la Generalitat no posava mitjans psicològics ni de cap mena. I al final, a través de delegació del govern [espanyol], es va constituir, per un període de catorze mesos. Dilluns va venir la ministra Mónica García. Dilluns va haver-hi una trobada molt bonica. Nosaltres no ho sabíem, però hi havia dues persones de la Generalitat, a la reunió. Després, un d’ells ens va dir a mi i a Carmina, la vice-presidenta de l’associació, que ara venia el tema aquest de l’any. I que s’havia de tenir en compte que s’ampliava sis mesos, començaríem a rebre menys diners. I, en acabat, el tema de la invalidesa, i que ens quedaria poca pensió. I ens va dir que parlàrem amb les famílies, que s’incorporaren, que no sé què… Estàvem flipant, nosaltres no som ningú per a dir a cap familiar què ha de fer. Però, és clar, en moltes empreses ja van forçant la situació.
—M. G.: Com si a un estrés posttraumàtic li pogueres dir que té data de caducitat.
—Parlant de la gestió de la Generalitat, aquells primers dies, quan la gent donava diners o objectes per a les víctimes, la Generalitat va obrir un compte, que es deia Som Solidaritat, i hi van anar a parar dotze milions d’euros. Ara hem sabut que d’aquests dotze, nou estan aturats.
—M. G.: Són negligents. Van ser negligents en l’emergència, són negligents en la reconstrucció i són lladres. Perquè eixos diners vénen de gent que no sabem si s’ha rascat molt la butxaca per ajudar-nos, quan van veure eixes imatges en la televisió. No sabem si formava part dels seus estalvis, però era gent solidària que va oferir els seus diners per a les famílies i per a ajudar la gent afectada per la dana. I són en un compte de la Generalitat perquè tant els fa.
—R. M. À.: I els altres tres?
—Segons la consellera, van anar a un fons, que van anunciar la setmana passada, d’ajuda a famílies desafavorides, però el president no ho va dir.
—R. M. À.: D’acord, tots nou són allí. Però el problema és: on són realment els nou, perquè a mi, com a afectadíssima, no m’ha aplegat ni un cèntim. Per això pregunte, i no estan ací dipositats de manera incomprensible, perquè no són d’ells. Però hi ha els altres tres. Què han fet ells, i com els han gastat? S’hauria de fer una auditoria.
—De tot aquest any que ha passat, Rosa, heu dit que la pitjor època havia estat Nadal.
—R. M. À.: De manera col·lectiva sí, és clar. Després hi ha els aniversaris, els natalicis, ja puntualment, però com a col·lectiu, Nadal.
—En el vostre cas, Mariló, quina ha estat la pitjor?
—M. G.: Per a mi, el pitjor moment són els dies entreverats. Eixos dies que ni plou ni fa sol. Que no se sap bé com està l’oratge. Em torna aquell dia i m’ho passe molt malament. I hi ha gent que s’ho passa malament quan hi ha una alerta o quan plou. Com que no s’ha fet eixa justícia i reparació, encara costa. Sobretot per això, perquè no ens sentim segurs amb aquesta persona al capdavant del Consell. Eixa sensació que tenim tots d’estar en alerta en qualsevol episodi climàtic costa de digerir.
—L’atzar a vegades és molt capriciós, i ha fet que just quan és a punt de fer l’any s’haja trobat el cos d’una de les tres persones desaparegudes. Com que ja les hem integrades en la llista dels morts, no ens en recordem, que hi ha tres famílies que encara no han pogut soterrar les persones que els han faltat.
—R. M. À.: Nosaltres els tenim molt presents perquè són en la nostra associació. És Xavi, sí, que també varen perdre la filla. Anaven junts en el cotxe.
—Parlàveu de la manifestació, Mariló. Aquest dissabte el dediqueu al reconeixement de les víctimes. Al matí, feu un acte al Teatre Olímpia i a la vesprada, la manifestació. Supose que convoqueu la gent perquè hi vaja i que demostre que, un any després, eixe esperit del 9 de novembre continua viu.
—M. G.: Sí, i esperem que a la manifestació de la vesprada ens acompanye tota la gent voluntària, que sabem que ens va donar suport, que ens va escoltar. Tota eixa gent que ens dóna suport, que saben el nostre patiment i que saben positivament que Carlos Mazón no els dóna seguretat, han d’eixir al carrer a demanar la seua dimissió. És important, perquè la reivindicació també és memòria i és homenatge a les víctimes i a les persones que ja no són entre nosaltres per la gestió negligent del 29 d’octubre de l’any passat. Al matí farem un acte d’homenatge a les víctimes en què també hi haurà l’associació de Rosa i la de Damnificados. I esperem que siga també un homenatge a les víctimes, on escoltarem “Lladres de sobretaula”, una cançó que ens ha regalat Zoo, Los Chikos del Maíz, i més gent, escrita per Panxo. Ens fa molta il·lusió, sobretot el títol i el sentiment que té la cançó.
—No n’hem parlat, del dinar, ni de Maribel Vilaplana. Ella també serà citada al congrés espanyol. Què n’espereu, d’aquesta declaració?
—R. M. À.: Espere que no se sobrevictimitze com va fer en la seua carta oberta. Que no utilitze les famílies d’escut. Estem molt cansades que tot el món que passa per allí ens utilitze. Ella va fer aquella carta perquè li convenia en aquell moment. Era claríssim, deu mesos després, perquè es presentava en el camp de futbol, de l’equip que ella representa, i li va caure de tot. Havia tingut deu mesos per a fer la cronologia sobre què havia passat en el dinar. Li anaven caient contractes en la consultoria que té de comunicació. Tot el nostre respecte pel seu dolor emocional, però que no ens utilitze.
—Si tinguésseu davant Vilaplana, què li demanaríeu?
—R. M. À.: Doncs que contara exactament què passà, no què passà en el dinar, sinó si ell estava realment assabentat. Eixos detalls per a mi són fonamentals. Volem saber com tornava [a la taula], de veritat, que si estava informat, o tornava com si res. Fa temps que dic que té trets psicopàtics [Mazón]. Però si actuava així, encara més. Una persona que és informada que el seu poble està ofegant-se, o que està en un perill molt alt, continua dinant i bevent? Hi havia alguna persona més dinant o bevent? Per què quan ix la telefonada a Jordi Mayor, alcalde de Cullera, pareix que hi havia més persones. Diu que ha eixit el seu nom a la conversa… Dubte molt que estiguera parlant amb Vilaplana. Qui hi havia, realment, en eixe dinar?
—Voleu afegir res?
—M. G.: Com sempre, crec que estem totes dues d’acord, en donar-vos les gràcies per ser-hi i per contar la realitat. Per escriure des del vessant valencià i no deixar que ens escriguen des de Madrid el relat. I moltíssimes gràcies per la tasca que fa tot l’equip.
—R. M. À.: I jo, també, per la valentia del títol del teu llibre. És el títol més valent, i és la realitat: els morts de Mazón.
