A veure si ens aclarim amb tot aquest soroll (o és música?) a partir de l’anomenada  iniciativa Rufián.

Sembla prou evident que es tracta d’una operació d’èxit des del punt de vista de la imatge personal i de la repercussió mediàtica. S’ha posat sobre la taula (o s’ha recuperat) un concepte clàssic (“unitat de les esquerres”) i s’ha promogut una estrella al mercat polític espanyol (Gabriel Rufián).

Estarem d’acord, suposo, que això no és el més rellevant, ni tan sols el més interessant, per a mesurar el possible èxit polític o, si més no, electoral de la iniciativa. En prenem nota, felicitem el protagonista i anem per feina.

La qüestió de fons apareix immediatament: realment, això és l’única cosa o la millor que tenim les esquerres per a oferir a la ciutadania de tot l’estat?

Tan desvalguts i mancats d’interlocució real amb la societat estem, que només podem parlar des de la por del feixisme o de nosaltres mateixos i de les nostres diferències i baralles internes?

Això de què tracta?

Tracta del mapa polític i partidari del sistema democràtic espanyol. El bipartidisme imperfecte dissenyat i blindat per la constitució del 78 continua vigent, però es va trencant pel vessant conservador amb l’aparició d’una extrema dreta radical que ja compta, sembla, amb un suport popular proper al 20% al conjunt de l’estat.

A l’esquerra passa tot al contrari. El socialisme (?) manté una posició dominant, però ja no convenç (corrupció) ni genera cap projecte alternatiu al de les dretes. I a la seva esquerra, també en la millor tradició històrica, anem aprofundint la dispersió amb l’abundant gamma de partits, moviments, grups i grupuscles, cadascú equipat amb la veritat absoluta.

La hipòtesi Rufián

Aquesta situació serveix de punt de partida per al llançament de l’operació Rufián.

Començant per la perspectiva versemblant d’un govern de coalició PP-Vox que, segons que se’ns explica, implicaria un seguit de conseqüències prou tangibles per al sistema democràtic espanyol.

És un argument legítim que tindria una plasmació clara en els tres àmbits centrals:

–En el del model econòmic i social, amb la irrupció explícita del més brutal neoliberalisme “trumpià” i les corresponents polítiques de reducció fiscal, privatització i retallades de serveis públics bàsics, nacionalisme antieuropeu amb nova alineació internacional, accentuació de les desigualtats i la fragmentació social (incloent-hi l’amenaça de deportacions en massa).

–En el del model d’estat, amb la recuperació de les polítiques recentralitzadores iniciades per José María Aznar, amb la desaparició del concepte de plurinacionalitat, amb la liquidació efectiva de qualsevol vestigi d’autogovern i amb la imposició del monolingüisme.

–En el de la qualitat democràtica i el respecte als drets i llibertats encara vigents. Incloent-hi una eventual nova etapa repressiva contra totes les dissidències possibles (independentisme català i basc), però també contra la llibertat d’expressió i amb el control total de mitjans de comunicació públics, com TV3 i TVE.

Es tractaria, doncs, de justificar l’exigència d’unitat de les esquerres per l’emergència d’una catàstrofe només evitable, es diu, per mitjà de la recuperació de diputats “província a província”, amb una sola candidatura a l’esquerra del PSOE que pugui competir amb èxit amb les de Vox per guanyar els escons que no pertanyin al bipartidisme “natural”.

Estadístiques i territoris

L’atractiva simplicitat de l’argument anterior tan sols s’aguanta si fem abstracció del fet que serveix, sobretot, o només, per a unes determinades circumscripcions.

En termes tècnico-electorals, és aplicable a les petites i mitjanes províncies de les comunitats autònomes “espanyoles”. En primer lloc, les que no tenen gaires diputats a elegir i, per tant, admeten a tot estirar tres representacions que puguin superar el límit del 3% de llindar d’entrada.

Però, diguem-ho clar, si tenim en compte com, quan i amb qui ha aparegut la iniciativa, tota l’operació es redueix quasi del tot al concepte Madrid i al desastrós mapa polític de les esquerres que conviuen, es barallen, s’insulten i es divideixen infinitament, especialment a Madrid.

Això sí, amb els mitjans escrits i les televisions públiques o privades de la capital fent-ne –fins que la política real decideixi que s’ha acabat el joc– tema recurrent de tertúlies, articles, debats i noticiaris.

Potser aquesta vegada en sortirà alguna cosa, tant de bo. Encara que, veient els moviments d’aquests últims dies, serà difícil que la idea, en si mateixa legítima i positiva, de “unitat de les esquerres” faci gaires passes endavant, més enllà de la imatge mediàtica i partidària del seu promotor.

En sentit contrari, tothom sap, Rufián també, que la seva hipòtesi no és aplicable a les demarcacions de les tres nacions històriques i del País Valencià, que compten amb forces progressistes d’arrelament indiscutible i es defineixen per objectius i estratègies gens compatibles, fins ara, amb els de les diverses esquerres espanyoles que, més enllà de retòriques negades repetidament en la pràctica, no comparteixen ni respecten l’exercici real del dret d’autodeterminació.

Un aspecte determinant perquè, a Catalunya (ERC i CUP), Euskadi (EH Bildu) o Galícia (BNG), una eventual candidatura conjunta amb els Comuns, Sumar o Podem no tan sols no significaria més vots i escons, sinó que faria que es perdessin vots en ambdós espais respecte dels que es poden obtenir separadament.

Això no invalida la proposta per a la resta de territoris, però la limita a l’escassa viabilitat d’una entesa amb i entre les mateixes organitzacions i les mateixes persones que protagonitzen fratricidis mutus, successius i, sembla, consubstancials amb la personalitat desenvolupada durant molt de temps.

Argument legítim, estratègia errònia

La part pitjor de l’operació Rufián és, al meu entendre, la subordinació estratègica del que proposa com a únic motiu de mobilització electoral: el de la reacció urgent pel risc imminent de victòria de la dreta i la ultradreta.

El risc és real i tangible. Que aquest sigui l’argument central de les forces progressistes és un indici greu de feblesa política i social en tots els sentits. Confirma la idea que les esquerres no tenim res a proposar i oferir al marge de la defensa aferrissada de tot allò relatiu als diversos i significatius drets individuals o col·lectius conquerits aquestes darreres dècades en l’àmbit de les identitats, cultural, de gènere, de drets civils…

Si ens volem consolar ens podem dir que es tracta d’un dèficit comú al de la majoria de les esquerres europees que, en un grau o un altre d’urgència, afronten el mateix risc d’adveniment per via democràtica dels nous feixismes o autoritarismes.

Del màrqueting a la política real 

En el nostre cas, la renúncia a competir amb una alternativa pròpia en el terreny de les polítiques estructurals de país i de societat és particularment inacceptable.

A tall d’exercici formal, de moment, es poden esmentar les següents línies d’un hipotètic programa d’esquerres per a tot l’estat, al marge de l’específic referit a l’autogovern i la sobirania de Catalunya:

–La reforma de la constitució del 78, incloent-hi, per exemple, la definició de les nacions històriques i el referèndum sobre república o monarquia.

–La regeneració democràtica amb un nou sistema electoral i noves eines contra corruptes i corruptors.

–El paquet de mesures fiscals per a garantir el principi d’equitat avui greument abandonat.

–La sostenibilitat del nostre sistema de pensions, incloent-hi la fiscalitat sobre la tecnologia substitutòria de treball humà.

–El compromís per a arribar al 15% d’habitatge protegit en un termini fixat.

–La reorientació del model productiu imperant amb l’objectiu de guanyar en productivitat i de reduir la desigualtat creixent.

–La nova política de ciutadania i gestió de la immigració basada en la definició, la protecció i l’exigència de drets i deures per a tothom.

–Les reformes de l’administració pública i de la justícia que van quedar interrompudes o abandonades poc després de la transició democràtica inicial.

La “unitat de l’esquerra” pot incloure i promoure aquests punts i alguns altres de similars?

Si és així, ànims i endavant.

Si no hi ha acord general i real sobre tot això, val més que no ens facin perdre el temps a tots plegats.