Una motxilla massa pesant i molt injusta

La setmana passada, el Banc d’Espanya donava les dades del deute de les administracions públiques corresponent al quart trimestre del 2017. En el cas català, la xifra és de 77.740 milions d’euros. És la més alta de l’estat espanyol, suposa el 27% del total del deute autonòmic, gairebé s’ha quintuplicat des de l’inici de la crisi i significa el 35% del PIB català. Com era d’esperar, hi ha hagut comentaris molt punyents a la premsa espanyola, que de seguida en deriva que és impossible que Catalunya pugui caminar sola pel món i que necessita Espanya perquè l’ajudi a sufragar un deute que no para de créixer any rere any.

Per descomptat, la interpretació és d’aquesta gent i el rerefons és fals. Però les dades són les que són i impliquen una motxilla extra d’uns 10.000 euros de deute per a cada català. I dic ‘extra’ perquè, com a ciutadans de l’estat espanyol, ja en portem uns 35.000 de deute per cap sobre l’esquena. Sembla una xifra excessiva, si pensem que aquesta quantitat, l’any 2007, ‘només’ era de 10.500 euros en total.

Però centrem-nos en el cas català. De l’espanyol, ja sabem que el deute oficial de les administracions públiques és de 1,14 bilions d’euros a final del 2017 i que frega el 100% del PIB. Però en el català, qui més qui menys, es fa una sèrie de preguntes lògiques. Per exemple, si som els qui més aportem al finançament de l’estat espanyol, per què ens han de deixar diners per a finançar-nos nosaltres? No, no és fàcil d’entendre.

Bé, i per què ha crescut tant el deute català? La resposta és evident: perquè hem gastat més  que no pas hem rebut. I, o gastem massa o rebem poc. Ja sabem prou bé que els trets que imposa Madrid han anat per la segona via. Allò que resulta dur d’acceptar és com ha seguit creixent el deute tot i les retallades que hem patit en els trams socials de la despesa. Evidentment, de forma paral·lela, els ingressos també van ser més minsos i ens han obligat a endeutar-nos.

I, a qui devem, finalment, els diners? A diferència d’allò que passa a Madrid, on el 38% del deute és en valors en el mercat, a Catalunya, aquests únicament en són un 7%, mentre que el finançament procedent d’institucions financeres espanyoles és el 12%, els préstecs de l’exterior en són el 8%, i el 6% prové d’associacions públic-privades com els bons ‘patriòtics’ que vencen el 2020. I en resta la part majoritària, el 67% que finança el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). És a dir, depenem majoritàriament del FLA. I en podem dependre encara més, perquè ara com ara és l’únic finançador que tenim per fer front els venciments.

Fixeu-vos, segons un document per a inversors estrangers de la Generalitat el desembre passat, s’estima que el 2018 haurà de demanar prestats al FLA un total de 9.349 milions d’euros, dels quals 5.454 es faran servir per cobrir préstecs d’anys anteriors relacionats amb el mateix fons. La quantitat destinada a cobrir l’objectiu de dèficit és tot just de 923 milions, mentre que els venciments de bons o de préstecs d’entitats financeres nacionals o estrangeres en sumen 2.937 i en caldran 125 més per fer front a la liquidació negativa del sistema de finançament del 2008 i 2009. És a dir, tot el refinançament es realitzarà a través del FLA, fet que n’augmentarà el pes en la possessió de deute català.

Tota aquesta història tindria importància, per què significa, en qualsevol lloc. No obstant això, per a Catalunya encara en té més, perquè és un engany que ens costa molt car. Vegem-ne un exemple senzill. Des que n’hi ha informació, l’any 1986, resulta que, entre la quantitat que Catalunya aporta a les arques espanyoles i la que torna per al funcionament normal de la societat, es produeix un dèficit, una xifra que –cal dir-ho de seguida‒ serveix per a finançar la resta de comunitats. És la quota de solidaritat ‘oculta’ que paguem. Una quota molt alta i que, en realitat, paguem quatre comunitats: Catalunya, Balears, València i Madrid, que és un cas a part (podeu veure’n l’article que vaig publicar a VilaWeb el 18 de març). Fixeu-vos, doncs, en el paper decisiu –mai reconegut‒ que juga l’arc Mediterrani en el finançament de l’estat espanyol.

Com sabeu, aquest és el tema de les balances fiscals, que tant ha donat per parlar. Sabeu que hi ha dos sistemes per a calcular-les, el de flux monetari (per exemple, una inversió realitzada en el Museu del Prado compta només a Madrid) i el de càrrega-benefici (en el qual aquesta mateixa inversió es reparteix entre totes les comunitats, que se suposa que la gaudeixen com a bé públic i hi compta com si fos una inversió al territori). En el segon cas, no cal dir que els dèficits surten menors. Amb aquest segon sistema, el govern espanyol ha elaborat recentment un succedani de les balances fiscals, anomenat Sistema de Comptes Públics Territorialitzats, en què arriba a la conclusió que el dèficit fiscal de Catalunya és de 10.000 milions el 2014, una xifra semblant a la que arriba la Generalitat aplicant el mateix mètode en aquest exercici concret  (11.500 milions). Aquesta dada i les següents són de l’informe de la Generalitat de desembre de 2017: els resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central els anys 2013 i 2014.

Bé, si fem servir aquest mètode restrictiu, resultaria que des que va començar la crisi, el 2007, fins avui ‒si suposem un dèficit semblant a la mitjana dels darrers quinze anys per als que van del 2015 al 2017‒ han ‘volat’ de Catalunya uns 120.000 milions d’euros, alhora que el deute augmentava en 62.000 milions. Cal dir que, fins i tot en els pitjors anys de la crisi, s’ha mantingut la proporció dels ingressos que ha fet Catalunya a Espanya de l’ordre del 19% (igual que l’aportació del PIB), mentre que s’ha rebut al voltant del 13% del total. El més greu és que qui capta els nostres diners no ens torna allò que tocaria i, arran de l’ofegament que provoca, després qui ens presta és el mateix i es diu ‘estat espanyol’. Cal donar-li gràcies pel ‘favor’ que segons diu ‒i després expliquen els mitjans‒ ens fa? M’estimo més de no contestar…

Però encara hi ha més. Si en comptes del mètode esmentat utilitzem el del flux monetari ‒molt més realista per a veure la destinació de les inversions realitzades‒ les xifres són més escandaloses, perquè Catalunya hauria pagat una ‘quota de solidaritat’ d’uns 160.000 milions des del 2007 alhora que veia créixer el seu deute en els 62.000 milions ja esmentats.

I acabem. La pregunta que toca fer-se a la vista de tot aquest desori és per què, si hem tingut tants diners per pagar una, diguem-ne, ‘solidaritat forçada’, no n’hem tingut prou per a fer front les nostres despeses i hem hagut de endeutar-nos tant. Sí, evidentment, moltes coses no funcionen, però com deia Bob Dylan, ‘the answer, my friend, is blowin’ in the wind…’