El canta una persona sola a cappella, amb un doll de veu, i això el fa molt colpidor. De tot el repertori del cançoner valencià, el cant de batre és una de les peces més emocionants i actualment una de les més valorades. Però aquest estil de cançó va néixer amb una finalitat ben concreta: mantenir el ritme constant del trot de l’animal durant la batuda. I va ser a punt de desaparèixer amb la mecanització de les feines del camp. Amb uns orígens incerts, ha sabut perdurar d’una manera molt especial en la memòria col·lectiva fins que ha estat recuperat per un seguit de músics i grups que l’han sabut integrar en el seu repertori.

—Com es cantava originalment el cant de batre?
—En plena era durant la batuda del cereal. Es destriava el gra de la palla amb un animal de tracció donant voltes per l’era i en aquest procés, que era molt llarg, qui el menava anava cantant. Sempre era una persona qui cantava sola a cappella i es feia per mantenir el ritme constant de trot de l’animal i m’imagine que també per entretenir-se. De fet molts cants parlen de la duresa de la feina: es refereixen a la pols de l’era, la llargada de la jornada… Tradicionalment també hi havia pauses per donar indicacions a l’animal, com ara ‘per la vora, per la vora’ o ‘va, que ja ho tenim’.

I els temes sempre tenen relació amb les feines del camp?
—Era una feina molt llarga, que durava moltes hores, i el cantador podia dir tot el que li passés pel cap. S’han recollit molts cants que fan referència a la feina: la seua duresa, la calor que fa… N’hi ha una de molt coneguda que diu ‘Encara no són les onze i el sol ja pica. Com serà entre les dotze i el migdia?’ Però per exemple també hi ha un altre grup de cançons de to més picant, amb lletres de doble sentit o contingut sexual, perquè a les feines del camp també hi participaven dones i es buscava escandalitzar-les.

Quina part d’improvisació hi ha en el cant de batre?
—És el que se’n diu improvisació contextual: ningú no s’inventa els textos però no es canta sempre el mateix. El que diferencia el cant de batre de la cançó improvisada és que és un cant instrumental, creat per fer una feina, i per tant la improvisació no és cap finalitat. Es pot improvisar alguna cosa però aquest no és el mèrit.

—En aquest cas la creativitat no és la cosa més important…
—En el repertori del cant de batre les estrofes són intercanviables. En general tot el cançoner tradicional valencià – jotes, fandangos, el cant de batre, el cant d’estil, les albades…- té la mateixa estructura poètica i per tant és fàcilment intercanviable. Es pot cantar per cant de batre una albada que s’ha sentit la nit abans, o una estrofa de jota. Perquè poèticament segueixen la mateixa estructura: són gairebé totes quartetes heptasil·làbiques i per tant pots passar l’estructura d’un repertori a l’altre amb molta facilitat. A més no hi ha un tipus de lletra pertanyent a un repertori concret llevat d’aquestes específiques que fan referència a la feina de batre.

—És veritat que el cant de batre podria tenir una extensió més àmplia per tota la Mediterrània?
—És un tipus de cançó que està estesa per tota la Mediterrània però atribuir l’origen dels cants de batre valencians al nostre passat àrab és molt aventurat, perquè no hi ha informació suficient per saber-ho. Algunes de les estructures més arcaiques que es conserven en el cant de batre són idèntiques a algunes estructures musicals que hi ha esteses pel món àrab. Però això no vol dir que una vinga de l’altra sinó que hagen sorgit d’un substrat comú. A més també hem de tenir en compte que l’atribució de determinades estructures musicals al món àrab és una percepció contemporània perquè a causa de la influència de la música occidental hem perdut aquestes estructures. Per tant és difícil atribuir-li un origen àrab però és possible que ho fos.

‘Moltes de les cançons de bressol que es canten als infants per fer-los adormir són cants de batre’

—Quan va començar a recular?
—La mecanització de la feina del camp, a mitjan segle XX, va ser implacable. Com que és un cant instrumental, en deixar de fer la feina va deixar de tenir sentit cantar-lo. Només ha perdurat un fenomen molt interessant que passa a València: moltes de les cançons de bressol que es canten als infants per fer-los adormir són cants de batre. Tenen exactament la mateixa melodia i la mateixa estructura que el cant de batre, l’única diferencia és que un es canta amb tota la potència vocal i l’altre amb tendresa i veu baixa.

­—Així i tot, es devien perdre moltes cançons.
—Segur que sí, però també vam tenir la fortuna que als anys 80 la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, que va fundar Vicent Torrent, en va recollir moltes. Els cantava la mateixa gent que els havia cantat a l’era i es va formar un corpus important de cants de batre originals, entre 30 i 40. Això ha fet que la recuperació sigui més fàcil perquè ja estaven enregistrats i no s’han hagut d’anar a buscar en cançoners. No s’havien arribat a perdre del tot perquè encara eren a la memòria d’aquestes persones i això ha ajudat molt en el procés de recuperació.

—Com és que darrerament es revalora tant?
—Aquests darrers trenta anys al País Valencià s’ha fet un procés de retrobament amb la música tradicional que ha fet que a alguns estils de sobte se’ls haja atribuït un gran valor artístic. Aquest és el cas del cant de batre, que diversos músics i grups l’han introduït en el seu repertori: Al Tall, Carles Dénia, Pep Gimeno ‘Botifarra’… Arran d’això la gent ha redescobert el cant de batre, una peça molt emocionant i impactant: es canta a cappella, amb molta força, i té unes reminiscències molt antigues que et fan sentir que la teua cultura ve de molt lluny.

—Diumenge es fa per primera vegada un concurs de cant de batre.
—La denominació d’origen arròs de València ja fa molts anys que organitza la Festa de la Sega al Port de Catarroja i en aquest context va començar a fer una exhibició de cants de batre. Com que suscita tant interès, enguany ho han volgut convertir en un concurs de cantadors.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb