Miro amunt mentre camino per l’asfalt, un ull de reüll per evitar de topar amb ningú i que algú mirant el mòbil no em sacsegi sense demanar disculpes ni aturar-se. És un costum de sempre que deu venir dels orígens rurals d’ullar cada dia al cel quin temps fa i farà. Al barri, al Guinardó entre la Ronda i el passeig de Maragall, hi veig així des de fa anys indicis del temps i de l’evolució de la vida diària i de la gent que hi vivim, allò que les façanes i l’arquitectura tenen sempre ganes de contar als vianants disposats a escoltar. Són els meus veïns silents d’eloqüència més que remarcable. A tocar de casa, cada dia alço el cap i miro les corones –una finestra oval reixada a la paret del terrat de cadascuna– de les quatre torres modernistes del carrer de la Renaixença. Aquests dies de pluja, sota el paraigua les saludo igual. Mirar amunt descansa. No les miro perquè tingui temor que estiguin a punt de caure, sinó per, com ho diria, refermar-me.

És un modernisme de petita burgesia, modest, quatre torres de planta i pis, que continuen habitades, protegides per sort per la legislació corresponent. Les va fer construir Joaquim Alay, de qui poc se sap. El Guinardó era llavors un erm i per això un historiador veí del barri li diu visionari i li dono la raó. Les va encomanar a l’arquitecte Domènec Boada Piera, que les va enllestir el 1911. En va fer un munt per tot Barcelona, però així i tot és poc reconegut, al barri no té cap placa ni nom de carrer, i això que una bona part dels noms d’aquest tros meu estan dedicats als homes que van afavorir els plans d’urbanització del que seria el barri quan Salvador Riera Giralt va comprar el Mas Guinardó –que surt al Quixot, en homenatge a Perot Rocaguinarda– el 1895: el notari Volart hi té una rambla i l’arquitecte Villar, un carrer.

Es veu que si no fas la casa Batlló, no tens gens d’interès, i així li succeeix a l’arquitecte Boada, un professional que, tot s’ha de dir, anava repetint la fórmula per la ciutat, però que en el nostre barri no es pot dir que estigués mancat d’inspiració. Potser no era gaire imaginatiu, però el seu treball i els de tants altres arquitectes de l’època revela que el modernisme modest, de la petita burgesia i el popular, és una de les proves més eloqüents de fins a quin punt aquest estil havia arribat a tocar el cor de barcelonins de tota condició. Els ornaments modernistes aviat semblarien xarons per als moderns de l’art déco noucentista, però la gent sempre ha anat a la seva, de vegades va avant en el gust i d’altres se li’n fum la modernor. En el cas del modernisme popular i de burgesia modesta, els qui es feien les cases –les encomanessin a un arquitecte o se les fessin ells mateixos– s’apropiaven del modernisme any rere any, adaptant-lo als seus criteris i al que poguessin pagar: la decoració, l’ornament, era l’indici representatiu d’uns veïns, el seu autoretrat urbà, d’un gust que volien encomanar al carrer i, així, millorar el valor de la propietat i, per què no, impulsar les ganes de viure en els veïns. Decorar una façana no és poca broma. Poden ser diners molt ben gastats.

A la falda de Montjuïc, al carrer de Serrahima, hi vaig freqüentar durant anys una altra torre encara més popular, aixecada també a primers de segle vint, quan el carrer tampoc no existia per a l’ajuntament, a partir dels materials sobrants de les obres on treballava el paleta, o potser cap d’obres, que hi va formar una família, una casa de dues plantes, quatre habitacions, una amb alcova, i un bon jardí. Els paletes veien com eren les cases que construïen per als benestants. I n’aprenien, i tant que n’aprenien. Quan la meva amiga se la va vendre molts anys després, un col·leccionista alemany de rajoles hidràuliques la hi va prendre de les mans.

El modernisme popular és un tresor de la ciutat, l’explica tant com la formació dels diferents barris històrics, els de nova construcció i els d’autoconstrucció dels anys seixanta passats. Als carrers del Carmel hi ha rastres d’aquest modernisme popular, ni que sigui un parell de rajoles que, de l’obra on treballava el paleta quan va tenir la sort de trobar faena, van passar a decorar la façana de la seva barraca esdevinguda habitatge autoconstruït.

L’últim regal de mirar el cel, un d’aquests escadussers dies sense pluja, és el del rètol de la casa Bella Aurora, al començament del carrer de Balmes, entre la ronda de la Universitat i Pelai. No és que no l’hagués vist mai sinó que feia temps que no hi passava. Quan Pelai ni els voltants no s’assemblen de res, en els rètols de les botigues i la publicitat, a com eren fa poc, el rètol de Bella Aurora m’ha semblat la cosa més bonica del món, com si el veiés la primera volta. Allí està, des de no sé exactament quin any però des de fa dècades, potser un segle, des dels anys trenta segurament. La casa, nascuda a Aurora, Illinois (Chicago) va ser fundada el 1890 pel laboratori Stillman & Co i l’importador barceloní Gili la va dur cap aquí el 1914, en ple gust noucentista. Bella aurora. Qui ho pogués dir, en els temps que corren.