11.11.2025 - 21:40
La designació de Juanfran Pérez Llorca com a successor de Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat no és cap notícia sorprenent, però sí profundament reveladora. Revela, d’una banda, la incapacitat del Partit Popular espanyol de comprendre l’abast polític i moral d’això que ha passat al País Valencià després de la gota freda del 29 d’octubre; i d’una altra, la seua determinació d’evitar qualsevol mena d’examen democràtic. Madrid ha optat per la via més còmoda –i més antidemocràtica–: substituir un president enfonsat pel seu més fidel company de viatge, sense passar per les urnes, sense donar la veu a la ciutadania, i sense ni tan sols reconèixer que la crisi oberta exigeix molt més que un simple canvi de nom.
És significatiu que, en veient un descontentament social d’una tal magnitud, el PP espanyol no haja volgut assumir la necessitat de convocar eleccions. El país ha viscut un any de dolor i indignació per la gestió d’una catàstrofe que va deixar 229 morts i un rastre de negligències públiques que encara es van destapant als jutjats. Sota la pressió del carrer, Mazón va dimitir, sí, però no com un acte de responsabilitat política, sinó com a replegament tàctic. I ara el partit vol continuar governant com si no hagués passat res, imposant de Madrid estant un relleu de despatx, cuinat amb l’extrema dreta i blindat contra qualsevol risc democràtic.
Pérez Llorca és el símbol perfecte d’aquesta continuïtat. No representa un canvi de rumb ni una renovació; és la personificació del sistema que ha fracassat. Ha estat l’escuder més fidel de Mazón –el seu home a les Corts, el seu confident, el seu còmplice–, el que aplaudia cada intervenció del president i li feia costat en cada decisió, per més discutible que fos. Fou també l’artífex del pacte amb Vox, el garant del poder a qualsevol preu, l’home que va obrir la porta a les polítiques més regressives d’aquests darrers anys: la retallada dels drets lingüístics, l’ofec econòmic a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la ingerència partidista a À Punt i el desmantellament dels consensos bàsics en educació i cultura.
L’estratègia és vella però efectiva: canviar-ho tot perquè no canvie res. El PP espanyol ha decidit de protegir el seu poder valencià sacrificant la poca coherència democràtica que li resta. I tot això amb l’ajut d’un aliat incòmode, Vox, que és, però, l’únic que pot garantir la majoria necessària per a mantenir viu el govern. Pérez Llorca, que coneix bé els mecanismes d’aquesta dependència, és presentat ara com a home de diàleg i de consens, però el seu veritable mèrit ha estat precisament mantenir-se lleial a un projecte basat en el control i la submissió.
Que el relleu es decidesca entre Núñez Feijóo i Abascal, i no als col·legis electorals, mostra fins a quin punt el País Valencià ha deixat de tenir veu pròpia dins el Partit Popular. La voluntat dels valencians, expressada al carrer després del desastre, és menystinguda amb displicència. La dimissió de Mazón havia obert un clevill perquè el país pogués respirar, per a repensar el model de governança i restaurar la confiança perduda en les institucions, però el PP s’ha estimat més tapar-la amb ciment.
Hi ha moments en què les institucions s’han de renovar per recuperar legitimitat. Ara és un d’aquests moments. Claríssim. Cap govern no pot sobreviure a una crisi d’aquesta magnitud sense sotmetre’s a un nou mandat popular, sense passar per les urnes. El relleu entre còmplices que proposa el PP no és cap solució: és la prolongació del problema.
El País Valencià ha canviat. La societat ha demostrat una enorme maduresa, exigència i consciència democràtica. La resposta al desastre, doncs, no pot ser un simple recanvi d’aparença. Si el Partit Popular vol continuar governant, que ho faça deixant-se examinar a les urnes pel poble, pels ciutadans, no negociant darrere les portes tancades dels despatxos. Que això és una ofensa, una altra, a la dignitat del nostre país, un insult a les víctimes i un menysteniment de la democràcia completament inacceptable.
PS1. Ja sabeu que una imatge val més que mil paraules. Ahir, Laura Escartí va poder filmar l’eixida per la porta del darrere de Carlos Mazón, després de la seua compareixença en les Corts Valencianes. Una imatge icònica. Esperança Camps n’ha fet la crònica: “L’estratègia de Carlos Mazón a les Corts: mentir fins el darrer alè”.
PS2. L’ex-presidenta del Parlament de Catalunya Laura Borràs ha guardat silenci als mitjans de comunicació durant mesos i tot just ara hi ha tornat, arran del seu nomenament com a directora acadèmica de la fundació Fundem la República. Odei A.-Etxearte l’ha entrevistada: “No estic ni reeducada, ni rehabilitada ni penedida”.
PS3. Després de la recent sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre Junqueras, Turull i Sànchez, s’ha estès una gran preocupació pel tomb sobtat d’aquest organisme. Fa uns dies, us vam oferir les opinions de Benet Salellas, Isabel Elbal, Josep Costa, Guillem Soler i Andreu Van den Eynde. Avui, en aquest article, podeu llegir què en pensen Andrés Boix i Jordi Domingo.
PS4. Quaderns Crema acaba de publicar una edició revisada i ampliada de La fascinació del periodisme, el recull d’articles que ens va fer descobrir la periodista Irene Polo, una de les grans pioneres de la nostra professió al país. En parla ella en aquest article Joan Safont.
