Vicent Soler als Banys de l'Almirall, que fan part del conjunt arquitectònic de la conselleria d'Hisenda i Model Econòmic (imatges: Prats i Camps).

Hi ha un contenciós entre el govern espanyol i la societat valenciana que fa anys que dura, però d’ençà que va començar la legislatura de Pedro Sánchez agreja el debat i les relacions. És la reforma del sistema de finançament autonòmic. L’actual model ja va nàixer coix i el pas dels anys n’ha agreujat les conseqüències sobre els comptes anuals de la Generalitat.

La reforma del sistema va ser un dels compromisos que Pedro Sánchez va assumir per aconseguir el vot de Compromís a la investidura. Passen els mesos i el model resta intacte. La societat civil s’ha organitzat i s’ha mobilitzat. El govern de la Generalitat diu que se sent acompanyat en la seua reivindicació.

En aquesta entrevista, el conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, reconeix que les coses van lentes, però evita de criticar frontalment la ministra María Jesús Montero i apel·la a la intel·ligència política per resoldre un problema antic que ofega i que manté el País Valencià a la cua a l’hora de rebre recursos de Madrid.

Quants diners necessita el País Valencià per a estar ben finançat?
—Això és una comunitat autònoma d’un estat que ha transferit els serveis públics bàsics més costosos, tret de les pensions. Ara per ara aspirem a fer que la nostra despesa per càpita siga, com a mínim, com la mitjana de la resta de comunitats, i que siga finançada pel sistema ordinari i no mitjançant el FLA. És a dir, no mitjançant préstecs. A més, crec que el conjunt de les comunitats autònomes està infrafinançat. Hi ha més obligacions que recursos. Si vols anar a la mitjana i la mitjana ha de créixer, has de sumar totes dues coses. Treballem des de fa cinc anys amb 1.325 milions, que són allò que el PP anomena ingressos ficticis, que en realitat ens permeten de gastar com la mitjana i anar convergint. Però encara no l’hem tocada, la mitjana, perquè també augmenta. Això significa que, només per a aquesta operació, necessitem 1.325 milions. Però és que, a més, entenem que aquesta mitjana ha de créixer.

A totes les comunitats?
—Sí.

Això vol dir que l’estat espanyol s’ha de quedar menys diners i repartir-ne més entre els territoris?
—A veure, els diners no són de l’estat espanyol. Els diners són del contribuent que paga imposts per tenir uns serveis. I si aquests serveis els gestionen les comunitats autònomes, és normal que l’estat passe una part important d’aquests imposts a les comunitats autònomes. Al document dels experts del juliol del 2017 vam fer una primera aproximació a la qüestió, allò que s’anomena suficiència vertical, i vam dir que, segons les dades de l’any 2015, eixa xifra seria de 16.000 milions. Mira per on, l’any passat amb el fons covid ens van transferir 16.000 milions no reemborsables. Per tant, una primera providència seria consolidar eixos 16.000 milions.

És això, que demaneu?
—Per al conjunt de les comunitats autònomes. I a més, no repartits segons el sistema vigent.

Com és que la ministra María Jesús Montero no us fa cas quan li reclameu aquestes coses?
—Sí que ens en fa, de cas. Molt. Hi ha una intrahistòria que mediàticament no és molt cridanera, però Montero no té res a veure amb Cristóbal Montoro, que era una paret de frontó. D’ençà que Montero va arribar al ministeri, va mostrar una sensibilitat autonomista. Potser jo li exigiria més, però no té res a veure amb Montoro.

Quina és aquesta intrahistòria?
—Quan feia un mes que era ministra, Montero va anar a Brussel·les a reclamar una ampliació del sostre de dèficit. Montoro l’havia aconseguida els anys anteriors, però sempre repartia més dèficit a l’administració central i menys per a les autonomies. Montero, la primera cosa que va fer va ser repartir-ne més per a les autonomies, perquè coneixia les insuficiències, i no tant per a l’administració central. Això va ser un advertiment de la sensibilitat que té. A més, els 16.000 milions de l’any passat no tenen precedent a la història de l’Espanya autonòmica. Un fons no reemborsable no s’havia donat mai. Mai. Mai.

Ens trobàvem en una situació excepcional a causa de la crisi de la covid.
—Sí, sí, tan excepcional com vulgueu, però en unes altres situacions excepcionals no es va fer. Amb la crisi anterior no es va fer.

Fa uns quants mesos, el diputat Joan Baldoví va aconseguir una mena de compromís de calendari per a reformar el model. Quan la Plataforma es va reunir amb la ministra, els va dir que no treballava en cap document.
—És que no va dir que no treballava en això. Va dir que era molt important que el Partit Popular entràs en el joc, perquè sense el Partit Popular no hi haurà nou sistema de finançament autonòmic, perquè això és una llei del congrés de diputats i el govern està en minoria. Han passat dues coses aquests últims anys. Una és que hi ha un govern en minoria, i l’altra és la pandèmia. Que el govern estiga en minoria ens ha de fer pensar en termes diferents de quan reivindicàvem davant un govern amb majoria absoluta. Hem de tenir una certa intel·ligència política. Jo estic a favor de l’èpica. De fet, sóc d’una generació que ha fet molta èpica. Però quan ets al govern has de pensar que l’èpica ha de ser útil. Jo no renuncie a res. Vull que les reivindicacions siguen útils per a aconseguir el propòsit, que és tenir un nou sistema de finançament autonòmic. Més important que una data és que el document que faça el ministeri siga assumit pel PP. Perquè si no és pactable i assumible pel PP, difícilment hi haurà un nou sistema de finançament autonòmic.

Si ens enredem en discussions partidistes, mai no hi haurà un nou sistema de finançament. Hem de demostrar que és un assumpte territorial

S’hi treballa?
—Nosaltres ja ho fem a dues bandes. La primera és concretar amb el ministeri el concepte de població ajustada. És a dir, no és igual que un territori tinga la població molt envellida o que la tinga molt jove. En el primer cas la despesa sanitària i de serveis serà molt més alta que la d’educació, per exemple, i a l’inrevés. Nosaltres volem que el nou sistema siga transparent en aquest sentit. Ara hi ha un maremàgnum de fons de garantia, de suficiència, etcètera, que no és res més que mantenir l’statu quo del 2002, quan Aznar va traspassar la sanitat i l’educació a comunitats que no les havien tingudes mai. Nosaltres, Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia, sí que les teníem. Als altres, Aznar els va donar les competències i va crear el sistema de finançament autonòmic. Tots vam aplaudir, però el País Valencià, que estava infradotat des del final de la dictadura, continuava infradotat i Zaplana aplaudia. Quan Zapatero va intentar de solucionar-ho, l’oposició del PP va ser brutal perquè la majoria de comunitats autònomes creuen que qualsevol alteració de l’statu quo seria a la seua costa. Ara tenim una tercera oportunitat per a alterar-lo.

La sensació que fa és que quan demaneu això, Madrid diu “sí, sí, sí”, però no posa fil a l’agulla. No sembla que hi treballe.
—Les aparences enganyen. Sí que treballem en un assumpte crucial, que és discutir sobre el concepte de població ajustada. Treballem comissions tècnico-polítiques, bilaterals amb el ministeri. I després, intentem quelcom que el president Puig encapçala en aquests moments, que és parlar amb totes les comunitats autònomes. Sobretot, on governa el PP.

Des de fora sembla que Puig vol fer una tenalla amb el PP perquè el govern espanyol no li fa cas.
—És ben bé al contrari. Volem demostrar que si la qüestió s’enreda en discussions partidistes, no hi haurà solució perquè el PP, en aquest moment, està com està i no vol pactar res. Està en un moment que si no s’extrau aquest tema, de la controvèrsia partidista, estem perduts. Volem demostrar, per la via dels fets, que no és un assumpte partidista, sinó territorial. Té a veure amb uns territoris que tenen les mateixes obligacions, però no tenim els mateixos recursos. Això és així de senzill. I ho diu l’article 156 de la constitució. Ningú no en parla del 156. Suficiència. Crec que el govern actua adequadament perquè enguany tindrem 13.000 milions per a fer suficients els recursos de la comunitat autònoma, per a fer front a aquesta situació extraordinària… Però no tindrem l’equitat. I l’equitat és una qüestió horitzontal, de finançament autonòmic.

Hem estat quaranta anys amb un sistema de repartiment de competències que no ha anat acompanyat d'un sistema de finançament

Perdoneu que hi insistesca, fa la impressió que Madrid no escolta el govern valencià.
—És radicalment contrari. Torne a dir que el govern està en minoria. Has d’aconseguir les majories al congrés dels diputats. Has d’aconseguir que no es facen blocs partidistes. L’única manera és fer pedagogia, fer saber que no és un problema de controvèrsia entre partits, sinó que és una mirada diferent des del punt de vista dels territoris.

Mentre això no arriba, políticament, el govern espanyol no podria fer alguna cosa mitjançant el pressupost, per exemple?
—Eixa és la nostra reivindicació! Per ara, el finançament ens ve via FLA, que és un préstec. Nosaltres no tenim per què augmentar el deute. Volem que vinguen els recursos per a convergir amb la mitjana sense augmentar el dèficit.

Tot això que dieu és un símptoma que l’estat de les autonomies no funciona? És una rèmora?
—Mentre no es resolga el sistema de finançament, és una rèmora, claríssimament. Jo puc estar d’acord, o no, amb el repartiment competencial. Però no s’ha arreglat el finançament d’eixes responsabilitats. Hem estat quaranta anys amb un sistema de repartiment de competències que no ha anat acompanyat d’un sistema de finançament adequat. Hi ha moltes inèrcies centralistes.

Com ara quines?
—Moltes inèrcies que tenen a veure amb el fet que hi ha un germà gran, que és l’administració central de l’estat, i uns germans xicotets que s’han de cuidar. I nosaltres hi estem radicalment en contra. Creiem que hi ha d’haver una cultura federal. La cultural federal és respecte mutu i lleialtat mútua. Tan legítim és l’alcalde del poble, com el president de la Generalitat, com el president d’Espanya com Ursula von der Leyen… Igual! Ixen tots d’unes urnes!

Quan parleu amb la ministra Montero, li dieu que els valencians veuen Madrid com l’enemic? El govern espanyol és conscient de la falta d’empatia que projecta?
—Jo no parlaria d’enemics. Parlaria d’inèrcies històriques. I crec que n’hi ha més a l’alt funcionariat de Madrid que en els polítics. He notat diferències entre un govern i l’altre, però els alts funcionaris són sempre els mateixos.

Fins on arriba el poder d’aquests funcionaris?
—Fan tots els processos de preparació dels papers. Són molt conservadors a l’hora de fer qualsevol canvi i una de les grans armes que tenim nosaltres és que els papers que presentem són sòlids. Partim d’una situació en què pràcticament ja en el dictamen dels experts la posició valenciana va estar molt present. No dic que va ser hegemònica, però va marcar les pautes… I ara fem el mateix. Aquests dies parlem amb les Illes i parlarem amb Andalusia, amb papers per davant. Aquesta concepció una mica paternalista de l’alta administració madrilenya és totalment gratuïta. Nosaltres no tan sols legítimament tenim tanta representativitat com poden tenir ells, sinó que també tenim una capacitat tècnica de treball tan sòlida com la seua… O més, perquè no estem tan atrapats per les inèrcies històriques.

El problema del finançament corca les relacions dins el govern del Botànic?
—Hi discrepe absolutament. Crec que si hi ha un element que uneix el Botànic és la reivindicació del finançament. El govern i jo mateix estem disposats a tot. A tot. Torne a dir que estic a favor de l’èpica. L’èpica pot ser un instrument per aconseguir allò que volem aconseguir, però, per a què serveixen eixos instruments? Hi ha d’haver una intel·ligència política. Si l’èpica no és útil, ens podem divertir, però… Per això s’han de fer més coses en aquesta lluita, com ara el diàleg, la negociació, mirar cap a uns altres llocs d’Espanya, mirar a Madrid… Tot entra dins el paquet. I en això estem d’acord dins el govern.

La vice-presidenta Oltra és molt contundent en les seues declaracions contra la ministra Montero.
—És veritat que el llenguatge públic d’uns partits que no tenen responsabilitats governamentals puguen ser… Jo l’altre dia vaig fer unes declaracions en conferència de premsa, en nom del govern que no sé si alguna persona o algun partit pot ser més contundent que jo… A vegades les aparences enganyen…

Vau parlar de manifestar-vos.
—Del que siga. Però que el centre d’atenció del debat polític siga o no una manifestació em sembla desviar l’atenció.

Parlem del fet que el govern espanyol escolte les reivindicacions del País Valencià.
—L’altre dia vam ser al despatx de la ministra. Vam ser tots els partits als peus dels lleons del congrés.

Al govern som com una pinya, però el més bonic és el protagonisme de la societat civil valenciana

Tothom va eixir molt decebut d’aquesta reunió.
—Sí. Hi ha dues lectures. Els uns parlaven del gerro d’aigua freda i els altres parlaven d’una presentació realista de com està la situació. I la situació és aquesta: jo puc fer allò que vulgueu, però és que jo no tinc la clau del nou sistema, el sistema és al congrés dels diputats. És que potser havíem estat massa pendents de la data o del paper, jo el primer. Però quina frustració més gran si fas un paper la mar de bonic i després no és pactable. Hem de començar a crear elements de perspicàcia. Tenim un objectiu. Com podem aconseguir-lo? Com? Fent allò que hàgem de fer. Al govern estem com una pinya. I afortunadament, no tan sols al govern. Llevat de Vox, a les Corts, tots els partits i, sobretot, els agents socials i econòmics, sindicats, patronal…

Hi ha una plataforma i una crida pel finançament just. No seria millor anar units?
—Vaig a totes les manifestacions. A les de l’una i a les de l’altra. En aquesta qüestió tots hem de ser lúcids. Com més serem, més riurem. El més bonic de tot és veure que això no és una cosa governamental, que és de la societat valenciana. Per tant, l’altre dia el govern no va anar a Madrid. Hi va anar la societat civil. I ho vam parlar amb ells. Volíem el protagonisme d’ells. Nosaltres ja fem unes altres coses. Entre més coses, propiciar la reunió. Ho enteneu? Ho farem així. Crec que el més bonic de la situació actual és que tenim la societat civil darrere. El govern del Botànic no se sent a soles. En absolut. Ens sentim molt ajudats. Fa quatre dies, la societat civil no era conscient que això era un problema previ a tot. El problema del finançament és previ a tot. Si volem reduir les llistes d’espera, si volem dotar de major proximitat els serveis públics en general…

Al congrés dels diputats, qui duu la bandera pel finançament és el diputat per Compromís, Joan Baldoví. Baldoví va renyar Montero, l’altre dia.
—Em va semblar una mica injust. La ministra Montero va explicar quina era la situació. No vol crear frustracions, perquè qualsevol proposta que faça el govern, si no està ben preparada o ben pactada prèviament pot fracassar al congrés. Perquè, per què parlem del PP? Perquè si parles amb els partits d’un abast territorial concret, cadascú ho mira des de la seua perspectiva. I em sembla normal. Compromís té claríssim que ho mira des de la comunitat valenciana, però el seu soci, el BNG ho mira totalment diferent. Però és normal. No és una controvèrsia partidista. Ho torne a dir. Hi ha una perspectiva territorial.

El fet que el govern espanyol negocie de manera bilateral amb Catalunya, ajuda les demandes valencianes o les perjudica?
—Ja ho veurem. Si Catalunya vol jugar, magnífic. Si Catalunya no vol jugar, el problema el tinc jo. Haurem de continuar reivindicant, continuem movent-nos. Quan Oriol Junqueras era al Consell de Política Fiscal i Financera, la seua veu, la meua i la de l’actual ministra Montero, eren les tres veus més potents. Quan Catalunya es va apartar, jo he continuat amb la mateixa contundència, i quan ha canviat el ministeri, exactament igual. Sempre hem tingut el suport de les Illes, però l’absència de Catalunya l’hem notada, evidentment.

Si no hi ha un avançament electoral, queden dos anys prims de legislatura. Hi ha temps per a pactar un nou model de finançament?
—Sóc optimista, malgrat les aparences. Aquells que estem més malament, que som nosaltres, sempre diem el mateix: nosaltres no volem afeblir la posició de ningú. Volem que tots participen del nou sistema. Totes les comunitats autònomes. Així, els que estem pitjor guanyaríem, però no per estar millor que els altres, sinó per a convergir. Eixa convergència, basada en el criteri territorial de població ajustada, obri unes noves expectatives quant al debat horitzontal entre comunitats autònomes. Ja no hi haurà les pors que la millora d’algunes siga a costa de les altres. Això passava el 2002 i el 2009. No volem que passe ara perquè seria irresoluble, senzillament.

Durant aquests mesos de pandèmia s’ha posat en circulació el terme ‘cogovernança’. És proactiu el govern espanyol en aquest sentit?
—Es pot millorar. És un fet nou. Fins ara no hi havia cogovernança. Crec que hi ha voluntat política de fer-ho, però crec que s’ha de millorar. La presència i la coparticipació en les decisions ha de ser major de la que tenim ara. Es pot millorar i s’ha de millorar. El problema és no confondre l’estat espanyol amb l’administració central.

L’assumpte de Catalunya és polític i la judicialització no té cap recorregut

Qui ho confon?
—Moltes vegades, l’administració central. Per això, la didàctica és permanent. Sempre parle de les inèrcies històriques. La voluntat política hi és, però la inèrcia històrica és molt gran. Pedro Sánchez volia introduir el concepte i començar a treballar en eixa línia. Però és que ací fa molts segles que treballem d’una altra manera. Fem la nostra petita revolució de construcció de l’estat que no es farà de la nit al dia, però les comunitats autònomes perifèriques hi col·laborem força. En el passat, la presència de Catalunya ho afavoria, ho encapçalava. Ara ens toca a nosaltres encapçalar-la. Ens movem moltíssim perquè ens hi va la vida.

Què s’ha de canviar de l’estat espanyol?
—Bàsicament, la cultura de la lleialtat institucional mútua. Totes les administracions són igual de legítimes. Totes tenen responsabilitats i totes s’han d’acceptar, respectar i han de ser lleials entre elles. Això és molt més important que unes altres coses. La cultura federal és més important que qualsevol cosa, perquè si no, sempre tens la sensació que n’hi ha que pensen per tu, i tu has de pensar, tu pots coordinar. De fet, com més va més, el concepte de sobirania és un concepte més relatiu. Les decisions importants es prenen a Brussel·les o es prenen a Frankfurt, per exemple… Som en un altre món, i hi ha Europa. Però en eixe joc, les comunitats autònomes hi han de tenir un paper importantíssim.

El marc institucional que hi ha a l’estat espanyol és l’adequat per a fer aquest paper?
—Sobre aquesta qüestió, no tot l’espectre polític espanyol hi està a favor. Està claríssim. N’hi ha que tirem més i n’hi ha que tiren menys. Hem de veure tot allò que aquesta constitució dóna de si i què caldria reformar de la constitució. Però qualsevol reforma constitucional sense majories significatives no serà possible. Per tant, siguem realistes. Traguem-li tot el suc possible a la constitució.

Des del vostre punt de vista de polític amb molts anys d’experiència, com veieu la situació política a Catalunya?
—L’assumpte de Catalunya és polític i l’única possibilitat és parlar de política. La judicialització de la qüestió catalana no té recorregut. No és la solució. No l’he vista mai. És veritat que en eixe debat hi ha gent que pensa d’una manera o pensa d’una altra. No sé on es pot arribar, però és el diàleg i la política l’única cosa que pot fer avançar en aquest procés.

Hem arribat al fons de la crisi econòmica causada per la pandèmia?
—Ha estat una crisi molt diferent de totes les anteriors. No és una crisi econòmica d’origen. És un problema sanitari, un virus. Va ser una crisi en forma de V, l’abril, el maig de l’any passat, perquè es va tancar el país i el món. Després va haver-hi una sensació de recuperació. Va començar a veure’s la crisi com una forma de K. Hi havia uns sectors a qui els anava bé o molt bé, i uns altres a qui els anava molt malament. Al final, els sectors que han quedat més tocats són aquells l’objectiu dels quals és el contacte social. Els hotels, el turisme, perquè el contacte social comportava el contagi. Les administracions han estat molt dures en el sentit més respectable de la paraula perquè ho feien per salvar vides. I per tant, hem focalitzat sempre nosaltres les ajudes a eixos sectors. El pla Resistir el vam fer perquè totes les empreses viables abans de la pandèmia pogueren resistir. Quan van aparèixer els vaccins l’anàlisi econòmica va canviar molt perquè entràvem en un compte enrere. Vam tenir una recuperació el segon semestre de l’any passat, va haver una caiguda el primer trimestre d’enguany, amb una tercera onada terrible, però tot fa pensar que si avança el vaccí, el segon semestre podria ser el de la remuntada definitiva. De fet, totes les oficines analistes internacionals diuen que el creixement de l’economia espanyola podria arribar al 6%. I totes les oficines que treballen amb major detall diuen que l’economia valenciana creixerà per damunt de l’espanyola en aquest segon semestre.

Hem parlat a bastament del finançament. No sé si hi voleu afegir res més.
—Una qüestió important és, això com es paga? Qui ho paga? La generació actual amb els seus imposts? Les generacions futures amb el deute? Són preguntes que ens hem de fer. A mi m’agradaria que les meues filles i els fills de les meues filles no hagueren de fer front al deute. Si eixim ben parats d’aquesta situació crítica, això beneficiarà les pròximes generacions. Si n’eixim mal parats, el futur quedarà molt tocat. Per tant, aprofitem la crisi, que és una oportunitat de canvi; aprofitem tots els elements que configurem des de l’administració de la Generalitat en concordança amb el govern d’Espanya i la nova Europa, que no té res a veure amb l’Europa de la crisi anterior. El món ha canviat. La geografia econòmica del món ha canviat. No podem operar de la mateixa manera que operàvem fa vint anys, perquè això ens porta a la marginació. Hem de fer canvis i hem d’aprofitar el fons europeu i hem d’aprofitar l’eixida de la crisi per fer aquests canvis que faran que les pròximes generacions puguen viure millor que nosaltres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.