Demà farà dues setmanes que el president Salvador Illa va ingressar a l’hospital. Els primers comunicats mèdics parlaven de quinze dies d’hospitalització, pel cap baix. En el moment d’escriure aquest article no en sabem res més. I per això, tot esperant-ne noves notícies, el silenci informatiu que envolta la seua situació suscita interrogants legítims sobre com gestionar la salut dels dirigents en democràcia.

Vull deixar-ho clar de bon començament: aquest article no qüestiona ni el dret d’intimitat del president Illa ni la gravetat de la seua situació personal, que mereix el màxim respecte de tothom. Tampoc no pretén alimentar especulacions sobre el seu estat de salut, que són en qualsevol cas –i vinguen d’on vinguen– condemnables. És una altra cosa: tan sols vull reflexionar respectuosament sobre si –en un moment d’extraordinària complexitat per al país– el grau de reserva que s’aplica en aquest cas és adequat del punt de vista institucional. Perquè l’absència del president, per més justificada que siga humanament i mèdicament, sempre és, per força, una variable política que no es pot amagar darrere un hermetisme total.

La manera de gestionar la salut dels dirigents polítics ha evolucionat substancialment en les democràcies occidentals. Durant dècades, el secret era norma. Franklin D. Roosevelt va dissimular durant anys la gravetat de la seua poliomielitis. La salut deteriorada de Churchill, Eisenhower o De Gaulle es va amagar sistemàticament al públic. Però aquesta pràctica ha canviat radicalment. I avui la transparència s’ha imposat com a patró democràtic.

Quan el president francès François Mitterrand va tenir un càncer de pròstata, el 1981 –al cap de pocs mesos de ser elegit–, les mentides oficials sobre el seu estat de salut van originar un escàndol enorme que, a parer meu, va marcar un punt d’inflexió. D’aleshores ençà, els líders polítics, sobretot els europeus, tendeixen a la transparència. Nicolas Sarkozy va fer públic el seu problema cardíac. Angela Merkel va comparèixer davant la premsa després de mostrar tremolors en públic. Emmanuel Macron va informar immediatament que tenia la covid. Ho féu també el president Quim Torra. I als Estats Units fa molt de temps que, fins i tot, es fan públiques les anàlisis mèdiques periòdiques que fan al president.

Aquesta tendència no és capritxosa ni morbosa. Respon, al contrari, a una lògica democràtica: els ciutadans tenen el dret de saber si qui governa està en condicions de governar. Perquè la salut d’un líder afecta directament la capacitat de l’executiu per a funcionar. I en situacions de crisi –com la que vivim a Catalunya– aquesta informació esdevé encara més important.

L’espès silenci actual entorn de la situació del president Illa –trencat tan sols, i ja és ben sorprenent, per defensar la consellera Paneque– contrasta amb aquests precedents. No és qüestió, de cap manera, d’exigir detalls clínics que pertanyen sens dubte a l’esfera íntima. Però sí que és qüestió de saber si l’absència serà breu o prolongada, si hi ha cap previsió de reincorporació, i com s’administren institucionalment les seues funcions mentre ell és a l’hospital. Aquestes són algunes preguntes legítimes que, si ens referim a un president en actiu, no vulneren cap dret de privadesa. Saber si el seu lideratge es pot exercir o no durant les setmanes vinents no és pas curiositat periodística o ciutadana, és una necessitat democràtica.

Evidentment, ningú no qüestiona que el president Illa necessitarà temps per a recuperar-se i que té tot el dret del món d’agafar-lo. La salut no es negocia i no podem fer res més que desitjar-li que es recupere tan aviat com siga possible. Però la transparència tampoc no s’hauria de qüestionar. I compatibilitzar ambdues coses no solament és possible, sinó que és obligat. Algunes altres democràcies ho han demostrat de sobres.

El respecte institucional no és incompatible amb la claredat informativa. De fet, aquesta el reforça. El silenci prolongat, en canvi, fomenta especulacions i afebleix la confiança pública. Per això, en un moment de crisi nacional profunda com l’actual, crec que és lògic de pensar que Catalunya necessita saber si el seu president podrà tornar aviat o si cal preparar-se –el govern i la societat– per a una absència més llarga. No és cap qüestió menor; és –si no molesta que ho diga així– una qüestió d’estat.

PS1. Atenció a l’article d’avui de Jordi Goula. Perquè ha descobert que les dades d’ocupació de l’enquesta de població activa corresponents a la demarcació de Girona són equivocades. L’article és tota una lliçó de periodisme, rematada amb dues consideracions molt encertades, sobre el fet que no ens puguem fiar d’una enquesta oficial i demanant-se com és que la Generalitat no detecta una dada estranya, estranyíssima, i la dóna per vàlida sense més ni més. Llegiu-lo: “L’EPA s’equivoca… i castiga erròniament Girona”.

PS2. En aquesta crisi de Rodalia, Alhora ha tingut un paper molt destacat a l’hora de proposar alternatives a la greu situació que vivim. I molt especialment el seu dirigent, Jordi Graupera, s’ha fet sentir d’una manera destacada a les xarxes socials. Andreu Barnils hi ha parlat i n’ha eixit aquesta entrevista: “Comencem per fer fora RENFE de Catalunya”.

PS3. Ahir era dijous i, per tant, a VilaWeb Televisió es va emetre La tertúlia proscrita, aquesta setmana amb Txell Partal, Jordi Borràs i Ot Bou. En trobareu el vídeo ací: “El col·lapse ferroviari i la por de tornar a parlar d’independència”.

PS4. Una de les veus més consolidades de la cançó d’autor i amb més trajectòria al País Valencià estrena àlbum. Andreu Valor, el cantant de Cocentaina, publica el dotzè disc, Els camins que elegim. I n’ha parlat llargament amb Laura Escartí: “La cultura pot aportar-nos molt més que distracció”.

PS5. Avui, divendres, i demà, cent trenta subscriptors i col·laboradors del diari ens visitaran per conèixer de primera mà el plató de televisió que han ajudat a fer possible amb les seues donacions. Ens alegra molt poder mostrar que l’ajut que ens doneu el fem servir per créixer i és una nova oportunitat de donar les gràcies a tots els qui l’heu fet possible. I de demanar als qui encara ho vulgueu fer que ens ajudeu amb una donació única.