La guerra nuclear podria començar per accident (i això la fa encara més perillosa)

The Washington Post · Hans Kristensen, Matt Korda, Eliana Johns i Allie Maloney

La guerra nuclear podria començar per accident.

La decisió de fer servir les armes més destructives mai creades pot derivar tan fàcilment d’un error humà o d’un malentès com d’una voluntat deliberada d’un estat. Un sistema informàtic defectuós pot detectar erròniament llançaments de míssils i fer que un país reaccioni contra qui creu que l’ha atacat. Una activitat sospitosa a la vora d’una base amb armes nuclears pot fer escalar un conflicte convencional. O un error logístic pot fer que soldats carreguin ogives nuclears en un vehicle equivocat. Qualsevol d’aquestes situacions podria desencadenar una escalada descontrolada.

Tot això no és únicament material per a films d’acció. Són fets que ja han passat i que podrien tornar a passar. Mentre hi hagi armes nuclears, hi haurà accidents i ensurts, perquè els humans no són infal·libles.

Ara mateix, hi ha nou estats que tenen armes nuclears. En temps de pau, la majoria les mantenen operatives en avions, míssils o submarins. La seva utilitat, diuen, depèn del fet que es puguin activar immediatament: més de 2.000 armes es troben en alerta permanent. Per tant, continuarà havent-hi errors i accidents, amb conseqüències imprevisibles.

Malgrat les tensions extremes de la guerra freda, no es va arribar mai a una guerra nuclear, però l’estratègia de la dissuasió permanent va causar nombrosos ensurts. L’error humà era aleshores un factor constant, i ho continuarà essent en l’actual era nuclear, amb més actors, tecnologies més ràpides i complexes i més punts calents al mapa.

Avui, que fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre Hiroshima, per entendre que tot pot sortir malament, podem mirar com ja ha sortit malament unes quantes vegades.

Joc a cegues

El febrer del 2009, el submarí francès Le Triomphant, carregat amb míssils nuclears, feia una patrulla rutinària a l’Atlàntic. A la mateixa zona, i sense que els francesos ho sabessin, també hi patrullava l’HMS Vanguard, un submarí britànic amb armes nuclears. Malgrat tenir 40 milions de milles quadrades d’oceà a disposició, els dos submarins van topar.

Si un dels submarins, o tots dos, s’hagués enfonsat, hauria estat difícil d’aclarir què va passar. I si això hagués passat en un moment de tensió amb Rússia o la Xina, el caos s’hauria pogut convertir en crisi.

Aquests submarins poden moure’s gairebé sense fer soroll. Porten sistemes de propulsió silenciosa i recobriments acústics per a esquivar el sonar. El ministre de Defensa francès ho va resumir així: “Fan menys soroll que una gamba.”

Gràcies a això, els submarins són considerats les armes nuclears més segures. Però, i si n’hi ha un que es perd de sobte? Els comandaments militars saben que serien objectius prioritaris en cas d’un atac preventiu. Si un país creu que li han enfonsat un submarí nuclear, podria veure’s obligat a respondre.

Afortunadament, el 2009, aquells dos submarins navegaven a una velocitat molt baixa. Ningú no va prendre mal i ni els reactors ni les ogives no van tenir cap dany. La marina francesa, primer, va dir que probablement havien xocat amb un contenidor. Però els danys visibles a tots dos submarins feien evident la col·lisió. Van tornar a port pel seu compte. Un diputat escocès, Angus Robertson, es va fer ressò del malestar general: “El ministeri ha d’explicar com pot ser que un submarí amb armes de destrucció massiva xoqui amb un altre, també armat, enmig del segon oceà més gran del món.”

I no ha estat l’únic cas.

El març del 1993, el submarí d’atac americà USS Grayling, que navegava prop de la península russa de Kola, va col·lidir amb el Novomoskovsk, un submarí rus carregat amb 64 ogives nuclears. L’any anterior, un altre submarí americà va topar amb un submarí d’atac rus prop de Murmansk.

És habitual que els submarins americans rastregin submarins russos, i viceversa. Aquestes persecucions continuen encara avui. Si aquests incidents haguessin passat enmig d’un conflicte, haurien pogut desembocar fàcilment en una resposta nuclear. Afortunadament, aleshores tothom va entendre què havia passat i es va evitar una escalada. Però imaginem que això hagués passat l’octubre del 2022, quan circulaven rumors que Rússia volia fer un atac nuclear a Ucraïna.

El punt més calent del planeta

El sud de l’Àsia és encara una de les zones més sensibles del món pel risc nuclear que hi ha. Els Estats Units no volien intervenir en el xoc entre l’Índia i el Paquistan el maig passat, però van acabar fent de mitjancers quan uns drons indis van atacar la base de Nur Khan, a prop d’Islamabad. Aquesta base és molt a prop del quarter general del comandament nuclear paquistanès. Washington va témer una escalada.

El Paquistan considera les armes nuclears la darrera defensa contra la força superior de l’Índia. Per això, qualsevol amenaça a aquest arsenal es pren molt seriosament. La crisi també va ser amplificada per la desinformació de tercers.

I no és el primer ensurt entre aquests dos estats.

El 9 de març de 2022, el Paquistan va detectar un míssil indi BrahMos volant prop de la frontera. Al cap de pocs minuts, va entrar al seu espai aeri i va caure en un aparcament prop de Mian Channu.

Cap país no sabia per què. El Paquistan va posar les bases en alerta màxima. L’Índia va romandre en silenci durant dos dies. Finalment, va atribuir-ho a un error tècnic, i dues setmanes després, a un error humà.

La veritat va sortir a la llum dos anys més tard: durant una visita oficial, un equip va simular un llançament per a ensenyar el procediment a un superior, però no va desconnectar els circuits reals. El míssil va sortir. Per sort, no duia càrrega nuclear, no hi va haver ferits i l’impacte va ser en un lloc deshabitat.

Els míssils desviats no són tan estranys, tampoc. El novembre del 2022, un míssil va matar dues persones en una granja a Polònia, prop d’Ucraïna. Durant hores, es va creure que Rússia havia atacat un estat de l’OTAN. Però era un míssil ucraïnès de defensa antiaèria. En situacions tenses, una errada pot fer saltar la resposta abans de saber la veritat.

Alerta màxima

Durant la guerra freda, les armes nuclears eren a punt per a ser llançades en pocs minuts. La por d’un atac per sorpresa feia que tots els sistemes estiguessin activats permanentment. Això va ocasionar una llista llarga de falses alarmes.

Entre el 1960 i el 1976, el sistema d’alerta primerenc dels EUA va generar set alarmes falses. El 1979 i 1980, se’n van produir cinc més.

El 9 de novembre de 1979, els operadors de defensa nord-americans van veure com apareixia a les pantalles un atac nuclear en massa de la Unió Soviètica. Es va activar l’avió presidencial d’emergència i es van preparar els bombarders i míssils. Sis minuts després, es va anul·lar l’alerta: algú havia introduït una cinta d’exercici en el sistema real.

El 1980 hi hagué múltiples falses alarmes, una de les quals indicava que hi havia 2.020 míssils en vol. El conseller de seguretat nacional, Zbigniew Brzezinski, va rebre una trucada en què li Van dir: “Ens trobem sota un atac nuclear.” Va considerar de telefonar al president Carter i recomanar-li de respondre-hi immediatament. Després va confessar: “Vaig pensar que seríem morts en 28 minuts.”

Tres dies després, una altra alerta falsa indicava 2.000 míssils en vol. L’origen? Un xip defectuós que canviava zeros per dosos.

Els errors informàtics també han causat problemes més recents. El 2010, 50 míssils intercontinentals van quedar fora de servei a la base de Warren (Wyoming). Es va pensar en un atac informàtic, però tot havia estat causat per una targeta mal instal·lada.

El 1983, un radar soviètic va detectar un míssil americà. El coronel Stanislav Petrov va decidir de no activar la resposta nuclear perquè va considerar que no tenia sentit un atac tan limitat. La va encertar.

El 2007, sis míssils nuclears van ser carregats per error en un bombarder B-52 als EUA i ningú no se’n va adonar fins l’endemà. El 2018, Hawaii va rebre una alerta per error: “Amenaça de míssil balístic. Refugieu-vos.” Va durar 38 minuts. No era un simulacre. Però era una falsa alarma.

Allò que no veieu pot matar-vos

Durant la guerra freda, es mantenia separada l’operativa nuclear i convencional. Ara, ja no tant. Els EUA combinen sistemes de comandament i comunicació per a totes dues funcions. Rússia i la Xina tenen míssils de doble ús: poden dur caps convencionals o nuclears. Això fa que, quan s’activa un míssil, ningú no sàpiga de quin tipus és.

A l’espai, el risc és encara més greu. El 2019, Rússia va llançar un satèl·lit que es va dividir en dos i va començar a seguir un satèl·lit espia americà. El comandant John Raymond va dir que era un comportament “pertorbador”. I en una prova anterior, Rússia havia disparat un projectil a l’espai. Tot plegat demostra que poden atacar satèl·lits.

Els EUA depenen molt dels satèl·lits per coordinar els llançaments nuclears. Però aquests satèl·lits també tenen funcions convencionals. En un conflicte, atacar-los pot ser vist com un pas previ a una guerra nuclear.

Hi ha com més va més ambigüitats. Alguns satèl·lits serveixen per a usos tant civils com militars. I la frontera entre armes convencionals i nuclears també es desdibuixa. El míssil rus Oréixnik, usat a Ucraïna, porta caps convencionals, però també pot dur càrrega nuclear. El míssil xinès DF-26 pot canviar el cap de guerra directament al camp de batalla.

Si es detecta el llançament d’un d’aquests míssils, com poden saber els EUA si són nuclears o no? I si els intercepten, els adversaris entendrien que es tracta d’un atac nuclear?

Tot això potser no encendria la guspira un dimarts qualsevol, però enmig d’una crisi, sí. El conflicte entre Israel i l’Iran és l’exemple perfecte d’on pot esclatar tot.

Cal prevenir la catàstrofe

La comunicació directa i immediata entre els estats amb armes nuclears és clau. Han de poder parlar enmig d’una crisi i els sistemes han de funcionar encara que siguin sota atac. També cal que els comandaments locals hi tinguin accés.

Un altre element fonamental és la transparència. Els acords de control d’armament ajuden a evitar malentesos i a estabilitzar les relacions. Els més útils són els legalment vinculants, però fins i tot els acords polítics informals poden ser útils.

Els dirigents no haurien d’esperar a la crisi per establir aquests mecanismes. Durant la guerra freda, hi havia contactes constants entre oficials de rang mitjà. Ara amb Rússia els vincles són minvants i amb la Xina són molt febles.

Els EUA i l’URSS tenien trenta minuts per a decidir. Avui dia, això sembla molt de temps. Les armes noves poden colpejar sense avís. Cal actuar ara per evitar una escalada involuntària o accidental. Mentre hi siguem a temps.

Hans Kristensen i Matt Korda són el director i el director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans. Eliana Johns és investigadora sènior a la FAS. Allie Maloney va ser becària per la pau Herbert Scoville Jr. a la FAS. Jon Wolfsthal, director de riscos globals de la FAS, ha contribuït a aquest article.

•Subscribe to The Washington Post

•Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb