De bons jans, n’hi ha pertot, com també de malcarats. Però al principi de tot no era ben bé així, si fem cas del que ens diuen un bon grapat de paraules que ens indiquen el lloc precís d’on van sorgir els caràcters humans més variats que us pugueu imaginar. Es veu, per exemple, que els habitants del Vicus Tuscus, el barri etrusc de Roma, eren força toscs. A Cerreto, una ciutat de l’Úmbria, abundaven els ciarlatani o xarlatans ambulants. A l’altre extrem de la balança, els més lacònics sembla que provenien de la regió grega de Lacònia o Lacedemònia. I del Pòrtic d’Atenes, on ensenyava Zenó, en van sortir alumnes molt estoics, gairebé espartans. En unes regions veïnes, a Magnèsia sembla que els habitants tenien molt de magnetisme, mentre que els beocis arrossegaven l’etiqueta d’obtusos, una mala fama que superaven més cap a llevant els filisteus de les costes de Palestina (amb permís dels bons samaritans de la ciutat de Samaria) i els malfeiners baldragues de la capital de l’Irac. Però no tots aquests caràcters diguem-ne poc edificants van néixer de Roma i Grècia cap enllà, ni molt menys. Perquè a Bohèmia tenien fama de dur una vida prou bohèmia i a la Picardia sabien viure de la picaresca. I a Sardenya, no sabem amb quina intenció, eren comuns els riures sardònics.

Paraules viatgeres d’avui:
tosc: de l’antiga Etrúria
xarlatà: de Cerreto, Úmbria
lacònic: de Lacònia o Lacedemònia, Grècia
estoic: del Pòrtic d’Atenes
espartà: d’Esparta, Grècia
magnetisme: de Magnèsia, Grècia
beoci: de Beòcia, Grècia
filisteu: derivat de Palestina
samarità: de Samaria, Palestina
baldraga: probablement derivat del castellà antic Baldac, Bagdad, Irac
bohemi: de Bohèmia
picaresc: de la Picardia
sardònic: de Sardenya