24.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.07.2025 - 21:46
El rifle és, primer de tot, un argument. No pas un argument retòric –aquests ja fa temps que els han exhaurits–, sinó un argument físic, contundent, d’aquells que no admeten rèplica. Quan un franctirador s’instal·la al terrat del Liceu per protegir la visita a Barcelona del rei dels espanyols, allò que fa, ras i curt, és conjugar els verbs més antics del poder: intimidar, espantar, amenaçar.
Un rifle de precisió no és una arma qualsevol. És la violència convertida en cirurgia. El franctirador no dispara a l’atzar; tria, selecciona, decideix i mata. Qualsevol entre la massa amenaçada pot ser l’elegit. I aquest és el missatge subliminar que planava dimecres sobre la Rambla de Barcelona mentre els manifestants de l’ANC –ells sempre són on toca– alçaven les pancartes. Us podem matar d’un en un. A qui vulguem.
El rifle és l’arma moderna per excel·lència, el símbol de la precisió industrial aplicada a la mort. I no és casual, per tant, que siga aquesta, i no una altra, la que trien. El rifle –com el discurs del Borbó el 3 d’octubre– és la negació absoluta del diàleg, l’antítesi de la política entesa com a art de la paraula.
Però ací hi ha també la seua tragèdia. Un estat que necessita rifles per a relacionar-se amb una part dels seus ciutadans ha deixat de ser, clarament, l’estat d’aquests ciutadans. S’ha convertit en una altra cosa: una estructura d’opressió que ja tan sols es manté per la força potencial, per l’amenaça latent sobre la població. El rifle no era al terrat necessàriament per a disparar –esperem-ho–, però hi era, i es feia visible, per a recordar-nos a tots que podria passar.
Els catalans tenim una llarga experiència amb els rifles. Ens han apuntat tantes voltes que gairebé forma part del paisatge. Felip V, Espartero, Primo de Rivera, Franco… La llista dels qui han cregut que la qüestió catalana la podien resoldre a trets és llarga i tediosa. El fet que sorprèn, en tot cas, és la persistència del mètode. Com si no haguessen après res. Com si la història fos, efectivament, circular.
I allò que ja és extraordinàriament curiós –no sé si “curiós” és la paraula adequada, però ja m’enteneu– és que aquest desplegament es faça en nom de la normalitat, d’aquesta farsa que afirma que s’ha acabat això de la revolta catalana i que ara tornem a ser “normals”, tan “normals” com ho puguen ser els de Madrid, o els de Quintanilla del Niño Muerto.
I ho dic perquè la tesi, precisament, no s’aguanta en vista del rifle. Per què quina normalitat és aquesta que necessita espieres telescòpiques per a mantenir-se? Si la visita d’un cap d’estat que reivindica que açò és territori seu requereix convertir un teatre d’òpera en una fortificació militar, potser algú hauria de revisar el concepte de normalitat. No us enganyeu: el mosso franctirador, immòbil en la seua posició, és l’estàtua vivent d’un règim que ha renunciat a convèncer ningú ni vol proposar res de res. És l’emblema d’un règim –d’una nació, en realitat– que ja no sap fer res sinó amenaçar, confiant tot el seu futur a l’exercici de la violència.
PS1. Ahir, novament, els que sempre hi van també van ser a Sant Martí Vell, perquè el Borbó no hi pogués fer una visita tranquil·la. Algun dia caldrà donar les gràcies de manera solemne a aquesta gent que no falla mai. Ací en teniu la crònica, les fotografies i els vídeos.
PS2. Metges, treballadors humanitaris i residents expliquen que Gaza es troba al caire de la catàstrofe humanitària: gairebé una persona de cada tres fa dies que no menja, segons l’ONU, i als hospitals s’acumulen les morts per desnutrició. Els nostres companys del Washington Post han pogut fer un relat molt documentat d’aquest drama a què ningú no hauria de ser insensible: “La catàstrofe humanitària assetja Gaza, on la fam s’acarnissa amb els més vulnerables”.
PS3. El partit que hom vota o amb el qual simpatitza depèn de moltes circumstàncies, també de la família. Una de les preguntes innovadores del darrer baròmetre del CEO, publicat aquest mes, demana per quin partit té o havia tingut més simpatia cada un dels pares per comparar. Els resultats, que els ha analitzats Alexandre Solano, són prou interessants.
PS4. No ens paga ningú més que els lectors. No servim ningú més que el país. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.
