02.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 03.12.2025 - 07:39
Hi ha moments en què un país necessita un president. I hi ha voltes en què, quan en cerques un, només t’apareix un maniquí amb corbata. A Catalunya, aquests dies, hem tingut la mala fortuna de topar amb la segona opció.
La pesta porcina africana avança, els ramaders es desesperen i els veterinaris corren com si haguessen de posar portes al vent. Parlem d’una crisi de primer ordre: explotacions senceres a punt de fer fallida. Comarques on el porc –ens agrade o no, que això és tota una altra qüestió– no és cap anècdota, sinó una economia sencera. I un país que s’ho mira tot amb aquell vertigen antic que apareix tan solament quan les coses es trenquen de debò.
I on és el president de la Generalitat? A Guadalajara. La de Mèxic. Visitant biblioteques i saludant escriptors. L’agenda oficial d’ahir, dimarts, del president Illa era reveladora no únicament de què fa, sinó de què és: un home que no acaba d’entendre què vol dir governar.
Ahir va dedicar el temps ni més ni menys que a una reunió a porta tancada amb Joan Manuel Serrat i Eduardo Mendoza –dues criatures que segur que no requereixen la presència urgent del màxim mandatari català en temps de crisi–, a una reunió amb editors catalans –que, òbviament, s’hauria pogut fer perfectament a Barcelona passada l’emergència– i a un parell de visites culturals, com ara a l’admirable biblioteca catalana de Josep M. Murià. Murià, un diplomàtic mexicà que coneix perfectament el poder i com funciona, però sobretot un home dels més intel·ligents que he conegut, estic segur que entén que hi ha moments en què les obligacions de govern passen davant dels compromisos. I, per tant, no s’hauria enutjat pas si li haguessen comunicat que el president havia de tornar d’urgència a Barcelona, ho hauria entès.
Però la cosa va més enllà. Fa temps que sostinc –i els fets em van donant la raó– que el problema és que Illa no sap què vol dir governar. O, més ben dit, que solament coneix, en tot cas, la versió espanyola del concepte. I a Espanya governar –tret que sigues el de dalt del tot– és esperar ordres. Escoltar, assentir i no destorbar. Si és possible, amb un somriure afable i un posat de bon xicot. Aquesta és l’explicació –una explicació, si més no– de per què, amb una crisi tan gran com la que tenim, el president opta per desaparèixer –metafòricament i literal. Ell i la Generalitat: crida l’exèrcit espanyol a patrullar per Collserola, com si l’administració catalana no existís, i deixa que una persona que afirma ser ministre d’agricultura d’Espanya porte la veu cantant en un problema que afecta unes quantes comarques catalanes. I ell es conforma a dir, quan hom li ho retrau, que participa en videoconferències i que està al corrent de tot i content amb la faena del govern espanyol. Què esperàveu?
Convindreu amb mi que la imatge, en fi, és grotesca i molt preocupant per a això que diu que és l’autogovern: el camp català viu una amenaça existencial i el president, a un oceà de distància, segueix una agenda que qualsevol encarregat d’empresa hauria ajornat sense grans dubtes. No hi ha reunions decisives, ni tractats estratègics, ni pactes d’estat, ni autoritats mexicanes tan sols que puguen justificar de cap manera la visita: simplement protocol i fotografies per al consum interior més estricte.
El contrast amb el passat institucional és feridor: quan el president Tarradellas va arribar a Barcelona, algú es va queixar perquè la gent anava a protestar sota el seu balcó tot i que ell, en realitat, no tenia competències. I el vell exiliat que tant adoren avui els socialistes va respondre que això era molt bo perquè situava la Generalitat al mig de tot, que és on havia de ser. Què diria avui de l’actuació del seu successor, d’aquest home que s’amaga?
PS1. Visita estranya ahir de Pedro Sánchez a Barcelona. Bàsicament va venir a vendre un seguit de mesures que mesos enrere havia proposat Junts i que ell havia menystingut. Cap ni una de relacionada amb el tema principal del desacord, que és la qüestió nacional. Odei A.-Etxearte en fa l’anàlisi: “El ‘mea culpa’ de Sánchez a Puigdemont”.
PS2. Des d’ahir Carlos Mazón ja no és el president de la Generalitat, però continua essent diputat i, en un gest que no ha passat desapercebut a Esperança Camps, a partir d’ara ocuparà l’escó 97, el més allunyat de l’hemicicle de les Corts, “més a prop de les cabines de premsa que no de la presidència de la mesa”. En parla en aquest article: “L’escó 97, l’ombra allargada de Mazón a les Corts Valencianes”.
PS3. Avui Josep Nualart Casulleras presenta a Brussel·les el seu llibre Tres dies d’agost. L’acte es farà al Resto 26. A les 19.00. Podeu consultar la llista de tots els actes de presentació dels llibres de VilaWeb en aquesta pàgina. Aquesta setmana, també, Xavier Montanyà presentarà Contra el silenci i la impunitat a València i jo mateix, Entendre els mapes a Berga.
PS4. La situació de Veneçuela es va escalfant molt per les amenaces dels Estats Units d’envair el país. En parle, d’això i de les possibles causes reals de la tensió, en aquesta Pissarreta.
