‘Un país no prospera si deixa de banda una part de la població. Avui hem aprovat en consell de ministres l’ingrés mínim vital, una mesura històrica en la nostra democràcia, un nou pilar del nostre estat del benestar que farà d’Espanya un país més just i solidari. Amb aquesta prestació esperem reduir en un 80% la pobresa extrema a Espanya. Serà permanent i beneficiarà unes 850.000 llars. És una política de garantia de rendes que empara els qui ho passen més malament, combat la pobresa i contribueix a la recuperació econòmica del nostre país. No deixarem ningú enrere’, deia al matí el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, un cop aprovada la mesura. Cal dir que és un avenç per a la societat espanyola, però, molt probablement, menys important del que ha dit Sánchez. Deixem-ho en un primer pas, en un moment d’extrema necessitat, i em semblarà una definició més correcta.

Hem de tenir molt present quina és la situació social de l’estat espanyol. Només cal mirar-ne uns quants aspectes i veurem per què era necessària i urgent aquesta mesura que s’ha adoptat. Per exemple, l’estat espanyol és el sisè estat dels vint-i-vuit de la Unió Europea amb la taxa de pobresa més alta: una de cada cinc persones és en aquesta situació, el 21,5% del total, segons les darreres dades disponibles de l’Enquesta de Condicions de vida de l’INE del 2018.

Com destacava la Comissió Europea fa poc temps, l’estat espanyol presenta unes dades especialment alarmants de pobresa entre els menors d’edat i en les llars amb infants. Sobretot, en les famílies monoparentals. Segons l’Eurostat, la taxa de pobresa infantil de l’estat espanyol és la segona més alta de tota la Unió Europea, amb un 26,8% dels menors de divuit anys en risc de pobresa relativa. En aquest punt només l’avança Romania, amb un 32%.

Malgrat que ja hi ha actives unes rendes mínimes en l’àmbit autonòmic, com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, i que a l’estat ja hi havia també ajuts a les famílies amb fills de recursos molt escassos, l’anomenada prestació per fill a càrrec de la Seguretat Social, les dades de l’Eurostat evidencien que els ajuts existents a l’estat espanyol no són gaire efectius per a reduir la pobresa, cosa que el situa entre els països de la Unió Europea amb una capacitat més baixa per a fer minvar la pobresa mitjançant les transferències socials (excloent-hi les pensions).

Per altra banda, segons l’anàlisi que habitualment es fa entre països, amb les taxes mitjanes de pobresa ens podem enganyar, perquè amaguen grans diferències entre les comunitats autònomes. La situació és molt diferent al País Basc i a Extremadura, per exemple. El País Basc és el territori amb la taxa de pobresa més baixa, un 8,9%, i Extremadura, el que té la taxa de pobresa més alta, un 37,6%. De la mateixa manera, les dades de pobresa tampoc no són iguals entre les províncies, ni tampoc entre les àrees urbanes i les rurals. Compte, doncs, amb les xifres mitjanes!

També cal destacar que un terç dels adults de l’estat espanyol s’enfronta a aquesta situació de pobresa tot i treballar. És un fet relativament nou i que col·loca la societat de l’estat a un nivell molt preocupant, sobretot per la precarietat laboral i els salaris baixos. Cal tenir en compte que la pobresa no és com molts es pensen, no és pas la misèria més absoluta. A l’estat espanyol, hi ha uns deu milions de persones en risc de pobresa, segons càlculs de diverses institucions. I només cal mirar el nostre entorn. D’uns anys ençà, hi ha hagut un empobriment general dels treballadors evident i les condicions de vida dels més pobres han empitjorat, un fet que s’expressa principalment en l’augment de la taxa de desigualtat dins la societat.

I hem de pensar que totes aquestes dades són passades. Són només un punt de referència, la base sobre la qual es desenvoluparà una de les dinàmiques més negatives que ha viscut l’estat en els temps moderns. Moltes persones, quan acabin els ERTO, quedaran sense feina i, probablement, les taxes d’atur que s’assoliran superaran els nivells que vam conèixer durant la darrera crisi.

Les dades i els detalls de la mesura que s’ha aprovat ara els trobareu ací a VilaWeb a l’article ‘El govern espanyol aprova l’ingrés mínim vital’. ‘Oscil·larà entre els 462 euros i els 1.015, depenent de la composició de la llar’, per la qual cosa no cal anar més enllà en aquest aspecte. Però hi ha un punt que em sembla important i que fa referència als catalans. Me’n feia adonar el professor Germà Bel, qui piulava: ‘Com que l’ingrés mínim vital és homogeni a tot l’estat –tret del País Basc i Navarra– els llindars existents en la norma fan que milers de famílies catalanes no hi entrin, tot i que en altres regions sí que hi entrarien, pel diferent poder adquisitiu intern-províncies que hi ha i que arriba a un 30%’. I reblava el piulet amb una pregunta: ‘Els més afectats? La gent que viu als barris menys afavorits de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.’ No he comprovat la dada, però no dubto de la rigorositat del professor Bel.

En definitiva, s’ha fet un primer pas endavant, però que es podria veure superat, segons quina sigui la dinàmica dels esdeveniments els mesos vinents. Si és gaire negativa, no n’hi haurà prou. La situació, cal repetir-ho, és greu, molt greu. Per prendre’n consciència, només cal veure els ajuts que donen els països veïns, molt superiors als nostres. Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector –la institució que representa el conjunt de les entitats socials catalanes– repassava fa unes setmanes una llarga llista de situacions personals molt dures i, després d’haver dit que el coronavirus havia ‘destapat una nova crisi social’, esmentava col·lectius com la gent gran sola, la gent gran amb pensions irrisòries, els acomiadats, els treballadors sense contracte, els nens sense connexió, els joves al carrer, les famílies en habitacions rellogades, les famílies senceres que viuen en molt poc espai, les dones monoparentals, les dones víctimes de la violència masclista, els malalts sense diagnosticar, les addiccions sense tractar… Un reguitzell de situacions extremes que fan venir calfreds. No sé si amb l’ingrés mínim que avui comentem es posarà fi al 80% de la pobresa extrema, com ha dit el president Sánchez –jo crec que no– però, sigui com sigui, és un pas en la feina social que hi ha per fer i que és majúscula.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.