26.11.2025 - 17:38
|
Actualització: 26.11.2025 - 17:59
Fa més de quaranta anys que la Lucy és una de les grans icones de l’evolució humana. Aquest esquelet trobat el 1974 a la regió d’Àfar (Etiòpia) pertany a l’espècie Australopithecus afarensis, un homínid que caminava dret i que sovint s’ha presentat com el nostre parent llunyà més famós. Ara, un nou estudi publicat a Nature demostra que la Lucy no estava sola. A la mateixa zona i al mateix moment hi vivia una altra espècie d’australopitec, Australopithecus deyiremeda, que caminava de manera diferent i tenia una dieta també distinta. La recerca l’encapçala el paleoantropòleg Yohannes Haile-Selassie, de la Universitat Estatal d’Arizona, amb participació del geòleg Lluís Gibert, de la Universitat de Barcelona.
El misteri del “peu de Burtele”
Tot comença el 2009, quan l’equip de Haile-Selassie troba vuit ossos d’un peu en sediments de 3,4 milions d’anys al jaciment de Woranso-Mille, a la vall del Rift etiòpica. El fòssil es bateja com el “peu de Burtele” i d’ençà del primer moment es veu que no encaixava amb el patró conegut de la Lucy. En paleoantropologia, però, no és habitual descriure una espècie solament amb ossos del cos; el que pesa més són els cranis, les mandíbules i les dents. Per això el peu va quedar sense identificar.
L’any 2015 el mateix equip descriu una nova espècie, Australopithecus deyiremeda, a partir de mandíbules i dents trobades a la mateixa zona general de Woranso-Mille. En aquell moment, però, encara no gosen relacionar formalment el peu amb aquesta nova espècie. D’ençà d’aleshores, durant més d’una dècada, han tornat una vegada i una altra al camp. Amb noves troballes i una feina fina de geologia i datació, ara poden afirmar amb seguretat que el “peu de Burtele” pertany, efectivament, a Australopithecus deyiremeda.
Què té d’especial aquest peu? La Lucy i els seus parents A. afarensis ja caminaven bàsicament com nosaltres: el dit gros del peu està alineat amb la resta, el peu fa de “pala” rígida i l’impuls final es fa justament amb aquest dit gros. És un patró clar de bipedisme “modern”. En canvi, el peu atribuït a A. deyiremeda conserva un dit gros oposable, com el d’un ximpanzé o el d’espècies més primitives com Ardipithecus ramidus. Aquest dit li permetia agafar millor les branques i enfilar-se als arbres, però alhora l’anatomia general del peu indica que, quan era a terra, caminava dret sobre dues cames. Probablement, l’impuls principal el feia amb el segon dit i no amb el gros, com fem els humans actuals.
En paraules del mateix Haile-Selassie, això vol dir que la bipedestació –la capacitat de caminar drets– “no tenia una sola forma” en aquests primers homínids. Hi havia diverses solucions anatòmiques per resoldre el mateix problema: com desplaçar-se sobre dues cames sense renunciar del tot a la vida als arbres.
També menjaven coses diferents
L’estudi no es limita al peu. El grup ha analitzat l’esmalt de vuit dents de A. deyiremeda mitjançant isòtops de carboni, una tècnica que permet deduir quin tipus de plantes menjaven. Les plantes dels arbres i arbustos donen un senyal isotòpic anomenat C3; les herbes de sabana i alguns joncs, en canvi, donen un senyal C4.
La Lucy i els seus congèneres tenien una dieta mixta: aprofitaven tant recursos d’arbres i arbustos com aliments procedents de les herbes de sabana. En canvi, A. deyiremeda mostra un senyal molt més marcat de plantes C3. Dit planerament: menjava sobretot fulles i fruits dels arbres i arbustos, i pràcticament no explotava els pasturatges oberts. És una dieta més semblant a la d’espècies encara més antigues.
Això ajuda a explicar com podien conviure dues espècies d’australopitecs al mateix territori sense eliminar-se l’una a l’altra: ocupaven nínxols ecològics lleugerament diferents, tant per la manera de moure’s com pel que menjaven.
