Valls estrena la nova Àliga, que recupera la imatge de la figura barroca destruïda el 1936

Valls ha estrenat, pel dia de la patrona, la Mare de Déu de la Candela, la nova Àliga de la ciutat, que s’incorporarà al seguici en substitució de l’anterior, del 1991. S’ha recuperat la imatge de la figura barroca que va ser destruïda al començament de la guerra del 1936-1939. De titularitat municipal, ha estat construïda al taller Santuari, amb l’estudi històric previ de la comissió del seguici cerimonial de la ciutat. L’han reproduïda amb materials de l’època: un esquelet de fusta recobert de tela de lli estocada i policromada a l’oli. El cap, les ales i la cua són de fusta de cedre. El canvi d’àliga ha originat cert malestar entre la ciutadania i, per això, els últims dies s’havien organitzat activitats per contextualitzar el nou element.

Quan faltaven pocs minuts per a les onze del matí, la nova Àliga de Valls ha sortit de l’ajuntament per recórrer els pocs metres que separen la casa de la vila de l’església de Sant Joan. Allà, la peça ha estat rebuda per una munió de gent i beneïda pel rector de la parròquia. Seguidament, l’han deixada al costat de l’altar durant l’ofici de la Candela, fins que ha interpretat el ball solemne final. Així ha estat l’estrena de l’Àliga, que representa un canvi d’imatge complet respecte de l’anterior, de l’artista Anton Gurí.

L’estrena s’ha fet coincidir amb els 325 anys de la primera referència d’una àliga a la ciutat de Valls. El primer document que certifica que la capital de l’Alt Camp tenia aquest element festiu és del 1700 i, probablement, és la mateixa imatge que va sortir al carrer fins el 1936 i que avui s’ha recuperat. L’Àliga barroca es va destruir a la guerra “perquè representava un sector molt concret de la ciutat”, explica Albert Oliva, membre de la comissió del seguici cerimonial de Valls. Oliva la descriu com una àliga “mítica”, “iconogràficament molt potent a tot Catalunya”. Era una peça de color marró fosc que els anys posteriors es va anar reproduint.

L’any 1941 es va provar de recuperar aquesta àliga barroca i el 1961, finalment, se’n va fer la figura seguint l’estètica original, però es va regalar a Gala, la dona de Salvador Dalí. El 1971 se’n va construir una altra i el 1991 es va estrenar la que ha ballat fins la festa major de Sant Joan de l’any passat. Els anys 90 es va decidir de fer l’àliga platejada, “un trencament total amb l’estètica tradicional de l’Àliga a Valls”, remarca Oliva.

Trenta anys després de la creació de l’Àliga d’Anton Gurí, la peça es trobava en “mal estat” i calia fer-hi una intervenció a fons. Amb tota la recerca històrica, la comissió del seguici cerimonial va optar per recuperar l’Àliga barroca desapareguda el 1936.

Oliva defensa el canvi: “Es recupera l’estètica tradicional de l’àliga de la ciutat, que tenim àmpliament documentada segle a segle i també en fotografies.” Al mateix temps, diu que l’element festiu s’inclou en un “ritual barroc”, perquè és de propietat municipal, la música és interpretada per un grup de ministrers, dels “aguilons”, tres infants que acompanyen l’element i ballen en ocasions molt concretes. “L’Àliga era la peça més avantguardista, més moderna, i no acabava d’encaixar en tot aquest ritual”, resumeix Oliva. La nova Àliga és de color marró fosc i s’ha construït seguint l’estil barroc dels imatgers dels segles XVIII i XIX a Catalunya. Algunes d’aquestes imatges encara perduren, com ara l’Àliga de la Bisbal d’Empordà i el Drac de Solsona. “Hem reproduït constructivament i amb els materials de l’època aquella àliga”, explica el membre de la comissió. L’esquelet és de fusta i és recobert amb tela de lli estocada i policromada a l’oli. El cap, les ales i la cua són una talla de fusta de cedre. L’element és coronat amb una peça d’orfebreria de pa d’or i amb l’escut de la ciutat.

Activitats per a contextualitzar la peça

La nova Àliga ha originat cert malestar entre una part de la població que no ha entès el canvi. Per això, els últims dies s’havien organitzat activitats per contextualitzar la peça, com ara una exposició i conferències. Oliva diu que aquest neguit demostra que “la festa és viva i en un estat de salut implacable”: “Seria trist que generés indiferència l’anunci del canvi d’àliga, que la gent no hi mostrés cap mena d’interès.” Aprofitant aquest procés de recerca, s’ha restaurat l’àliga del 1971 i, juntament amb la platejada del 1991, passarà a formar part del fons patrimonial del Museu de Valls.