Un sentiment sense Pujol

Fa un any, el president Jordi Pujol va insinuar a Castellterçol que Catalunya no seria mai independent. Ho va dir trist. Aquell dia vaig escriure un article, “Un Pujol sense sentiment”, en què sostenia que el president Salvador Illa, llavors acabat d’investir, miraria de construir una hegemonia com la pujolista: un pacte amb Madrid per a tenir calmat el galliner i contribuir a l’estabilitat espanyola, en canvi de concessions, més esporàdiques que no progressives, que satisfessin vagament l’aspiració d’autogovern. Una cullerada més del socarrat de Prat de la Riba: fer país a còpia d’intel·ligència administrativa, sense canvis substancials en la sobirania. A parer meu, però, Illa no se’n sortirà perquè no ens fa rendir per resignació, sinó per convicció; no té cap dolor nacional que el legitimi per abanderar una rendició possibilista. 

Illa i Pujol són massa diferents. El pragmatisme d’un metge torturat pel franquisme que reclamava la recuperació de l’autonomia no té res a veure amb el pragmatisme d’un ministre que es manifestava amb Vox per suspendre-la. No és una diferència contextual. Cada cultura política té una base emocional que en condiciona l’articulació, sovint més i tot que no els arguments, i encara que Illa llegís de dalt a baix un discurs escrit pel mateix Pujol, molts sintagmes sonarien fins i tot amb una vibració oposada. Per això, entre més raons, un va obtenir la majoria absoluta en el seu segon mandat, i l’altre, en canvi, s’estanca a les enquestes. Ara que fa un any que Illa governa, comença a agafar força l’altra part de l’equació: un sentiment sense Pujol. 

El pujolisme es pot explicar com un vestit que amagava, rere la corbata, un cor més radical, ben personificat en la imatge pública de Marta Ferrusola. El batec ferrusolià era més visceral, és clar, més essencialista, menys diplomàtic, més xenòfob, i també més despullat de les cotilles de la Catalunya convergent. Ferrusola no se n’amagava, quan deia als mitjans que el país se’ns ompliria de mesquites o que no suportava que el president José Montilla tingués el nom en castellà, però el fet que aquest paper recaigués en la muller, que no tenia poder polític real ni una figura reconeguda institucionalment, era la manera que el pujolisme tenia de dir: “Aquest sentiment és vàlid –si el té la dona del president, per què no l’ha de tenir el votant–, però la política s’ha de produir en uns altres termes.” D’una manera semblant, de fet, a les JNC, l’espai dels cadells convergents, se’ls permetia un cert flirteig independentista quan els adults no s’ho plantejaven.

El pujolisme reprimia el país per controlar-lo, però també es reprimia profundament a si mateix: s’observa clarament en els escrits de presó del president, molt més ambiciosos nacionalment que no la seva obra de govern. El jove Pujol es planyia que tants catalans fossin “habituats a la derrota i a la disminució”, o “complaguts en foteses, com indis ignorants enlluernats amb mirallets.” Vint anys després d’aquells mots revoltats, el Pujol president comunicava als espanyols que dominaria l’estómac del país en canvi de competències, pau social, l’europeïtzació d’Espanya i un grapat de prebendes. Calia civilitzar el sentiment, calia relegar l’instint ferrusolià que l’expressava d’una manera tan dura, tan poc pedagògica, tan poc conscient de la correlació de forces. 

El procés va fer miques el pujolisme, perquè va superar la idea tan arrelada que no hi havia més remei que aquesta repressió. Conec una colla de parelles octogenàries que, en les eleccions de l’any 2010, es van dividir el vot: ell votava Convergència i Unió i, ella, Solidaritat, per assenyalar el camí. Potser la implosió del món convergent es pot començar a explicar amb aquesta anècdota gairebé costumista. Amb l’estatut, Espanya havia trencat la seva part del pacte, i el gruix de la base social del país se sentia prou humiliat i alhora prou fort i en un entorn prou democràtic per a deixar esvalotar el galliner, finalment. El pujolisme, com a vehicle de relació amb Madrid, fou enviat al desballestador. El final de l’esperança en Espanya va alliberar els instints reprimits, que tenien una manera nova de canalitzar-se: la independència.

El fracàs del procés ens ha deixat dues formes fantasmagòriques. Catalunya la governa, avui, un Pujol sense sentiment, i la principal força magnètica de l’oposició és un sentiment sense Pujol. Es palpa en els discursos de Sílvia Orriols: la visceralitat del llenguatge, la cruesa, la severitat dels judicis, l’orgull identitari, el desacomplexament de la xenofòbia. Illa ha tornat al desballestador per veure quantes peces del xassís li revenien, i ofereix només una grisor robòtica i desconnectada, un cotxe vell que no fa il·lusió a ningú i no sap on para la pròxima benzinera. Orriols ofereix la desinhibició del ferrusolisme: una explosió anàrquica de la rancúnia, una emoció sense cotxe ni cap altra direcció que l’enduriment per l’enduriment. L’onada internacional l’acompanya, però no n’hi ha prou per a entendre’n la penetració, ni que estigui en condicions de trastocar dos-cents anys de catalanisme, sigui directament o perquè enverini els discursos dels altres. 

El problema d’haver quedat atrapats entre aquestes dues pulsions és que són això, pulsions, i que cap de les dues meitats no té una oposició intel·lectual ni ètica consistent en la seva pròpia tradició. Els joves socialistes no dialoguen amb Xavier Rubert de Ventós, i, en general, els hereus del maragallisme que van trencar amb el PSC han renunciat a fer cap mena d’acusació contra Illa, de manera que no tenen res per a oferir. Aliança es beneficia del fet que, els últims anys, per a justificar la reculada, Junts, ERC i de vegades la CUP han contribuït a estigmatitzar les posicions nacionals fortes i no racistes. Sense alternativa, tots dos semblen forts, encara que Illa governi sense pressupost i que Orriols sigui al grup mixt i encara hagi de demostrar el seu recorregut.  

La Catalunya d’avui es mou en cercles entre un Pujol sense sentiment i un sentiment sense Pujol i, d’això, la conclusió que n’han tret els mandarins de la pacificació és que la solució torna a ser Pujol, perquè els errors del procés han donat la raó a l’autonomista prudent. Per això, després de tractar-lo de lladre, aquests darrers anys han rehabilitat el patriarca, Illa inclòs, a veure si els vigoritzava la poca sang que en poguessin beure; i, quan s’han adonat que difícilment el podrien ressuscitar, han atiat la dialèctica amb Aliança, amb qui els socialistes, de fet, no es contraposen sinó que es retroalimenten. Però la veritat és que, si hem arribat fins aquí, és perquè el pujolisme és mort i no tornarà, ni a mitges ni tot sencer: la història el va superar, i els bocins del Pujol que el procés va trencar no es poden enganxar amb una mica de cola.

Ni Pujol ni els pujolistes no van perdre la xaveta, a partir del 2010, com tampoc no van fer-ho els maragallistes que, decebuts fins al moll de l’os, van pujar al carro de l’independentisme. El procés va ser l’evolució d’una conversa política, i no pas una deriva psicològica. Aquell món es va morir perquè el país va naturalitzar la independència com un horitzó democràtic raonable, i si l’únic diàleg que es fa sentir avui a la Catalunya pacificada és entre el PSC i Aliança és perquè, contra corrent, s’han destinat molts esforços a imposar la idea que una evolució d’aquesta mena és reversible. I no ho és. La Catalunya on el pujolisme va ser possible ja no existeix.