La mort ahir de Jesse Jackson, a vuitanta-tres anys, posa punt final a una vida que va encarnar com poques la lluita dels afroamericans per la dignitat i la igualtat. Però la seua desaparició és també una avinentesa per a recordar –per a recordar-nos– que el moviment pels drets civils dels Estats Units ha estat un dels grans referents polítics i morals del segle XX, amb un valor universal que transcendeix a bastament l’experiència americana i que continua marcant encara avui lluites d’arreu del món.

Quan Rosa Parks es va negar a cedir el seient d’un autobús a Montgomery, el 1955; quan els estudiants negres van ocupar els taulells segregats de Greensboro, el 1960; quan Martin Luther King va pronunciar el discurs “Tinc un somni” davant el Memorial Lincoln, el 1963, no passava tan sols un fet nord-americà. En realitat es forjava un llenguatge polític nou, una gramàtica de la resistència que després utilitzaren els moviments anticolonials africans, els opositors a les dictadures llatinoamericanes, els dissidents del bloc soviètic, els combatents contra el franquisme o l’apartheid sud-africà, el moviment independentista democràtic català.

Més enllà de les seues circumstàncies concretes, el moviment afroamericà pels drets civils va demostrar al món que una minoria oprimida podia canviar les lleis d’un estat poderós, mobilitzant la força moral de la protesta i la desobediència civil. Va crear un repertori d’accions –les marxes, els boicots, les ocupacions…– que després s’ha convertit en patrimoni comú i habitual dels moviments socials d’arreu del món. I va saber articular una filosofia de la llibertat que connectava amb les tradicions més profundes del pensament democràtic: la igualtat indiscutible de tots els éssers humans, siga quina siga la seua condició, la primacia de la consciència individual davant les lleis injustes i el dret, per tant, a la rebel·lió, la confiança en la capacitat transformadora de l’acció col·lectiva, en el poder de les societats humanes.

Encara avui, quan en qualsevol país del món es mobilitzen joves contra la brutalitat de la policia, es qüestionen les desigualtats estructurals que persisteixen, es discuteix sobre reparacions històriques o sobre la manera com s’explica el passat, es fixa un horitzó millor en els cervells de la gent, allò que ressona –passe en el país que passe– és l’esperit fundacional d’aquell moviment que entre els anys cinquanta i setanta va saber sacsejar la consciència moral de la humanitat i esdevenir fins i tot un referent cultural –qui no ha cantat mai el “No serem moguts”? Qui no ha proclamat que té un somni? Qui no ha donat la mà a un desconegut per caminar reivindicant alguna cosa?

Ells –Jackson, Luther King, Rosa Parks i tots els altres– ens van ensenyar que cap injustícia no és immutable, que cap sistema d’opressió no és tan sòlid com pretén fer creure, que la dignitat humana és un principi irrenunciable pel qual val la pena lluitar. I ho van fer amb una combinació excepcional de coratge personal, organització col·lectiva, claredat estratègica i profunditat moral que ha restat com un model per a totes les lluites emancipadores del món.

Però la mort de Jesse Jackson ens recorda que aquella generació de gegants es va esvaint i per això ens interpel·la sobre el seu llegat, sobre com continuem les lluites que ells van començar. Perquè el moviment pels drets civils no és història morta, sinó una tradició viva que renova cada generació, adaptant-ne els mètodes als nous temps però mantenint intacta l’exigència fonamental: que tots els éssers humans, sense cap excepció, tenen el dret de viure amb dignitat i llibertat.

PS1. Cada dia és més obert el debat sobre el paper de les xarxes socials en les nostres societats i molt especialment entre els xiquets i els joves. Ara sembla que la moda gira entorn de les restriccions i les prohibicions però, com diu en aquest article el professor de la Universitat de Barcelona David Bueno, “des d’una perspectiva neuroeducativa el debat no hauria de centrar-se en la prohibició absoluta del seu ús, sinó en la necessitat d’educar-nos, col·lectivament, en el bon ús d’aquests recursos, a qualsevol edat”. L’article ha estat publicat originalment a la nova edició en català de The Conversation, una iniciativa que és una gran notícia per ella mateixa.

PS2. El president Pérez Llorca encararà avui la primera sessió de control a les Corts Valencianes des que va ser investit, el 27 de novembre. La darrera sessió de control de les Corts, encara amb Carlos Mazón de president, es va fer el 16 d’octubre; fa, doncs, ni més ni menys que quatre mesos. D’aquesta anomalia i de tot allò que se’n pot esperar, ens en parla Esperança Camps: “El primer examen de Pérez Llorca a les Corts, dos mesos i mig després”.

PS3. Ahir, com cada dimarts, VilaWeb Televisió va emetre La crisi del trenta. Clara Ardèvol va parlar amb la cuinera i presentadora del Cuines Gessamí Caramés i amb el cuiner i creador de continguts Jacint Carafí (Cintet) sobre la relació dels joves amb la cuina i de l’estat de la cuina tradicional catalana. Vegeu-ne el vídeo: “No ens sabem fer ni un ou ferrat?”.

PS4. A Sud-àfrica, Antony Sguazzin ens explica en aquest reportatge els grans esforços que fa Rússia per estendre la seua influència cultural a l’Àfrica i posa en relleu el paper, poc conegut, que hi té l’expansió de l’església ortodoxa russa: “La religió, el cavall de Troia de Rússia a l’Àfrica”.