12.08.2020 - 21:50
Cada vegada més gent, conscienciada per la deslocalització de fàbriques i les condicions laborals al món, es fixa en la procedència de les peces de roba. A més de triar segons el disseny i el color o el teixit i la talla, doncs, el consumidor conscient sol remirar-se l’etiqueta a la recerca del made in, per saber en quin país del Sud-est asiàtic s’ha fabricat i, segons la procedència, descartar-ne la compra. Però potser no som tan conscients que, abans de la mundialització desbocada actual, ja n’hi havia hagut dues altres de prou intenses per a deixar una profunda marca en el vocabulari quotidià. Totes dues protagonitzades, també, pels teixits provinents de l’Orient.
La primera onada importadora va arribar amb l’obertura de la Ruta de la Seda (un mot, seda, que podria derivar del llatí Seres, ‘de la Xina’), una via comercial i cultural d’entrada a Europa de teles precioses. I la segona es va desenvolupar en paral·lel a la Revolució Industrial a la Gran Bretanya, amb les indianes (teixits de cotó de les Índies Orientals) del seu vast imperi com a primera matèria per confeccionar roba i parament de la llar. L’antiguitat i la procedència d’aquestes dues rutes queden clares en una gran part del nostre vocabulari tèxtil (a través de l’àrab, el persa, l’italià, el francès, l’anglès…), format per substantius derivats de topònims orientals arcaïtzants o d’indrets clau de la primera industrialització europea.
Obriu el diccionari, com si fos un mapamundi, i sorpreneu-vos amb aquesta llarga llista de teixits, teles i cuirs provinents del llunyà Orient com alanquins o nanquins (Nanquín, Xina), angora (Ankarà, Turquia), astracan (Astrakhan, Rússia), baldaquí (Bagdad), batàvia (Batàvia, actual Djakarta, Indonèsia), calicó (Calicut, actual Kozhikode, Índia), casimir o caixmir (Caixmir), domàs (Damasc, Síria), macassar (Makasar, illes Cèlebes), madapolam (Madapollam, l’Índia), madràs (Madràs, actual Chennai a l’Índia), mussolina (Mossul), organdí (Ourgandj, Turquestan) i surà (probablement de Surat, Índia); arribats de l’altra riba de la Mediterrània com fustany i fustani (potser de Fustat, suburbi del Caire), setí (potser de Ceuta) i tafilet (regne de Tafilelt o Tafilalet, Marroc); o derivats d’Europa com anascot (Hondschoote, Flandes del Sud), bèrnia (d’Hibernia, el nom llatí d’Irlanda), brabant (Brabant, Flandes), cambrai (Cambrai, França), cordovà (Còrdova, Andalusia), cretona (Creton, Normandia), dalmàtica (de Dalmàcia), florentina (de Florença, Toscana), holanda (Holanda, Països Baixos), mèlton (Mèlton, Anglaterra), popelín (Poperinge, Flandes), ras (Arràs, Picardia), silesiana (de Silèsia), tul (Tulle, Llemosí), vitre (Vitré, Alta Bretanya) i el curiós xeviot (Cheviot Hills, el límit entre Anglaterra i Escòcia).
—Què és Viatjar de paraula?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
