Cops de puny a la cara, al pit i a la panxa; cops amb el mànec d’un tornavís al cap i als genolls; cops del ferro del tornavís a les ungles i als dits, a les mans emmanillades darrere; cops de peu als testicles; cops amb guies de telèfon, cops i més cops, fins que queia a terra desfet, i llavors l’alçaven estirant-lo pels cabells, i una altra vegada el tornavís, ara pel forat del nas, esqueixant-li els narius.

1981, Franco havia mort al llit, havíem passat la transició “model”, tothom s’omplia la boca de democràcia i constitució, mentre a Carles Castellanos el torturaven a la prefectura de Via Laietana.

“Les dues coses pitjors per mi van ser que em peguessin a la planta dels peus amb una porra, fa un mal horrorós, i que em posessin una bossa d’escombraries al cap. La sensació que t’entra és que t’has de morir d’un moment a l’altre.” I Blanca Serra resistia, no es volia morir, volia continuar lluitant i esgarrifa sentir-la parlar de com la van torturar i com la van deixar psicològicament destrossada, ara que té setanta-vuit anys, i mai se li ha fet justícia. Des de la cel·la, en la qual va passar deu dies retinguda, Blanca sentia els crits dels altres detinguts mentre eren maltractats als interrogatoris. Era allà on començava la tortura psicològica: “La sensació d’anar de la cel·la a la sala d’interrogatoris… Jo em quedava absolutament deshidratada, suposo que de la por.”

Segons el número dos del Ministeri de l’Interior, el secretari d’estat de Seguretat, Rafael Pérez Ruiz, la prefectura de la Via Laietana “ha estat i és un símbol de servei públic des del qual diverses generacions de policies han contribuït i continuen contribuint a enfortir la democràcia”. Aquestes paraules han alçat molta polseguera i han provocat el rebuig d’organitzacions i representants polítics, que han recordat el passat de l’edifici durant el franquisme. Però les parets de Via Laietana no només tenen records dels horrors del franquisme, també de la democràcia.

I a Carles Castellanos li van posar una flassada al cap, agafada amb un cordill al voltant del coll per tal de no deixar-lo respirar; mentrestant, el colpejaven amb els punys.

I després de tot això se’ls enduien cap a Madrid, alguns amb una bossa de plàstic al cap durant el trajecte, on el jutge els esperava assegut al seu despatx de l’Audiència Nacional, i era sord i cec, no veia que no podien caminar, no veia els morats, el rostre petri, la por als ulls.

A la capital espanyola, les tortures hi són encobertes de manera sistemàtica. No ens han d’estranyar les declaracions del número dos del Ministeri de l’Interior, Espanya ha estat deu vegades condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no investigar denúncies de tortura. D’aquestes deu, en set ocasions el jutge instructor era Fernando Grande-Marlaska, l’actual ministre de l’Interior.

Des que Espanya va signar el 1985 i va ratificar el 1987 la Convenció contra la Tortura fins ara, no s’han aturat les denúncies sobre casos de tortura i maltractaments per part dels cossos i forces de seguretat. A Espanya s’ha practicat durant la dictadura franquista, i se segueix practicant ara, la tortura. I el pitjor de tot és la impunitat; les poques vegades que els agents són condemnats per un jutge automàticament són indultats pel govern. Per exemple, en el cas de Joseba Arregi, que va ser torturat fins a la mort en una comissaria de Madrid sota el règim d’incomunicació per 73 policies, només en van ser jutjats i condemnats dos com a responsables de tortura i assassinat posterior. Un d’ells va ser Juan Antonio Gil Rubiales, que va ser indultat, retornat al seu lloc, ascendit i traslladat com a comissari provincial a Tenerife.

No es tracta d’enderrocar un edifici com la prefectura de Via Laietana, ni de fer-hi un memorial per tranquil·litzar consciències. Cal anar a l’arrel del problema: unes clavegueres de l’estat podrides i un sistema corrupte que les encobreix, amb un ministre de l’Interior que es passava sota la toga els drets dels detinguts i feia els ulls grossos davant les denúncies de tortura.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.