Torna el fantasma de la gota freda. I sí, com una gota malaia que sóc, avui torne a escriure sobre Carlos Mazón, que es veu que passa un mal moment personal. En realitat, no ho diu ell, sinó que el seu successor i gran sostenidor, Juanfran Pérez Llorca, ho va deixar caure en un programa matinal d’una televisió espanyola: “Tenim una relació cordial, encara que no passa un bon moment personal.” Més que una relació cordial, segons que diuen els entesos, tenen una relació tòxica. Pérez Llorca diu que al País Valencià s’ha girat full, però Mazón li ho desmenteix cada dia que manté la nòmina de les Corts Valencianes.

Sentir això del mal moment personal i que se’m posen els pèls de punta és automàtic. Què vol dir que Carlos Mazón no passa un bon moment personal? Per què ho diu, Pérez Llorca? Que vol fer llàstima, ara, un any i mig i 230 morts després?

El president Pérez Llorca va tornar a dir, amb la boca ben plena i el somriure ben desacomplexat i trempat, que Carlos Mazón havia assumit les responsabilitats polítiques i que el TSJ no havia vist cap indici per a incriminar-lo. I no es va poder estar de fer la comparació i dir que Mazón no era com Mónica Oltra, que és a punt de seure al banc dels acusats i vol ser batllessa de València. Va dir que Mazón va assumir responsabilitats i va dimitir com a president; en canvi, Oltra només ha dimitit a temps parcial perquè ara vol tornar a la política.

Ja havia deixat anar el missatge que volia i, com que era en una televisió amiga, ningú no va recordar al president Pérez Llorca que Oltra va dimitir com a vice-presidenta i com a diputada que era l’any 2021. Per tant, va renunciar l’aforament i el seu cas va correspondre a un jutjat ordinari que, per cert, no va veure motius per a encausar-la i etcètera.

Carlos Mazón, això no ho va fer. Carlos Mazón es va parapetar rere l’acta de diputat i encara hi és. Protegit per una bombolla que sap que només el TSJ valencià podrà punxar, i com que també sap quin pa s’hi dóna, al TSJ valencià, està tranquil perquè de moment no hi ha punxó disponible. Mazón viu un mal moment personal, però tranquil. Amb els privilegis d’ex-president intactes, amb el xofer, amb l’assessor, amb les vistes a la badia, amb el plus de la comissió invisible que presideix; i, de tant en tant, va a les Corts i els seus companys del PP el besen i li somriuen hipòcritament, perquè just fa una estona, a la cafeteria, han renegat en arameu i s’han exclamat que la seua presència és un llast per al partit i no saben si podran tornar a guanyar les eleccions i que se’n vaja ara mateix.

Però no se’n va i no sent cap necessitat d’alliberar els companys de militància ni de compartir amb tots nosaltres els motius del seu mal moment personal. Tampoc no ha volgut compartir encara, ni amb nosaltres ni amb la jutgessa, per què va actuar d’aquella manera el 29 d’octubre de 2024. On era? Què feia, que el tenia tan tremendament alienat que va arribar a perdre el sentit comú?

Ja fa uns quants minuts que m’he quedat penjada en això del mal moment personal. Digueu-me demagògica, perquè em vénen al cap els familiars de les víctimes mortals de la gota freda i els tinc a la punta dels dits i tots sols van i vénen pel teclat. Tots els noms. Els 230 noms que fa un parell de mesos Rosa Maria Álvarez va llegir a les Corts.

Rosa no passava aquell dia un bon moment personal. Avui, crec que tampoc quan deu haver de llegir tants insults a les xarxes socials.

Ernesto, de Xiva, que hi va perdre la germana i la neboda i cada dia ix al carrer a vendre cupons de l’ONCE, reparteix sort, però tampoc no viu un bon moment personal. I, així i tot, a final de cada mes, siga el dia que siga, tornarà a València a manifestar-se i exhibirà les fotografies d’Eli i d’Elvira i, amb la cadira elèctrica, encapçalarà la marxa.

Toñi va passar les Falles fora de Benetússer. Recorde el dia que la vam entrevistar, el 20 de març de 2025. Havia passat (anava a escriure “havia viscut”, però no, només les havia deixades passar) les primeres Falles sense la filla i el marit. Aquell dia amb prou feines podia parlar. Ara encara plora molt, perquè viu un mal moment personal, però la seua força esbutza muntanyes.

I Dolores? Com deu ser el moment personal de Dolores quan arriba a sa casa i no hi troba sinó records, fotografies i silenci?

Ja caminaria, avui, la néta nonada de Mary Rodríguez? Ella li hauria regalat una mona xicoteta i haurien anat a la platja a empinar el catxirulo? Ara Mary viu un mal moment personal perquè només pot acariciar la fotografia de la seua filla Janine i l’ecografia d’Escarlett.

I ja m’ature, encara que sé que deixe molta gent fora d’aquest paper, perquè Saray no ha pogut enterrar son pare, encara, i Encarna ja no té el guiatge del seu germà, i Soraya ja no tornarà a pujar al camió de Sergio… N’hi ha tants, de mals moments personals que han esdevingut col·lectius…

El de Carlos Mazón és un mal moment personal verinós fet de les restes corrompudes d’un comportament indigne. És un mal moment que s’aprofita de l’aforament de les Corts i dels privilegis dels ex-presidents per continuar surant. Anava a escriure “vivint”, però, en realitat, allò que fa Carlos Mazón és surar per damunt del mar de detritus en què ha convertit la seua presidència i ex-presidència. És tan insultant veure’l arribar al palau dels Borja, ben bronzejat, amb els cabells més curts, amb aquesta barba tancada. I és tan obscè veure com els diputats del PP s’hi acosten i l’abracen i el besen per donar la imatge de partit cohesionat. I és tan dramàtic que el partit que governa el País Valencià estiga cohesionat al voltant d’un nucli tan radioactiu com Carlos Mazón.

I és tan boig que el president Pérez Llorca compare els casos d’Oltra i de Mazón, i mantinga Mazón a les Corts, i diga que no passa un bon moment personal, i que Mazón somriga d’orella a orella. I el bucle en què s’ha convertit aquest article torna a començar perquè hi haurà gent que dirà: “Per què escrius això, si ja ha dimitit? Ja no és president, ja hi ha normalitat, no ho remenes més.” I jo hi responc que ho escric perquè els mals moments personals dels familiars de les 230 víctimes mortals i de tots els ferits i de tots els qui ho van passar malament, no s’han d’escolar entre els nostres dits com l’aigua en un cistell. M’hi negue.