Diré les coses tal com són: no he llegit les interlocutòries de la jutgessa Lamela ni els seus informes, que altra feina tinc. Però n’he vist algun fragment per aquí o per allà i n’he tingut prou per a adonar-me que tenen tema. Vull dir que els seus papers expliquen també ells mateixos l’embolic en què ens trobem, el cul de sac on s’ha ficat l’estat espanyol i a què ens vol condemnar. Segur que si hi heu parat esment també us han cridat l’atenció.

Perquè parlen d’una ‘organització criminal perfectament estructurada’ que integraria el nostre govern, encapçalat pel president, la presidenta del parlament i la resta de la mesa ara en llibertat sota fiança, els presidents empresonats de l’Assemblea i d’Òmnium, i encara més. Ho heu llegit bé: una organització criminal. I de manera ben coherent en parla llavors com si ens trobéssim davant una banda mafiosa o com si tot plegat sortís d’una història d’espies. I en planteja la investigació com si hi hagués grans ocultacions i misteris insondables que només amb gran esforç ella lluitarà per desvelar.

Ara bé: oi que l’objectiu de la suposada organització criminal era, segons els seus termes, la secessió de Catalunya, és a dir, constituir finalment la república catalana? Doncs que jo recordi aquest objectiu ha estat tan i tan secret que era del tot explícit en els programes dels partits que van concórrer defensant-lo a la darrera convocatòria legal d’eleccions al parlament. Encara més, ja la legislatura anterior hi havien treballat comissions de tot ordre que en van deixar estampades les conclusions sobre el paper en uns quants llibres impresos no precisament amb tinta simpàtica.

Vaja, que tractar el projecte de la independència com si del ritual iniciàtic d’una secta ocultista es tractés només pot obeir a dues o tres raons. O bé és fruit de la mala fe, si l’objectiu final no és fer justícia; o bé és un exercici de ficció literària, no gaire propi d’un cas judicial; o bé es deu a alguna mena de psicosi, qui sap si col·lectiva, cosa que vist l’entusiasme que han despertat allà les escenes dels ‘a por ellos’ potser tampoc no es pot descartar del tot.

I així anem a petar una altra vegada al cap del carrer. Segons que es deprèn dels papers de la jutgessa, les seves esforçades indagacions confirmen, ves per on, que el projecte secessionista o independentista o de la república catalana, doneu-hi el nom que vulgueu, contravé la sagrada constitució espanyola i també l’escarransit estatut d’autonomia. Oi que no us ho esperàveu? I deu ser aquest, el gran delicte que el govern, els diputats i els líders de la societat civil han comès. Un delicte ben bé de lesa pàtria. Perquè tenir l’ideal utòpic i imprecís de la independència, home, ja és emprenyador, però mira. Ara, treballar efectivament, seriosament, metòdicament i, a sobre, obertament, per fer-lo realitat…, això no, que no es pot tolerar.

El cap del carrer, deia. Em sap greu, però tinc la impressió que em repeteixo. Per a mi, el més insòlit de tot això que vivim és que cap dels jutges que intervé en aquest procés no s’hagi plantat, ni abans ni ara que ja es tracta d’una causa general contra tots nosaltres. Que no s’hagi plantat davant el fiscal ni davant els ministres que han anat avançant què decidirien ells ni davant cap dels polítics que ha donat sempre per descomptat que actuarien amb mà de ferro des de la proverbial i mai del tot contrastada independència que se’ls atribueix.

Acusar-nos de rebel·lió o de sedició és un disbarat. Acusar-nos de cap delicte per defensar la república no té res a veure amb l’ordenament legal. Perquè, tornem-ho a dir, ens trobem davant una qüestió política. Mireu si ho tindrien senzill aquesta jutgessa i tot el sistema judicial espanyol per recuperar una mica de crèdit: que s’inhibeixin davant totes les causes obertes i les retornin sense dictar sentència. I que reclamin, si molt convé en nom de la divisió de poders, que siguin legisladors i governants els qui s’asseguin a debatre, deliberar, discutir i acordar políticament sobre les qüestions polítiques. Com es faria en qualsevol estat democràtic i de dret. Dels de debò, vull dir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]