25.05.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.05.2025 - 21:46
Dan Edelstein, professor d’estudis francesos i ciència política a Stanford, acaba de publicar a Princeton University Press una obra que crec que hauria de llegir qualsevol qui vulga entendre la naturalesa dels conflictes polítics contemporanis. The Revolution to Come: A History of an Idea from Thucydides to Lenin és una ambiciosa història intel·lectual que traça l’evolució del concepte, de la idea, de revolució, de l’antiguitat clàssica fins al segle XX, i que il·lumina una paradoxa ben estrident: com és que allò que durant mil·lennis es va considerar el perill polític més gran ha acabat essent vist com la solució de tots els problemes socials. Llegint-lo, no he pogut evitar de pensar que la tesi central d’Edelstein té una possible aplicació directa i reveladora al cas català.
Hi ha una paradoxa que travessa la història del catalanisme i que l’historiador de Stanford segurament hauria sabut reconèixer immediatament: el catalanisme, allò que l’estat espanyol considera el màxim perill polític, és, simultàniament, l’única via possible de regeneració que té. De manera que la incapacitat demostrada d’Espanya per a resoldre, d’una manera o d’una altra, la qüestió catalana no és solament fruit de l’obstinació o la miopia –també, també–, sinó d’una contradicció profunda que Edelstein, referint-se a uns altres casos, explora magistralment: la tensió irresoluble entre l’ordre establert i les forces del canvi històric.
En la perspectiva clàssica que dominava el pensament polític fins al segle XVIII, el catalanisme seria efectivament allò que sembla que és per a Madrid: una amenaça constant a l’ordre constitucional espanyol que cal prevenir, contenir o reprimir. A la manera dels filòsofs antics, el poder espanyol entén la història com un procés essencialment caòtic en què el canvi –especialment el canvi revolucionari– s’ha de mantenir a ratlla per preservar l’estabilitat del sistema i, per tant, el seu gaudi.
Tanmateix, Edelstein deixa clar que amb la Il·lustració aquesta concepció pre-moderna del canvi polític va esdevenir obsoleta. Segons ell –i l’explicació que fa és fascinant–, a partir del segle XVIII la humanitat va aprendre a concebre la història com a progrés i la revolució com a catalitzador natural. Així, doncs, per a dir-ho de manera que s’entenga, la revolució –això que abans es veia com una malaltia– es va començar a entendre com un medicament.
I ací –això ja ho dic jo– rau el drama espanyol: mentre Europa va assimilar aquesta transformació conceptual, Espanya restà ancorada en aquella mentalitat pre-il·lustrada que veu en qualsevol canvi real no una oportunitat de millora sinó una amenaça existencial.
La història del catalanisme, de fet, és la història d’aquesta tensió irresolta. Cada cicle polític després de la invasió del 1707 –la independència napoleònica, la Mancomunitat, el Noucentisme, els pactes republicans, la revolució en la guerra, l’oposició antifranquista, l’independentisme contemporani– ha significat sempre un intent per part dels Països Catalans de situar-se en la modernitat històrica, d’entendre’ns com a subjectes del progrés. Fins i tot hi ha autors que poden arribar a veure aquesta pulsió en el carlisme –cosa que jo ara no discutiré. I cada vegada, cada vegada, Espanya ha respost amb els reflexos d’un estat desfasat, de l’Antic Règim: criminalització, repressió, violència i, en tot cas, unes concessions insuficients de tant en tant que en definitiva no resolen res.
Hi ha una part del llibre en què em sembla que Edelstein –evidentment, sense proposar-s’ho– il·lumina un dilema fonamental sobre el qual els catalans hem discutit una vegada i una altra. És quan diu que els conflictes socials profunds que desencadenen els trastorns polítics no desapareixen després de la revolució, ni tan sols quan la revolució fa desaparèixer aquelles institucions necessàries per a fomentar el consens.
Això, traduït al context espanyol, indica que les causes estructurals del conflicte català –la negació de la personalitat nacional dels Països Catalans, la subordinació cultural i política, l’explotació fiscal– no s’han abordat mai de manera substantiva, de manera realment transformadora. Mai. I així, doncs, les revolucions catalanes han fracassat sistemàticament –diguem que no han arribat mai on volien arribar–, però les institucions que podrien impulsar un veritable consens i, per tant, l’estabilitat per a Espanya –un estat federal, plurinacional, descentralitzat– tampoc no s’han construït. I, per tant, el conflicte ha continuat existint i desvirtuant no tan sols la nostra vida pública, sinó també la del país veí –i la de l’estat francès, per la part que li toca.
El resultat és l’aparició d’això que Edelstein anomena “dinàmica perversa de les revolucions modernes”: noves formes de violència en què els rivals revolucionaris són atacats com a contrarevolucionaris. Cosa que veiem cada dia nosaltres ací. Perquè a Espanya aquesta violència no és sempre física –ho és quan ja estan desesperats, com va passar el 1936, el 2017 o el 2019–, però sempre és jurídica, mediàtica, simbòlica, social, cultural… Qualsevol expressió del catalanisme polític, per més innocent que siga i per més que passe en el racó més remot i innocent dels Països Catalans, és immediatament categoritzada com a sediciosa, rebel o traïdora. I així els catalanistes no som mai uns adversaris polítics legítims –que en qualsevol democràcia tindríem el dret de guanyar de vegades–, sinó enemics de l’ordre, uns enemics de l’ordre que cal neutralitzar per sempre i al preu que siga.
La cosa és que precisament aquesta criminalització sistemàtica, aquesta incapacitat demostrada d’adaptar-se, fa evident la persistència entre els espanyols d’una mentalitat contrarevolucionària que Europa –en termes generals i amb les degudes i excèntriques excepcions– va superar fa segles. I és això que fa d’Espanya un estat permanentment feble, històricament feble. Així com les democràcies modernes han après a canalitzar les tensions socials, territorials i nacionals amb institucions flexibles, Espanya continua operant amb la lògica binària de l’absolutisme més ranci i estavellant-se cada dia contra la paret de la història: o submissió total o traïció a la pàtria.
Però la cosa important, la cosa que m’agradaria remarcar, és que observant la realitat –i llegint el llibre d’Edelstein com una guia per a interpretar-la– es fa molt evident que, més enllà de què puga semblar la situació en cada moment concret, aquesta obstinació espanyola no solament perpetua el conflicte, sinó que el radicalitza com més va més. La Catalunya del 2017 és infinitament més radical que la del 1976, per exemple. I això perquè, com advertia Von Clausewitz –i com confirma de manera brillant Edelstein–, quan no es deixa cap via d’escapada raonable l’enemic lluitarà amb la desesperació dels condemnats. De manera que cada cicle reprimit del catalanisme no l’elimina, sinó que l’acumula.
I així serà mentre Espanya no assumesca aquesta lliçó, o es trenque definitivament. Perquè, facen què facen i diguen què diguen els qui en tenen la representació política del moment, el catalanisme continuarà essent allò que sempre ha estat: aquella revolució que sempre torna, el recordatori permanent i constant que la història no s’atura tan fàcilment, tan sols perquè alguns la vulguen aturar.
PS1. Julià de Jòdar toca avui el viu amb un article extraordinari, que d’alguna manera entronca amb les reflexions d’aquest editorial: “A qui pertany el Born?“.
PS2. Demà farem la segona presentació del llibre de Josep Nualart Casulleras Tres dies d’agost. Serà a Amposta, a les 19.30, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó. Recordeu que podeu subscriure-us a la col·lecció de llibres de VilaWeb o comprar-lo individualment. També el podreu adquirir en la presentació de demà i en les que farem prompte a Girona, Perpinyà, València, Palma, Terrassa…
PS3. Precisament, Josep Nualart Casulleras ens ofereix avui una entrevista molt colpidora. Ha parlat a Andorra amb Josep Casadevall, que va ser vice-president del Tribunal Europeu de Drets Humans. Casadevall hi expressa la sorpresa i la incredulitat per algunes de les decisions del tribunal d’Estrasburg en relació amb les causes catalanes: “Estic segur que el jutge del TEDH va consultar el col·lega espanyol abans d’arxivar el cas del 17-A”.
PS4. Els sindicats CNT, CGT, Intersindical Valenciana i Coordinadora Obrera Sindical (COS) han convocat una vaga general dijous al País Valencià, ara que fa set mesos de la gota freda. Laura Escartí hi ha parlat: “El motiu més gran d’aquesta vaga general són els 228 morts i els milers de damnificats per la gestió de la dana”.
PS5. La cantant i poetessa Ivette Nadal ha abocat al llibre Justícia poètica bona part de la seua història: com es va iniciar, d’adolescent, en el món poètic i musical, les relacions asimètriques que hi va viure i el desenvolupament i tractament de l’anorèxia, el trastorn que ha sofert durant anys. De tot plegat n’ha parlat amb Clara Ardévol en aquesta entrevista.
PS6. VilaWeb necessita els subscriptors per a sobreviure. És tan senzill com això. No depenem dels diners públics ni tenim al darrere cap gran empresa o milionari. Simplement, us demanem que, si creieu que és necessari un diari nacional dels Països Catalans, penseu en la possibilitat d’ajudar-nos. Us en podeu fer subscriptors en aquesta pàgina o bé fer una donació única –que ara també accepta el Bizum com a sistema de pagament– en aquesta pàgina. Gràcies.
