Darrere el premi honorífic dels primers Premis Carles Santos de la Música Valenciana hi ha el compositor de ‘

Moment de l’entrevista.

Una vegada ací, vau muntar l’Equip València Folk, el germen d’Al Tall.
—Sí, vam muntar un grup als escoltes. Un dia vam anar a la Cova del Drac de Barcelona, on actuava el Gup de Folk i al·lucinàrem amb tot allò. De seguida, vam començar a treballar, més enllà dels escoltes. Vam fer l’Equip València Folk, que va ser la meua primera activitat amb una incidència pública. Va ser una experiència forta perquè tots els dimarts tocàvem al Micalet, vam fer moltes actuacions per a col·legis majors, parròquies progres, algun ateneu i en alguna plaça, fins i tot. Fèiem el repertori del Grup de Folk, alguna cançó tradicional d’ací i alguna nostra que, després, va passar a Al Tall, com per exemple, la ‘

Vicent Torrent tocant l’acordió.

Amb Al Tall heu fet divuit discs i centenars de concerts, què us ha representat?
—Ha representat la meua vida, ha estat una meravella, a Al Tall li he donat tant com he pogut i n’estic orgullós. Tot i que fa cinc anys que vam tancar el grup i que estic jubilat, continue xuclant i vivint d’Al Tall, perquè ens porten com cagalló per séquia amb tant d’homenatge i tanta cosa. Et criden d’un sopar Estellés i cantes quatre cançons, cantem en actes reivindicatius, etc. Continue vivint d’Al Tall.

L’any 1992 vau publicar

L’any 1984 vau promoure els Tallers de Música Popular, una estratègia per a recollir cançons que va nodrir la

Vicent Torrent amb l’avi de la seua muller: ‘el iaio Vicent’.

Què se sent després d‘haver vist l’impacte dels tallers i la fonoteca, com a mínim, a l’escola?
—Jo estic orgullós d’haver-ho fet. Josemi Sánchez i jo hi vam treballar moltíssim. El resultat és una eina que ja ens hauria agradat tenir quan començàrem amb Al Tall. Pense que hi ha un fons d’informació per a fer immersió lingüística, social i musical, per a escoltar, per a imitar i traure eixos sabors i eixes maneres de fer de la gent major. També us diria que la fonoteca està un poc estancada i que la feina de camp no s’ha d’abandonar mai, la memòria baixa molt a poquet a poquet, hi ha molta informació. Cal continuar la fonoteca i posar-la a disposició de la gent, fer recordatoris potents perquè la gent sàpiga que existeix i facilitar-ne l’accés. Per exemple, penjar-la a internet.

Vicent Torrent amb alguns discs de la Fonoteca de Materials.

Quina és la situació actual de la música tradicional?
—Si ho mirem amb la perspectiva dels últims cinquanta anys, la música tradicional valenciana ha pegat una petardada espectacular, a tots els nivells. S’ha tornat a usar, s’han perdut vergonyes, comença a no caldre disfressar-se d’antic per cantar d’eixa manera, ans al contrari. Al Tall hem fecundat idees, de mica en mica es va transformant la mentalitat, però no hem seduït gaires músics ni grups per a fer música popular amb el llenguatge tradicional, música corrent, assimilable en aquest segle. Hi ha hagut molta crescuda, però s’ha abandonat un poc el nivell popular que hauria de tenir. Ara bé, han eixit vau dedicar el guardó a la llibertat dels presos polítics.
Açò és un acte de valentia al País Valencià, malgrat que semble mentida.
—Sí, és un acte de valentia que… Bé, que els donen pel sac. Ens han posat a tir i en perill tota la vida, ara no ens posarem una caputxa perquè no ens identifiquen. És curiós, eh? Però els polítics d’ací han piulat poquet sobre els presos polítics catalans, no dic sobre l’independentisme, sinó els presos polítics de Catalunya, ostres! No diuen res, la població també està calladeta i la gent de la cultura també, com si mirant cap a un altre costat… I açò hi és, a més que som el mateix poble, és una injustícia flagrant i un acte de para-feixisme, açò que han fet.

Arriba tard el reconeixement?
—No, no. L’estic gaudint molt. És molt benvingut. Pujar a l’escenari, girar-te i veure tota la gent del sector, els col·legues drets aplaudint, eixa situació és un poquet intimidatòria, perquè al cap i a la fi jo m’ho he passat de puta mare treballant en açò. I sé que hem fet un servei públic, hem aportat coses i aliment, i un poquet de progrés a la població. Allà dalt sentia una mena de serenitat, de tranquil·litat, de dir, ostres, ja hem arribat on anàvem i gràcies per estimar tot açò, tot aquest patrimoni.

Ara teniu 72 anys. Vist en perspectiva, quina valoració feu de la vostra trajectòria?
—M’ho he passat molt bé, he gaudit, ha estat una vida molt divertida, molt dureta, he pencat molt. Pel que fa als resultats… És anar tirant cartes a la taula i anar transformant el joc d’aquest país. Cadascú va tirant les seues cartes i, entre tots ho farem tot, que diuen, oi?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb