Dimarts a Washington es produïren dos fets que aparentment no tenien res a veure l’un amb l’altre. Per una banda, els científics del Bulletin of the Atomic Scientists van avançar l’anomenat Rellotge de l’Apocalipsi fins a 85 segons de la mitjanit. I per una altra els Estats Units abandonaren oficialment els acords de París sobre el clima. Tan sols vuitanta-cinc segons per al final. I un detall que cal no oblidar: no havíem estat mai tan a prop del precipici des que aquest rellotge es va inventar, l’any 1947.

Per això cal dir les coses com són: la humanitat va per mal camí. I amb una rapidesa que fa por. Aquest rellotge –que és una metàfora, naturalment, però una metàfora que durant dècades ha mantingut una relació estreta amb la realitat– no avança perquè els científics estiguen nerviosos o perquè els agrade el catastrofisme. Avança perquè les amenaces nuclears són més greus que mai –i d’això, d’explicar-los això, tracta el pòdcast 72 minuts–, perquè el canvi climàtic s’accelera mentre els polítics acluquen els ulls, i perquè tecnologies com la intel·ligència artificial es desenvolupen sense que ningú sàpiga realment on ens porten ni quins riscos podem córrer.

I la veritat, proclamada al Bulletin, és aquesta: els qui manen han fracassat. Estrepitosament. Ens ho diuen clar i ras: hi ha un dramàtic fracàs del lideratge. I no és cap frase buida. Mentre Austràlia es fon de calor, els Estats Units es gelen amb un fred insòlit i Itàlia té pertorbacions devastadores, Donald Trump –que nega l’evidència d’això que tenim davant els ulls– retira el seu país dels acords de París. Justament quan més caldria cooperar, quan més caldria tenir una mica de seny i de visió de futur.

Daniel Holz, professor de la Universitat de Xicago, ha contextualitzat aquesta situació amb tota la claredat que cal: l’ascens de les “autocràcies patriòtiques” –de Trump a Netanyahu, de Milei a Xi Jinping o Mohàmmed bin Salman…– fa que tot siga més perillós. I és cert. Quan el món es divideix en un obsessiu “nosaltres contra ells”, quan els líders polítics basen el seu poder en l’enfrontament que nega la cooperació, quan converteixen la divergència política o ideològica en traïdors i venuts, aleshores les grans amenaces –les nuclears, les climàtiques, les tecnològiques– es tornen massa difícils de controlar.

Això no vol dir –no vol dir encara– que estiguem condemnats. Els mateixos científics que han avançat les agulles del rellotge ens diuen que som a temps de girar la truita. Però cal que hi haja voluntat política. Cal que els Estats Units i Rússia reprenguen el diàleg sobre el control d’armament nuclear i que es frene la proliferació. Cal que els governs s’atrevesquen a regular seriosament la intel·ligència artificial i que no la vegen tan sols com una eina per a fer diners o per a guanyar guerres. I cal, sobretot, que algú amb una mica de poder tinga el valor de dir prou i de deixar d’amagar el cap sota l’ala.

Vuitanta-cinc segons per a la mitjanit –per al final metafòric de la vida. Són molt pocs segons. I cada segon que passa sense fer res és un segon perdut per a sempre. La pregunta no és si tenim problemes –és evident que en tenim i de molt grossos. La pregunta és si tindrem prou seny per a aturar aquest rellotge abans no siga massa tard. I què voleu que us diga jo? De moment, les proves no conviden a l’optimisme.

PS1. El servei de Rodalia de Barcelona fa més d’una setmana que viu una crisi gravíssima que posa en qüestió la seguretat de la infrastructura. Per entendre què passa expliquem en aquest article qui en són els deu personatges clau: dels coneguts Sílvia Paneque i Óscar Puente als molt més desconeguts Raúl Míguez Bailo o José Antonio Santano.

PS2. En el pòdcast de VilaWeb Televisió La taca d’oli, Ot Bou ha conversat amb el professor Jordi Rosell, que ensenya economia aplicada a la Universitat de Girona i que ens ajuda a anar una mica més enllà de la crisi d’aquests dies i a trobar-ne les causes estructurals. S’hi ha parlat sobre el model d’infrastructures espanyol que ha perjudicat les catalanes, de les flaqueses de l’acord de traspàs del servei ferroviari a la Generalitat de Catalunya, suposadament “integral”, i de les possibles solucions que hi ha ara mateix. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. La periodista kurda Amina Hussein ens ha anat explicant aquests darrers anys la situació del seu país, ara especialment complicada i difícil a Rojava. Avui, d’allí estant, fa el relat d’una societat que va assumint la defensa del seu país i que lluita per mantenir la identitat amenaçada: “Rojava, la defensa comença al carrer i el barri esdevé frontera”.

PS4. Per oferir-vos cada dia articles originals, exigents i que intenten d’analitzar en calent una actualitat vertiginosa, VilaWeb sosté una redacció mobilitzada i independent, un grup de periodistes capaç també de fer vídeos o llibres i sempre amb els Països Catalans per referència. Si ens llegiu i ens voleu veure créixer, descobriu en aquesta pàgina totes les maneres com podeu ajudar VilaWeb a continuar existint i millorant.