Un grafit, el mundial de Catar i el nostre poder

Un dia, passejant per Munic, jo devia tenir uns dotze anys, vaig veure un grafit escrit en una paret que em va impressionar: “Imagina’t que hi ha una guerra i no hi va ningú.” És d’aquestes frases que algú pot considerar un simple estirabot, una boutade, que diuen els francesos, però és enginyosa i amb més contingut que potser no sembla. Com tot bon grafit, és subversiu pel que apunta i perquè fa somniar, per la incitació a la desobediència i perquè deixa entreveure allò tan cupaire que hi ha un altre món possible. En tot cas a mi em va agradar i no el vaig retratar perquè encara no hi havia mòbils, però quan uns anys més tard em vaig fer insubmís segur que ressonava en algun lloc del meu cervell.

De fet, la frase d’aquest grafit va ser un dels lemes més populars del moviment pacifista alemany dels anys vuitanta, que era molt potent. Juntament amb altres moviments igual de sòlids i interrelacionats, com l’ecologista, el contrari a l’energia atòmica i el feminista, va servir de punt de partida per a la creació dels Verds l’any 1980, un partit que ha marcat de prop les estructures de poder germàniques i en algun cas n’ha format part i les ha transformades, o ho ha intentat. Investigant una mica he trobat que la frase original és del poeta nord-americà Carl Sandburg, però qui la va popularitzar va ser Johannes Hartmann, dissenyador d’Hamburg, que en va fer un cartell per a les manifestacions del Primer de Maig del 1981.

Amb el mundial de futbol que acaba de començar a Catar vaig tornar a visualitzar el cartell, és clar: “Imagina’t que hi ha un mundial a Catar i no hi va ningú.” No em digueu que no fóra bonic. Tot a punt, els focus encesos, els estadis impecables un cop netejada la sang dels milers de semiesclaus que hi han deixat la pell, la gespa lluent, la bimba al mig del camp i cap futbolista per xutar-la. L’emir i els capitostos de la FIFA asseguts a la tribuna amb un pam de nas. És una utopia, ja ho sé. Cap selecció s’ha negat a anar-hi, ni tan sols cap jugador a títol individual. Com a molt tenim un jugador com el barcelonista Héctor Bellerín, que diu que se n’alegra, de no ser‑hi, però després d’haver lamentat que no l’havien seleccionat. Fins i tot els braçalets de protesta que alguns valents volien dur han estat silenciats per la FIFA amb l’amenaça de targetes grogues. Ja ho diu el refrany, que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, i a l’hora de la veritat la calculadora de costos i beneficis treu fum.

En el món del futbol actual, el que costa és destriar el gra de la palla i l’esport del negoci. Oleguer Presas, sempre lúcid, ens ho recordava l’altre dia en una entrevista, que això del futbol no és més que un espectacle destinat a produir beneficis econòmics i que tot gira entorn dels diners. També deia clarament que el mundial de Catar “és un fet denunciable perquè és l’emblanquiment d’un règim i d’uns valors a partir d’un esdeveniment esportiu” i recordava que no és la primera vegada que passa i segurament no serà la darrera. És més, i això no ho deia ell, els petrodòlars de Catar van conquerir en el seu dia futbolistes tan nostrats com Pep Guardiola i Xavi Hernández, a més d’ocupar l’espai sagrat de la samarreta del Barça.

Però no oblidem que fins i tot quan sembla que no hi ha res a fer i que els diners ho poden tot, als ciutadans rasos ens queda una arma molt poderosa i de la qual som massa poc conscients, que és la nostra força com a consumidors, o en aquest cas com a espectadors. Perquè fins i tot si la bimba té futbolistes que la xutin, el negoci del futbol s’enfonsa si nosaltres decidim ignorar-los o, encara millor, deixar ben clar que no volem saber res d’aquest mundial i que no pensem mirar ni un minut de cap partit. Els alemanys no gaudeixen de les victòries pròpies i els catalans no ho fan amb les derrotes d’altri. Res, silenci. Boicot actiu, com el que va anunciar aquest diari en l’àmbit periodístic. Un gran esdeveniment esportiu que ningú no mira i del qual ningú no parla és un esdeveniment que no existeix.

També sé que això darrer és una utopia i que les xifres d’audiència de la inauguració del mundial i del primer partit van ser superiors a les de Rússia fa quatre anys, el 2018. Però us imagineu que un dia hi ha un mundial a Catar i descobrim que el poder de les persones és molt superior al de les persones amb poder?