Una taula pròpia

S’ha mort Sofia Corradi, la professora italiana que va impulsar el programa Erasmus, segurament el projecte més reeixit que ha sorgit de les institucions europees. Seria difícil de calcular quantes amistats, relacions de parella, programes de recerca i negocis li deuen la seva existència. El programa se sol relacionar amb els estudis universitaris però també està obert a la secundària per a fer estades breus, i tot i que cal superar una muntanya de burocràcia, l’esforç s’ho val. De tant en tant puc dur alguns dels meus alumnes a Catalunya, i hi ha catalans que ens vénen a veure a Noruega.

Quan som nosaltres els que visitem un institut català, el primer impacte que tenen els adolescents és la barreja d’edats, perquè aquí els dos trams de la secundària es cursen en centres diferents. Tot i això, el xoc ve més endavant, quan s’adonen que la porta d’entrada és tancada i que, per tant, no es pot sortir de l’edifici amb llibertat. “És una presó?”, em pregunten. Encara es queden més parats quan els expliquen que cal un permís escrit dels pares per a fer-ho, i que algun dels progenitors els ha de passar a recollir. A Noruega, és clar, les escoles són obertes i els nanos volten sols pel carrer des de ben petits. Quan em pregunten per què hi ha aquesta normativa, els dic que si algun alumne tingués un accident fora de l’escola, l’equip directiu podria acabar denunciat i a la presó. Llavors sí que em miren com un marcià. Si és a fora, quina culpa hi té el director? Ho desconec, però els dic que és cultural.

Tot això no em sorprèn, però sí que vaig quedar astorat quan vaig visitar un institut l’última setmana de curs i vaig comprovar les temperatures altíssimes a l’estiu. Més de trenta graus en aules atapeïdes, cosa que vol dir que era impossible d’aprendre-hi res (m’agradaria que els adults que menystenen aquest problema provessin de fer les tasques laborals sis hores diàries dins d’una sauna). Si ens ho parem a pensar, els centres educatius són probablement els únics edificis públics sense climatització, i alhora és on hi ha més densitat de persones. L’excusa és que no hi ha activitat durant els tres mesos més càlids, però ara el juny i el setembre ja són un forn, i l’aire condicionat permetria allargar les classes. Com vaig explicar en una altra ocasió, a Catalunya es fan moltes més hores lectives però el curs és tres setmanes més curt, i a banda, a tots aquests edificis desocupats durant tres mesos se’ls podria donar alguna altra funció social. Ara que hi ha una generació de pares molt més dedicada a protegir els fills, no sé com és que no hi ha una revolta per tenir els descendents al forn.

Quan són els docents catalans els que ens vénen a visitar al nord, el primer comentari sempre és el mateix: se sorprenen que aquí tots els professors tenim una taula pròpia. Compartim despatx, però cadascú disposa d’un espai on pot deixar els trastos i treballar quan no fem classe. A la meva hi tinc l’ordinador, una cafetera, les proves pendents de corregir i els documents que s’acumulen durant el curs, i a més hi ha la calaixera amb el material d’oficina, i quatre lleixes que he omplert de llibres i d’agendes velles. Si volteu per un institut noruec no us serà difícil d’endevinar la personalitat de cada mestre només mirant-li la taula.

El model català d’espais compartits m’és incomprensible, i encara més com s’ha normalitzat. Hi ha una sala de professors on sempre es barreja qui vol parlar i qui vol treballar, i uns despatxos de departament que solen ser petits i insuficients. Tenim uns docents que han estudiat cinc anys a la universitat, fan una feina que obliga a pensar i escriure documents, treballen a l’administració pública, i ni tan sols tenen un escriptori personal. Ja sé que potser hi ha problemes més urgents, però ho veig com una qüestió de dignitat professional. El sistema educatiu català té moltes mancances, i una d’aquestes és patir uns centres educatius totalment insuficients. Edificis vells, sense espais adequats, i que fins i tot han hagut de suprimir espais comuns (laboratoris, biblioteca) per a encabir-hi tots els alumnes. Dècades de manca d’inversions ens han dut a unes escoles que reflecteixen l’estat de les infrastructures del país, des dels trens als hospitals.

I per acabar, potser em preguntareu què me n’enduria de Catalunya cap a Noruega. Sense cap mena de dubte, la socialització dels alumnes, que aquí ha entrat en una crisi total des de fa cinc anys. Potser no us ho creureu, però ara ens arriben nanos que ens diuen que no volen fer cap amic a l’institut, perquè ja en tenen un parell de la infantesa i la resta del temps l’ocupen amb el mòbil. A vegades els estereotips nòrdics són ben reals.