Un immens quadre del pintor Manuel Boix amb la imatge del general Joan Baptista Basset presideix el despatx del conseller d’Hisenda, Vicent Soler. El general va ser l’heroi valencià de la guerra de Successió i actualment és una icona de l’activisme social al País Valencià. Basset, amb l’exèrcit dels maulets, va ser protagonista de les revoltes populars contra les autoritats borbòniques i els privilegis feudals que hi hagué l’any 1705 al Regne de València, on va ser comandant general de l’exèrcit aliat. Durant el setge de Barcelona, també va comandar l’artilleria que la defensava fins al darrer moment. Un quadre molt adequat per a l’home que encapçala la defensa d’un finançament just des del seu despatx del Palau de l’Almirall, un edifici de base gòtica que es remunta al segle XV. Molta pedra, però també esperit de combat per a una missió molt i molt complicada: aconseguir el finançament que reclama la societat valenciana.

Hem començat el 2018 sense el nou model de finançament que va prometre Mariano Rajoy ara fa un any en la conferència de presidents autonòmics.
—Exactament. Primera evidència que el senyor president del govern espanyol no compleix els seus compromisos.

L’actual és del 2009 i havia de durar cinc anys.
—No hi ha cap voluntat política d’abordar-lo. Sempre donen excuses de mal pagador: ara és Catalunya, fa quatre anys era una altra cosa… Mai no s’ha vist voluntat de canviar-ho i això és dolent per al conjunt de les comunitats autònomes, però particularment per les de l’eix mediterrani i per la nostra, que és la més mal finançada d’Espanya.

La més mal finançada?
—Açò ve de molt lluny, de la transició. Però sobretot ve del primer sistema pactat el 2002, que ens va deixar molt per sota de la mitjana de recursos per capita.

Com es canvia aquesta situació?
—El dictamen dels experts en finançament autonòmic que va eixir de la conferència de presidents és un salt qualitatiu importantíssim perquè deixa molt clar que hi ha una manca de recursos global per a totes les comunitats autònomes. Ja no estem en una lògica de suma zero com passava abans, quan algunes comunitats temien perdre el seu status quo si les de l’eix mediterrani milloraven. Ara s’ha constatat que les comunitats necessiten 16.000 milions i es pot arribar a un acord en què ningú hi perda però alguns hi guanyen….

Algú hi ha de perdre, forçosament
—Hi ha d’haver una reestructuració vertical entre administracions. Som un estat compost amb tres administracions, però en quaranta anys de democràcia no s’ha fet una reflexió sobre quins recursos necessiten les comunitats autònomes per atendre les competències que gestionen. Açò ha estat sempre un tabú, els diners de què disposa l’administració central no s’han qüestionat mai i això fa coixejar el sistema. Gastem el 42% del PIB i només n’ingressem el 38%. Hi ha quatre punts de dèficit estructural. S’ha de retocar la distribució vertical, el problema horitzontal s’alleugeraria moltíssim.

Mentre això no arriba, Montoro ha retallat del pressupost valencià ja acordat de 353 milions d’euros.
—És gravíssim. L’infrafinançament causa molts problemes, entre els quals el de tresoreria. El senyor Montoro diu que aquestes retallades són per la pròrroga del pressupost de l’estat, però no hi té res a veure, perquè aquest acord és del mes de juliol. És una situació extrema, perquè erosionar el finançament de les comunitats autònomes és erosionar el finançament de l’estat del benestar. I, a més, tenim un problema de jutge i part, perquè Montoro decideix sobre administracions en què ell no es responsabilitza de la gestió. Ell decideix el sostre de dèficit de les administracions, interpretant Brussel·les, però sempre agrana cap a casa. Això vol dir que l’estat té una capacitat de finançament molt superior i en canvi no té la responsabilitat sobre les obligacions que afecten la vida quotidiana de la gent: sanitat, educació, dependència, habitatge social…

Això té un nom.
—És deslleialtat institucional.

Fotografia: Conselleria d’Hisenda.

Només? Montoro us vigila les factures una per una. És una intervenció en tota regla.
—És part de la deslleialtat institucional. A mi no em preocupa que em vigile les factures. No tinc res que amagar. El problema és que jo no sé res del que ell fa. Els diners no són del govern, no són del ministre, són del contribuent, del ciutadà, que paga per tenir uns serveis. Però no pot ser que quan aquests diners van majoritàriament a Madrid a través de l’Agència Tributària no sapiguem què se’n fa. Allà es dilaten els pagaments, s’endarrereixen, se’n calcula la distribució amb una metodologia fosca i al final hem de recórrer al FLA per pagar proveïdors. El FLA és una estafa absoluta.

La resposta del Consell ha estat reclamar a Montoro que pague 1.500 milions d’euros de la liquidació de l’exercici del 2016.
—És el mínim que es pot demanar. És un afer menor. El problema és que no tenim un sistema en què el contribuent reba els serveis com toca d’acord amb el que paga.

Cal un pacte fiscal?
—Cal lleialtat institucional.

Amb Montoro s’ha vist que la lleialtat no funciona.
—Montoro utilitza la llei per castigar comunitats discrepants. En el Consell de Política Fiscal i Financera, que és el lloc on s’ha de pactar, ell arriba amb el 50% dels vots i guanya qualsevol cosa. Això fa inoperant el CPFF com un lloc de debat i negociacions.

Guanya sempre per golejada. Com es canvia això?
—Amb cultura federal. Entesa com a claredat i respecte mutus entre administracions. Els diners no es poden moure per canals foscos.

Canviant el ministre es resoldria res?
—No, perquè és una filosofia, una actitud del govern d’Espanya. Rajoy encara no ha entès que totes les administracions són majors d’edat.

La cultura federal que reclameu tampoc no entusiasma el PSOE, més enllà de les bones paraules.
—Som en el camí, per les reunions a què he assistit. La paraula ‘federal’ és equívoca. Hi ha molta poesia i poca prosa. La prosa vol dir quina classe de relacions establim. Cal un canvi de concepció de l’estat. No és un estat que es desagarre perquè algunes competències passen a les comunitats autònomes o als ajuntaments. Ha de ser un altra mena d’estat. La constitució del 78 s’ha de repensar, de refer, però fins i tot les insuficiències del 78 encara s’han de desplegar de manera lleial.

La poesia federal s’acaba quan arriba Susana Díaz?
—Això no és cert. Andalusia és al corredor mediterrani i té molt d’interès a canviar les coses. Hi ha una inèrcia intel·lectual de totes les parts. Ara s’ha demostrat que totes les comunitats hi perdem, i si fem pinya per aconseguir un nou model d’acord amb els serveis que prestem hi trobaríem punts de solució. Ningú no està bé.

Catalunya ja no participa en el debat sobre el finançament autonòmic. La troben a faltar?
—Sí, naturalment. La hi trobem molt a faltar. Catalunya ha liderat sempre la idea de l’Espanya plural, l’Espanya que té una geopolítica diferent del Paseo de la Castellana. La necessitem. Era un aliat important. També ens trobem a prop amb les Balears, però el fet que Catalunya no entre en el joc ens debilita des de molts punts de vista. Ens falta el seu lideratge.

Quin seria el finançament just que reclama el govern valencià?
—Tenim dos blocs competencials. El de l’estat del benestar, on el finançament s’ha d’adequar a les necessitats de la població. I l’altre bloc, d’acord amb l’esforç fiscal. Som l’únic cas d’Europa on, malgrat tenir una renda per capita inferior a la mitjana, som contribuents nets. La nostra balança fiscal és negativa, amb una renda per capita 11 punts inferior a la mitjana. I això s’ha de canviar.

El Consell preveu de crear una Agència Tributària Valenciana?
—Nosaltres tenim l’Institut Valencià Tributari (IVAT) on volem conformar una agència que ha de tenir capacitat per a fer dues coses. En primer lloc, aconseguir que el conjunt d’administracions valencianes i la Generalitat configuren un gran espai de gestió tributària. I, en segon lloc, que aquesta fortalesa tinga una rèplica en l’Agència Tributària espanyola. Volem una Agència Tributària de caràcter federal, volem estar dins, i volem saber què passa amb els nostres diners. L’ATV no és en el nostre horitzó.

Fotografia: Conselleria d’Hisenda.

A més del finançament, el vostre govern també ha reclamat el corredor mediterrani. Avui Rajoy inaugura el tram del TGV entre València i Castelló.
—Rajoy té molt poca vergonya. Com que no té voluntat de resoldre el problema del corredor mediterrani, va fent pedaços. Tot el món sap que això no és un TGV, no té les velocitats que toca, va més lent, etc.  És una manera de tapar-ho. En aquests anys del govern del Botànic hem aconseguit una certa unitat política, institucional, i amb la societat civil per una reivindicació que creiem peremptòria. Aquesta unitat és un valor històric. No n’havíem tinguda mai. Durant tota la transició, la dreta sempre ha treballat per trencar la societat valenciana pel mig, entre els bons valencians i els mals valencians. Aquest govern progressista ha aconseguit fer difícil aquesta maniobra de trencament en temes com el finançament i les infrastructures. El maltractament està en la distribució de les inversions estatals i n’és l’emblema el corredor mediterrani, una infrastructura que el Banc Mundial l’any 1963 ja deia que era la primera que s’havia de fer. I som a l’any 2018, s’ha fet de tot, menys el corredor mediterrani.

Aquesta consciència de maltractament que avui té la societat valenciana recorda la que tenia la societat catalana fa una dècada. El País Valencià pot seguir el mateix camí que Catalunya?
—La societat valenciana és conscient que la invisibilitat política dels valencians des del segle XIX ha creat un menysteniment dels interessos valencians, no únicament de la llengua i la cultura, sinó sobretot dels interessos. La història política valenciana és molt distant de la catalana i estem en una altra lògica, però sí que és veritat i és molt important que hi ha una consciència que aquesta invisibilitat s’ha de remeiar d’alguna manera.

Però a Madrid no ho veuen o no ho volen veure.
—És que dos-cents anys d’invisibilitat no se solucionen en un quart.

Catalunya ja s’ha cansat d’esperar.
—Catalunya sempre hi serà, passe el que passe. Seria un error per als interessos valencians si no prenguérem nota de tot això que passa. És el principal soci comercial, hi tenim afinitats lingüístiques i culturals, una història comuna, etc… També és veritat que sempre hem reclamat poder parlar de tu a tu amb Catalunya i no sempre ho hem aconseguit. Hi ha coses que s’han fet malament i això també ha creat un cert anticatalanisme que ara ja no té sentit. Però sí que és veritat que hi ha hagut poca sensibilitat a Catalunya per estar amb els valencians, amb els seus interessos, des de la política portuària, les infrastructures.

Si Catalunya s’independitza, milloraran les relacions amb el País Valencià o empitjoraran?
—Depèn de com acabe aquesta independència. En principi cap dificultat de comerç i de relacions no és bona, però en un món en el qual les fronteres van desapareixent, no sé quina mena de frontera hi podria haver. En tot cas, la situació actual és molt millor perquè permet una relació profunda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb