Victoria Lomasko, premi Veu Lliure del PEN Català: “Em considero una artista internacional”

Aquest migdia, en roda de premsa, s’ha anunciat la guardonada amb el premi Veu Lliure del PEN Català, un premi que va ser iniciativa de l’escriptora Antònia Vicens al 2010, quan era vicepresidenta del PEN per les Illes. Enguany és la 13a edició del premi i alhora se celebren els 100 anys del PEN Català, i per celebrar-ho s’ha fet una exposició al Palau Robert i aquest vespre, allà mateix, a les 19 h, hi haurà un recital de poetes ucraïnesos (Andríi Antonovskyi, Catalina Girona i Sofia Kostyukevych), amb una cadira buida, com sempre, simbòlica, per recordar els escriptors perseguits, ha explicat Laura Huerga, nova presidenta del PEN Català. 

Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor, i cap del comitè d’escriptors perseguits del PEN, ha sigut l’encarregat d’anunciar el premi i glossar la figura de l’artista russa. La roda de premsa s’ha hagut de fer en línia perquè Victoria Lomasko ara mateix, per problemes de visats des que va fugir de Rússia el 5 de març passat, no es pot desplaçar a Barcelona a recollir el premi. 

Victoria Lomasko mereix el premi Veu Lliure perquè ha patit repressió, perquè és fora de Rússia, el seu país, i no per gust, i no sap si podrà tornar-hi, i sobretot perquè ha mostrat coratge amb el seu art, ha explicat Llauger. «Aquest premi també vol ser una denúncia de la política europea d’asil.» Lomasko s’ha vist obligada a fer denúncia, però la seva vocació natural és ser artista i prou, ha aclarit Llauger. Mereix el premi, doncs, també, perquè ha assumit una obligació cívica que no buscava i perquè ser artista i prou és un privilegi que ara mateix ella té vetat: «Els periodistes sempre em pregunten per Putin, no pel meu art», ha declarat ella mateixa. 

Les obres de Victoria Lomasko han estat publicades en català per Godall Edicions, primer Altres Rússies (2020), traduïda per Marta Nin, que també es va publicar en castellà, i aquest setembre, L’última artista soviètica, traduïda per Arnau Barios, que aviat sortirà també en castellà, i que cal dir que en català va ser en el primer idioma en què aquesta obra va sortir publicada a tot el món. L’editora, Matilde Martínez Sallés, ha agraït el premi però també ha lamentat que aquests dos llibres ara tinguin ressò per la situació política actual, perquè a Godall Edicions van apostar per l’art de Victoria Lomasko abans de tot això. «L’obra de Victoria Lomasko és important per sobre de les circumstàncies polítiques.» També ha recalcat que aquest premi és una mostra de solidaritat amb les persones al marge del passaport que tinguin, i que servirà per difondre el discurs de Victoria Lomasko contra la dictadura de Putin.

«Com a persona russa, amb passaport rus, és molt important per a mi rebre aquest premi», ha agraït Lomasko, «perquè no tothom al món està preparat per fer res bo per algú que sigui rus. Molta gent ha donat l’esquena a la gent russa». «Els russos i Putin no som el mateix», ha volgut recalcar. Lomasko ha volgut agrair el suport de Matilde Martínez Sallés en tot moment, i dels seus altres editors en altres idiomes, i de totes les persones que la veuen com una artista i no com una russa. «Jo no puc canviar el meu passaport.» 

«Intento transformar en art els meus traumes, que són els d’una persona que ha estat oprimida. Pertanyo a una generació que recorda tots els detalls del règim soviètic. El meu pare era pintor per al règim soviètic, teníem la casa plena de retrats de Stalin, però ell odiava el règim soviètic. Jo he crescut buscant un altre camí, un camí al marge de l’art oficial. Viure a Rússia no ajuda a fer art gran, però pots agafar un tros de paper, dibuixar-hi una cosa petita i després guardar-t’ho a la butxaca i potser fugir del país.» Lomasko també ha explicat que ha hagut de treballar a Occident perquè a Rússia no la publicaven. I que després tornava a Rússia i corria sempre el risc de ser arrestada pel seu art. Eren molt pocs els artistes que s’oposaven a Putin abans del 24 de febrer, quan es va declarar la guerra d’Ucraïna. 

«Ara estic a Itàlia, a Brescia, preparant una exposició meva de 150 peces que també es dirà L’última artista soviètica. I he escrit un assaig sobre el meu exili, perquè no solament em sento artista, també em sento escriptora. I de vegades necessito primer escriure per després poder dibuixar.» Segons Lomasko, l’art és una porta màgica a un món meravellós, l’art pot canviar les persones, i ella vol ser artista i prou, vol tenir aquest privilegi que tenen artistes d’altres països que no estan en conflicte. 

«No vull tornar al meu país tal com és ara. Jo m’he escapat de Rússia. Aquell país ja no és la meva pàtria. Trobo a faltar la família, els amics, el meu pis, els meus veïns, la natura, però no estic preparada per tornar a un país on estan disposats a eliminar les meves obres i fins i tot a mi mateixa. Jo em considero una artista internacional i és així com penso quan faig el meu art.» Ara Lomasko és a Itàlia, a Brescia, i després tornarà a Alemanya, però segueix lluitant per anar obtenint visats, movent-se de país en país, i amb l’esperança de poder tornar a Barcelona, on va venir al setembre a presentar el seu llibre, en una estada breu de tres dies. 

«En cada família russa hi ha gent d’Ucraïna. En cada família ucraïnesa hi ha gent de Rússia. Hi ha gent russa que ajuda ucraïnesos i que contribueix a mitigar aquest odi contra els russos. Estem vivint un període molt fosc. Per als ucraïnesos és una tragèdia, la fi del món. Per als russos és molt dur, perquè la guerra també destrueix el nostre país. Però vull pensar que tot plegat serà una lliçó sobre com construir el món global més endavant»: aquestes han sigut les paraules de comiat de Victoria Lomasko, artista gràfica russa, i per descomptat internacional, a l’exili.