Un viatge profund a les fronteres entre Occident i Orient

Els Balcans són un tapís ètnic i religiós complex, construït a còpia d’invasions, guerres, cops d’estat i molta sang. Hi ha un passat històric i polític que s’inicia amb l’enigmàtica i misteriosa civilització dels tracis i arriba fins als nostres dies. Un món en què cohabiten, en diferents estrats sedimentats en la memòria de la gent i del paisatge, l’imperi otomà, les guerres mundials, les neteges ètniques i religioses, el comunisme, la guerra freda, l’enfonsament del bloc soviètic, la integració a Europa i la crisi dels refugiats. Però, al mateix temps, íntimament vinculat i arrelat, també hi ha un passat fet de creences, experiències humanes, música, poesia, misteris, tradicions i secrets.

La simbiosi de tots dos aspectes fan que l’univers actual i passat, viscut o imaginat de les terres balcàniques, cobri vida als nostres ulls, i ens reveli un món fascinant, enigmàtic i savi. Onades de violència i repressió de diferents orígens i direccions han assolat sovint aquelles terres, en els límits d’Europa, a tocar del Bòsfor i la mar Negra. El paisatge n’és testimoni mut. Les muntanyes, les valls, les deus d’aigua que els tracis adoraven, els tresors ocults en les entranyes de les serralades, els boscos espessos on s’amaguen animals de caça, guàrdies fronterers i militars, sovint creuats per filats espinosos per a barrar el pas entre països. I tants i tants morts abandonats, d’anys i segles, que un dia, desesperats, van gosar de travessar en un sentit o en un altre.

A Frontera (Comanegra), la poetessa búlgara Kapka Kassabova (Sofia, 1973) refà a peu els camins de la memòria dels Balcans, concretament, els dels territoris de frontera entre Grècia, Bulgària i Turquia, el que havia estat l’antiga i llegendària Tràcia. La poetessa retroba paisatges, capítols de la història, records, somnis, tradicions, fantasmes, mort i violència. Però, sobretot, retroba les veus dels vius i dels morts i ens teixeix un relat que supera amb escreix els llibres de viatges habituals, per convertir-se en un tapís bell i atractiu de l’univers humà balcànic i el pes de la seva història.

Les muntanyes de l’Strandja o del Ròdope a Bulgària, dos dels espais geogràfics que l’autora recorre en el llibre, han estat un lloc secular de trànsit, de pas, de comunicació i fugida entre dos mons. En un sentit i en un altre. Això, amb tot el que comporta d’il·legalitat, vigilància, perill i repressió, ha anat configurant un terreny a la inòpia de la història, carregat de significats profunds, matisos espirituals, culturals, molt rics i sòlids.

“Els corredors no canvien. Tota la resta sí que canvia, tret dels corredors”, escriu Kassabova. “L’heroïna viatja des d’Àsia cap a Europa. La cocaïna viatja des de Llatinoamèrica cap a Europa, Turquia i els països àrabs. Els humans viatgen des d’Àsia a través del principal país de triatge (Turquia) per arribar a Europa. Els corredors per on abans passaven els palestins i els rebels kurds ara els fan servir els refugiats i fugitius de tota mena. Els corredors que s’utilitzaven durant la guerra freda encara són els mateixos. Només ha canviat el sentit de la marxa.”

Frontera ha estat traduïda a una vintena de llengües i guardonada amb premis com el Nicolas Bouvier o el Premi del Llibre Europeu.

Saber escoltar més enllà del que diuen les paraules

Kapka Kassabova té el convenciment que la història l’escriuen els qui l’han viscuda. Per això cal anar a cercar-los i escoltar-los, perquè els seus testimonis transcendeixin. Perquè d’una vegada la història no l’escriguin, únicament, els vencedors o els manipuladors, sinó els veritables protagonistes. En aquest sentit, ja vaig comentar el treball excel·lent de la periodista russa Katerina Gordéieva sobre la guerra d’Ucraïna a Emporta’t el meu dolor, també publicat per Comanegra.

Hi ha una memòria col·lectiva soterrada en el silenci d’aquells paisatges, en el fred, la pluja i la neu, que ressorgeix com una nova primavera silenciosa i amarga, pesant i espessa, plena de saviesa i experiència. Només cal anar-la a trobar i escoltar-la. Poble per poble. Guanyar-te la confiança de la gent, ser un més d’ells, i les memòries individuals s’obriran àvides d’explicar històries.

La poetessa fa de periodista en la línia dels llibres de viatges dels grans, com Ryszard Kapuściński o Graham Greene, i, a més a més, demostra tenir una habilitat extraordinària per a recosir passat i present, el real i el somni, la història i la llegenda, perquè sap relacionar i sap escoltar. Perquè, de fet, el seu cervell destil·la la informació, en tots els seus formats, per entendre què ha passat i les seves repercussions en les vides de les persones. No en va, ella també és una exiliada búlgara que ha viscut fora dels Balcans, a Nova Zelanda i a Escòcia. No hi ha fronteres entre ella i els seus personatges. Perquè ella sap escoltar molt més enllà del que diuen les paraules. O interpretar el silenci.

La Marina, una dona estranya i sàvia, amb un toc de bruixa, que apareix i desapareix en diferents capítols del llibre, li ho deixa ben clar: “El coneixement oral és més resistent que la paraula escrita. El que es transmet de boca a orella és difícil de destruir.” De fet, l’autora ha recorregut els territoris de frontera del seu país perquè de petita li eren negats. Hi havia massa perills: tanques de filferro, militars, guàrdies i execucions o desaparicions dels agosarats i desesperats que pretenien de fugir del règim comunista.

Ella vol endinsar-se en el món que, de nena, li van negar. Sentir les veus dels qui no va poder conèixer en el que creu que és el territori real i metafòric que els explica a tots ells, la gent dels Balcans. Sempre a mercè de les onades que van i vénen, de les tempestes i els huracans, aferrats a unes muntanyes i unes valls que, si grates una mica, veus que porten marcada a foc la seva història.

La importància de les fronteres búlgares

Les fronteres que l’autora recorre entre Bulgària, Grècia i Turquia van tenir un paper molt important en la història europea del segle XX. Tancaven la part més meridional del teló d’acer durant la guerra freda i, com la majoria dels països occidentals, van patir un munt de conflictes interns que van marcar profundament la vida dels seus habitants. Hi va haver totalitarismes, com la dictadura dels coronels grega, o el règim comunista, fins al procés de renaixença búlgar, l’objectiu del qual era desfer la cultura, cristianitzar i expulsar els musulmans turcs de Bulgària.

Una música que ara ja s’ha estès per tot Europa amb l’ascens de les extremes dretes xenòfobes a tot arreu.

En paral·lel a les operacions de neteja ètnica dels serbis contra els musulmans bosnians, l’any 1989 els búlgars van expulsar del seu país tres-cents mil ciutadans teòricament d’origen turc. En realitat, eren gent assentada a Bulgària durant generacions que no havien estat mai a Turquia. O simplement eren musulmans. Tots ells, de la nit al dia, van esdevenir exiliats en camps de refugiats als afores de les ciutats turques. Eren els anomenats “turcs de Bulgària”. Un episodi que recorda a la Nakba viscuda pels palestins l’any 1948.

L’autora els ha anat a trobar a banda i banda de la frontera. A ells i a les seves famílies dividides. Els capítols del llibre que els dedica són molt interessants, perquè rescaten tot de vivències i patiments desconeguts que ja han passat a l’oblit de la història.

Com diu l’autora: “La campanya d’odi contra els turcs de Bulgària va ser una mica com la guerra de les Malvines per a la Junta argentina, absurda i enverinada, la manera que tenia un estat policial en decadència de distreure la població dels problemes reals que els afligien en aquell moment: la fallida de l’economia, els comerços buits, la vulneració dels drets humans, els problemes mediambientals i els creixents vents de canvi sota el nom de glasnost i perestroika. Una minoria sempre és una presa fàcil.”

Amb la desfeta posterior del bloc soviètic i l’entrada del segle XXI, aquesta zona va continuar essent important per al futur del continent. Sembla com si als Balcans ressonessin amb estridència tots els problemes que afecten Europa. Les fronteres internes entre tots tres països han passat de ser dures a toves, amb l’entrada de Bulgària i Grècia a la Unió Europea.

Això no obstant, avui les fronteres encara són una ratlla en el mapa i en la geografia, el paisatge i la vida i la llibertat de la gent. Les fronteres continuen separant, aïllant i deshumanitzant. Les diferències religioses continuen atiant focs, i la frontera turco-europea és una de les encarregades d’evitar l’entrada de refugiats procedents del Llevant. Aquells que, segons les extremes dretes europees actuals, vénen a ocupar el continent i a destruir les nostres identitats.

Una caçadora d’històries

Kassabova és una bona caçadora d’històries d’éssers reals i irreals, de vides marcades pel dolor i la mort, però també per la resistència i la valentia. En una terra de gent forta que només deixa de tocar de peus a terra quan dorm i somnia, o quan veu massa ràkia i, en estats d’alcohòlica lucidesa, pot ajudar-la a reteixir la immensa teranyina de l’univers balcànic, als límits d’Europa, a les fronteres entre Occident i Orient.

El llibre és un compendi de veus i experiències dels qui realment coneixen la història perquè l’han viscuda: una nissaga de faroners que veuen com les forces navals els arrabassen una feina centenària, una altra de guàrdies de frontera, vius o morts en l’exercici de les seves missions, passadors de muntanya i contrabandistes, vells mig bojos que protegeixen monestirs abandonats de la inclemència del temps i les imprudències humanes, curanderes, fetilleres, traficants d’armes, tabac o persones, ex-militars i cambrers de bars discrets i solidaris que ajuden els fugitius que aconsegueixen de travessar els filats espinosos jugant-se la vida.

Sembla imprescindible per a l’autora anar a descobrir i anotar aquestes històries perquè, si desapareixen, es perd molt més que històries individuals o familiars: “També capítols de la història humana, i amb això s’extingirà alhora un cert tipus de poesia descarnada, que deixarà pas a una prosaica mecànica que no donarà mai per a un relat.”

Llegint Frontera, com altres vegades que llegeixo literatura dels països de l’est, em vénen sovint al cap les paraules del gran escriptor romanès Norman Manea a Monuments a la vergonya. No em puc estar de recordar-les:

“Els països de l’Europa central i oriental no han estat únicament escenari de dictadures de dreta i d’esquerra, de xenofòbies i etnocentrismes provincians, de conflictes congelats en el temps, de contradiccions explosives. A banda d’això, són el lloc on s’ha format el llegat espiritual de tants pensadors i artistes, el bressol d’una mena de creativitat especial i d’un anhel etern de significat que va més enllà de la necessitat pragmàtica de resoldre el caos quotidià de la vida. Es tracta d’una part ancestral i vital de la nostra cultura europea que alguns han definit com una transició o un vincle espiritual, especialment tens i fructífer, entre Atenes i Jerusalem.”

Kapka Kassabova és autora convidada al Festival Kosmòpolis, a Barcelona, aquest octubre. La seva participació serà dijous, dia 23, a les 19.00 al Mirador del CCCB, en conversa amb l’escriptora romanesa Corina Oproae, un altre talent literari de l’Europa de l’Est de qui vaig parlar en aquesta secció fa un temps amb motiu de la publicació del seu llibre La casa limón, XX Premi Tusquets Editores de Novela 2024.